Protejamos el castellano

Els nens i nenes de les escoles catalanes rebran una hora més de castellà a la setmana. De fet s'utilitzarà alguna classe d'alguna altra matèria perquè reforcin el castellà, que com tothom pot comprovar al carrer, als mitjans de comunicació, en els rètols dels comerços, a les cartes dels restaurants, als jutjats i en general a tot arreu, és una llengua clarament en retrocés, una llengua que cal protegir. De fet, si entre tots no ens esforcem una mica, es pot extingir i desaparèixer de Catalunya. I sabria greu.

Penseu que és una llengua que ha costat de cuallar a Catalunya. S'ha hagut d'amenaçar i fins i tot matar a molta gent, perquè fos acceptada. A més, s'ha hagut de prohibir durant 40 anys parlar en públic qualsevol altre idioma que no fos aquest, cosa que fa molta basarda, perquè has de tenir molta policia secreta i molts xivatos al carrer. També s'ha hagut d'acollir durant dècades a centenars de milers d'immigrants i ajudar-los parlant el seu idioma perquè no hagin de renunciar a les seves arrels. I a més, personalment crec que seria una descortesia no protegir la llengua materna del president del nostre país, que tot i no tenir estudis, sempre s'ha expressat amb gran soltura i entusiasme en aquest idioma.

En aquest sentit és d'agrair al Conseller Maragall que només interposi recurs pel fet que el decret envaeixi competències catalanes, per què el contingut és necessari, imprescindible diria jo. De fet trobo que han tardat massa a fer el decret. El país, els nens del país, ho demanaven a crits. Però en el capítol d'agraïments mereix un reconeixement especial la direcció d'Esquerra Republicana. Per un moment vaig pensar que una mesura tan necessària com aquesta podia estar en perill per culpa de l'estretor de mires d'un partit que es diu independentista. Però s'han portat. Un cop més han sabut estar a l'alçada del què el país necessita. El castellà està garantit i assegurat, i no haurem de passar pel tràngol de veure'l discriminat en favor d'un idioma tan fort, extès i sobreprotegit com el català.

Gracias chicos. Una vez más.

Un país acollonit

En l'últim gag de la parella còmica Montilla i Saura ens intentaven convèncer que a Catalunya no hi ha un problema d'inseguretat. Es veu que el problema és la sensació d'inseguretat i la culpa és dels mitjans de comunicació. O sigui, que el problema és que la gent té por i segons aquests grans estadistes no n'hauria de tenir. Analitzem amb deteniment el contingut de la frase.

1.- La gent té por. Això és innegable. Aquí no s'hi valen ni estadístiques ni informes encarregats pel Departament de Relacions Institucionals i Participació a parents a canvi de milers d'euros. I si té por és perquè no està o no se sent prou protegida. I si no està o no se sent prou protegida de qui és culpa? Qui és el màxim responsable de la seguretat al nostre país? Correcte. El marit de l'antisistema.

2.- La gent no hauria de tenir por perquè les estadístiques demostren que la violència baixa i bla, bla, bla... Molt bé. Llavors perquè volem augmentar mossos posant-hi immigrants si cal? Per què treiem a patrullar als que fins ara vigilaven les presons (glups)? Per què només hi haurà un mosso portaveu i tots els altres del departament de comunicació sortiran al carrer a empaitar lladres? Segur que els efectius que hi ha són suficients?

No cola. En pocs mesos hem viscut fenòmens inèdits a casa nostra: segrestos express, robatoris silenciosos a les cases, assalts amb violència a xalets, agressions a les aules... No. El problema no és la sensació. El problema és que els lladres entren a les cases. El problema és que a les urbanitzacions s'han d'organitzar patrulles ciutadanes perquè mai han vist un cotxe de policia. El problema és que als okupes ja els defensa l'administració. El problema és que a la pregunta "Hauria d'estar prohibit poder tenir una arma de foc a casa?" que ha fet el plasta d'en Cuní, el 85% dels SMS deien que no. El problema és que hi ha manifestacions a favor de guàrdies de seguretat que han mort atracadors desarmats a 300 metres de la casa que havia de protegir. El problema és que la venta d'alarmes, gossos i material de defensa personal s'ha disparat. I el problema més gran és que la confiança en què Saura sigui capaç de posar ordre al país és nul·la.

El país s'està acollonint i la violència està pujant de to cada dia que passa. I això se sap com comença però ningú sap com pot acabar. Lamento dir-ho, però tot plegat no fa gens de bona pinta.

Fem saltar la crosta

Ho he de reconèixer. Feia temps que esperava aquest moment. El moment de començar a desemmascarar impostors vernissats d'aquest fals progressisme. Tenia ganes que es publiqués què cobren, quines propietats tenen i quina formació poden demostrar per justificar els extraordinaris sous que cobren els que s'auto-denominen comunistes. I estic gratament sorprès per les òsties a mansalva que li han caigut a la eco-socialista-xupi-guay.

Però això no ha fet més que començar. Des d'aquí animo a tots els periodistes a què segueixin per aquesta línia d'investigació (això ho va dir l'Acebes, oi?) i furguin més en els patrimonis, els ingressos i els hobbies dels nostres estimats i omnipresents polítics d'esquerres. De moment hem sabut que Mayol l'antisistema cobra més que el president del Govern; que Montilla el gran defensor de l'escola pública porta als seus fills al superelitista Col·legi Alemany; que en Carod passa les vacances d'estiu a les Seychelles (veure diari AVUI del 18/08/04) on segur que es troba amb centenars de treballadors de la SEAT; que en Milà el sostenible utilitza els helicòpters de la Generalitat per treure a passejar a la família; que en Clos, per no quedar-se enrera, utilitza l'helicòpter per anar d'un míting del PSC a un dinar al Bulli; que en Vendrell l'honest extorsiona als funcionaris; que l'Hereu ha estudiat a un centre tan popular entre les classes mitjes i baixes de Barcelona com és ESADE (té un Màster que costa 46.500 euros); que el conseller Baltasar ha trobat feina a la seva filla periodista a la Generalitat (el sou? 25.000 euros bruts anuals, més un altre complement de 23.000 euros més);....

I segur que hi ha molt més. Només cal gratar una mica la crosta del progressisme i de seguida supuren les contradiccions flagrants i injustificables. Jo des d'aquí, humilment, apunto alguns altres ítems a investigar per blocaires i periodistes:

* Les dietes i despeses d'en Benach durant els seus viatges oficials que coincideixen gairebé sempre amb gires del F.C Barcelona. Que n'aprenguin!

* Els hobbies d'en Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA. Em consta que el que més li agrada (a part de mirar els extractes del banc) és navegar amb el seu veler. Gent de Castelldefels i rodalies, investigueu.

* L'entorn familiar de Joan Boada (tot és gent del PP) i les seves propietats a La Garrotxa.

* Els viatges oficials de Marina Geli als Estats Units que inclouen entrades a concerts dels Rolling Stones.

* Les dones immigrants i sense papers que netejen les cases dels nostres honorables consellers i conselleres del Govern de la Generalitat.

I així podria continuar fins que a les granotes els sortís pèl a les aixelles. Però tot és qüestió de posar-s'hi. De preguntar, d'esbrinar, de contrastar i, per suposat de publicar. Des d'aquí ofereixo aquest petit racó d'Internet per recollir, agrupar i difondre totes les informacions relatives al cinisme i la hipocresia dels nostres polítics d'esquerres.

Com ser antisistema i cobrar 5.000 euros nets al mes

Abans d'entrar en matèria deixeu-me practicar una mica d'onanisme justificat. Ahir a mig matí, Un país de conya ja us avançava que Jaume Masdeu seria rellevat com a cap d'informatius de TV3. Doncs dit i fet. Entrada la tarda, un comunicat de TV3 certificava la defunció política de Masdeu víctima de l'anomenada patada cap amunt. El comunicat també deixava ben clar que les fonts d'Un país de conya són fiables al 100%.

Bé, ja està. Ja m'he eixugat i tot. Anem a coses importants i serioses. Ahir, en l'exercici de cinisme i hipocresia més gran vist mai a Catalunya, Imma Mayol va anar a la tele per proclamar-se "antisistema" i "més propera als okupes que als especuladors". Jo crec que hores d'ara els testicles d'en Cuní encara deuen estar allà terra, sota aquella taula que fa servir per fer les úniques entrevistes del món mundial en les que les preguntes són més llargues que les respostes.

Clar, que es digui antisistema algú que cobra 5.000 euros nets al mes; algú que comparteix cuscus i falafels amb el conseller de Governació i màxim responsable dels cossos policials (amb el subsegüent sou); algú que té un dúplex a Gràcia, un apartament a Port de la Selva i una casa a la Cerdanya (fora els especuladors!); algú que es mou per Barcelona en cotxe oficial; algú que cobra bastants complements per presidir diversos consells d'administració; algú que no es perd ni un sol pessebre (llegeixi's cocktail, inauguració, recepció, viatge o qualsevol altre acte que inclogui menjar selecte gratuït);... És simplement indignant. Això és riure's de la gent, dels treballadors, a la cara.

Mira Mayol... Si tu ets antisistema Bush és la Mare Teresa de Calcuta. Si tu ets antisistema Bill Gates és un hippie pollós que no té ni puta idea de negocis. Si tu ets antisistema Ezquerro hauria de ser Pilota d'Or. Si tu ets antisistema en Benach i en Montilla són llicenciats amb tres carreres i vuit màsters. Si tu ets antisistema Rajoy és un estadista de talla mundial. Si tu ets antisistema Zapatero és el tio més honest i complidor del món.

Mira Mayol... et diré què ets. Ets una aprofitada que viu del cuento des de que aquest es va inventar. Ets una cínica. Ets una hipòcrita. Ets una pija frustrada. Ets un mal exemple. Ets una aprofitada. Ets una demagoga. Ets una penques. Ets la pitjor política i la menys creïble de tot el país. Ets un zero a l'esquerra. Ets irresponsable. Ets lamentable. Ets patètica.

Adéu Masdeu

Una font ben informada m'assegura que a Jaume Masdeu li poden quedar ben pocs Telenotícies. Joan Majó hauria decidit el seu relleu imminent vistes les desastroses audiències que últimament està aconseguint el que un dia van ser els serveis informatius de referència de Catalunya. De fet, els canvis previstos per Majó preveuen, a més de la substitució de Masdeu, la retallada dràstica dels Telenotícies per deixar-los en 30 minuts pelats. Clar que vista l'activitat extraordinària i frenètica del Govern, la secció de política com a mínim no se'n veurà ressentida.

A ningú se li escapa que TV3 està en caiguda lliure. Potser no sigui exclusivament culpa de l'arribada del Tripartit, però és si més no curiós que la televisió nacional de Catalunya perdés el lideratge d'audiències a l'any 2003 (amb l'arribada del tripi) i que no l'hagi recuperat. De fet, no només no l'ha recuperat, sinó que s'ha vist superada tant per Antena 3 TV com per Telecinco. Segur que altres elements com la marxa de Francino o l'aparició d'altres cadenes privades han incidit en les preferències dels telespectadors, però és significatiu que mentre fa quatre anys els dos Telenotícies de TV3 eren els més vistos a Catalunya, ara Matías Prats sigui la cara amb més credibilitat a casa nostra a l'hora d'explicar què passa al món (i Matías Prats no parla en català).

Al meu humil entendre TV3 ha de reformular els seus informatius. Tinc una amiga que treballa a la secció de Societat i m'assegura que la prenen per boja quan demana agafar una mòbil per fer connexions en directe per qualsevol cosa susceptible de ser notícia. Els caps de secció s'han acomodat i només cobreixen les rodes de premsa oficials. La secció d'Internacional i en especial tot el que fa referència al Pròxim Orient i als EEUU ha agafat un protagonisme (i un tractament) del tot injustificable. Sovint, la primera notícia referent a Catalunya arriba un cop passats 20 o 25 minuts d'informatiu. I els periodistes de política t'asseguren (amb la boca petita) que ni durant les èpoques de majoria absoluta de Pujol tenien tan fiscalitzada i controlada la seva feina.

TV3 corre un risc seriòs d'esfondrament. I no em refereixo a les audiències. Em refereixo a la credibilitat i el prestigi que hauria de tenir la televisió que va néixer a desgrat del PSOE per convertir-se en el referent cultural, lingüístic i mediàtic del nostre país. Que fins que no es demostri el contrari és Catalunya.

TERRATREMOL!

URGENT: Terratrèmol a ERC de magnitud 9.0 a l'escala Richter. L'epicentre s'ha situat a Puigcerdà. Les primeres informacions apunten que els equips de rescat de Villarroel s'han posat a treballar per salvar tants vots com puguin, però les mateixes fonts indiquen que les baixes seran desenes de milers, tot i que no es podran recomptar fins a les properes eleccions generals o autonòmiques.

S'ha de reconèixer que l'home que va dir "espanyolista demagog" a Zapatero els té ben posats. Sembla ser l'únic dirigent republicà que ha sortit indemne del procés d'hipnosi col·lectiva que ha emprès amb un èxit espaterrant José Montilla, i que ha convertit als que un dia van ser lleons independentistes en mixetes de sofà que només busquen les manyagues dels seus amos regionalistes. A més, Carretero ha aconseguit perfilar-se com el nou referent de l'independentisme mantenint una àurea de tio seriós i rigorós però sense mordaçes que tenallin la seva ideologia. Vaja, ha aconseguit convertir-se en el símbol del que hauria de ser ERC i en el que esperaven els seus votants.

Carretero domina com ningú el tempo. No es va fer el màrtir després de ser cessat per haver dit mentider a Zapatero (quan tothom sap que el president espanyol volia que sortís endavant l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, però que va ser Artur Mas qui el va obligar a retallar-lo). Després es va mantenir en un discretíssim segon o tercer terme, evitant que el seu nom sortís vinculat a la confecció del Tripartit 2.0. I quan ha vist de quin pal va el montillisme i els seus palmeros, ha sortit a la palestra amb dos articles a l'Avui que han dinamitat tota la teoria de pa sucat amb oli del "catalanisme de pluja fina" que ha intentat vendre l'il·luminat de Cambrils.

Ara sembla que el seu següent pas serà tornar a posar el fre. Deixar refredar el tema fins que passin les municipals i després tornar a la càrrega amb el que pot ser la seva ofensiva final: la constitució d'un nou partit independentista.

I ara què farà ERC? L'expulsarà del partit? Convocarà un congrés per revisar la seva estratègia política? S'atrevirà a fer algun tipus de reivindicació de caràcter nacional desafiant al totpoderós Montilla? Hi haurà rebel·lió de les bases? Contractarà Puigcercós a algun amic d'en Vendrell perquè faci patir un accident a en Carretero?

Tot està per veure. S'admeten pronòstics.

Crisi? Quina crisi?

Què està passant a CDC? Res que no fos d'esperar vista la consumació del Tripartit 2.0. Però deixeu-me repassar alguns precedents que poden ajudar a entendre que està passant a la casa comú del catalanisme... Quan Artur Mas guanya contrapronòstic les eleccions del 2003, ERC ha de simular un debat intern i extern per decidir amb qui pacta. Després s'ha comprovat que tenien ja acordat fer el Tripartit però que van maquillar en forma de subhasta o de frenètica negociació amb CiU i PSC. Però resulta que el Tripartit 1.0 ofereix shows, ensurts i espectacles lamentables dia sí i dia també. Al final, el Govern es desintegra, el PSC decideix sacrificar al seu presidenciable il·luminat i canviar-lo per l'home més carismàtic del planeta. De resultes de tot també s'han d'avançar un any les eleccions.

A ulls de CDC, això del Tripartit era un accident en el camí. Era impossible pensar en un Govern amb un expedient més nefast al seu darrera, que havia trinxat tot el que se li havia posat per davant (inclosos ERC, Maragall, el Carmel i la imatge del país). Les enquestes apuntaven una revifada important de CiU. ERC patia per no perdre bous i esquelles, i el PSC ho confiava tot a ZP i a la mobilització del seu electorat castellano-parlant. CiU va plantejar una campanya de tot o res, conscient que si el Tripartit sumava es consumava. Però dins del nacionalisme moderat es respirava optimisme i fins i tot euforia continguda. I... I tenim Tripartit 2.0, Montilla de president, en Saura fent fora a okupes de super bon rotllo i en Carod... Algú ha vist a en Carod?

I també tenim algunes ganivetades a CDC. Les expectatives posades a l'entorn de l'esperada tornada al Govern s'han vist frustrades malgrat els bons resultats de la federació. Hi ha un grup de persones que han vist com hauran de passar un mínim de quatre anys més picant pedra, i que diuen sentir-se menystinguts per la direcció. És curiós, perquè aquesta gent no hauria dit res si CiU estigués ara a la Generalitat.

Que ningú s'enganyi, el nucli dur de l'entorn Mas a CDC ha estat sempre el mateix i ho continuarà sent: David Madí, Oriol Pujol i Quico Homs. Al costat d'aquesta gent hi ha noms que cotitzen clarament a l'alça, com els de Corominas o Rull. En canvi, n'hi ha d'altres que ho fan a la baixa: Macias, Vives o Fernàndez Teixidó. Perquè? Bé, alguns d'ells ja fa anys que han baixat força graons en l'estructura del partit. Altres han fet moviments que no han agradat a la direcció. Cas a part són els noms de Carme Vidal o Carles Campuzano. Són persones amb una dedicació abnegada, fent reunions i actes per tot el territori a diari i un cop han acabat amb la seva feina del dia a dia. No obstant, sembla que això no els ha servit per entrar al pinyol d'Artur Mas.

I a partir d'ara què? Sincerament, i pel que sé, l'incendi és petit i està controlat. Falta acabar d'extingir-lo i després caldrà que Mas busqui la manera de visualitzar-ho. Del contrari, Mas es pot trobar dia sí i dia també amb portades de La Vanguardia dinamitant la seva imatge de líder fort i les seves perspectives d'afrontar amb garanties el tercer (i sospito que últim) assalt al Palau de la Generalitat.

L'autèntic esperit perico

Confessió. Tinc un amic i lector d'aquest bloc que és de l'Espanyol. I del Baix Llobregat. De fet, el en el seu favor només pot dir que malgrat tot és bona persona i que no vota socialista. Però el respecto. Això sí, em crida molt l'atenció. Això de ser de l'Espanyol per mi és un fet anòmal. És com l'homosexualitat. Per suposat no té res de dolent, de fet no sóc ningú per dir la gent a qui ha d'estimar, però se'm fa com estrany. No hi he conviscut i em sembla molt exòtic.

Però és que tot l'Espanyol em sembla una entitat ben estranya. Crec que no hi ha cap club, organització, empresa o institució (a excepció del Govern de la Generalitat) que pateixi una esquizofrènia ideològica tan gran. Perquè... l'Espanyol és un club de perfil espanyolista o catalanista?

L'Espanyol es diu Espanyol, i no és un nom absent de connotacions polítiques. De fet, el club rep seu el seu nom del seu fundador, Angel Rodríguez, que al 1900 va batejar-lo així per deixar ben palès que a les seves files no hi havia cap jugador nascut fora de l'Estat Espanyol (a diferència del Barça). Pel que fa a la seva afició més fidel i radical no és precisament molt catalanista, i més aviat es caracteritza per una estètica de connotacions poc democràtiques. En canvi, la directiva i la massa social es caracteritzen per tenir un perfil bastant conservador, tot i que amb matisos: alguns es consideren catalanistes (cal recordar que la plana major d'UDC està al consell d'administració) i molts d'altres són pro-PP. I respecte a la plantilla... bé, no se'ls ha vist gaire sovint fent ofrenes al Fossar de les Moreres (tot i que per ser sincers tampoc si ha vist mai a Nuñez i Gaspart i han presidit el Barça durant més de dues dècades). Són futbolistes i el seu màxim compromís és amb el club, alguns, i amb els diners molts d'altres. Però sospito que com en la immensa majoria de clubs de futbol no hi ha gaires enceses discussions sobre política al vestidor.

Per acabar de potenciar aquesta esquizofrènia l'Espanyol juga a l'Estadi Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat per defensar el seu país. Això sí, hi són de lloguer i estic segur que quan hagin de triar un nom pel nou estadi de Cornellà no triaran el de cap màrtir català.

Per tant, i com a conclusió. A la pregunta: es pot ser nacionalista i de l'Espanyol? La resposta és sí. Ara bé, sospito que t'has d'empassar milers d'imatges, actituds i comentaris de tot tipus i de tots els estaments del club. Per descomptat el més fàcil si ets nacionalista és ser del Barça. No t'hauràs de justificar, podràs llegir llibres de teoria política escrits pels seus jugadors, tindràs enemics infalibles i políticament estigmatitzats i només patiràs en partits comptadíssims quan et passin per sobre.

Marron (i dels grossos)

Marron: m. fig. "Diguis d'aquella feina, encàrrec o situació que resulta desagradable, tediosa o fins i tot ingrata pel que l'ha de fer o suportar. Apliquis també aquest terme a aquella ocupació que, tot i no ser molesta en sí mateixa, si que ho son els seus condicionants i la seva situació, tals com temps per ser realitzada o tipus de persona que la sol·licita". L'exemple més clar d'un marron és el que té ara José Luís Rodríguez Zapatero amb ETA. I és de dimensions bíbliques.

Se les prometia molt felices l'encantador de serps, però sembla que el camp de margarites que tenia plantat al cul es comença a marcir. Ara mateix ZP està pres per les seves paraules, agafat pel triomfalisme injustificat i amb dos cadàvers sobre la taula. No es pot ni plantejar la possibilitat de negociar amb els terroristes després que hagin fet esclatar la bomba més gran en els seus 30 anys d'història. I tot en l'últim tram de la legislatura.

A més, sap que no pot comptar amb la més mínima col·laboració del PP, que no en deixarà passar ni una i aprofitarà per boicotejar qualsevol intent de contacte o diàleg per reconduïr la situació. Què li queda? El de sempre: confiar en la sort, en què els terroristes no assassinin a ningú més i que la població no el castigui excessivament per haver sembrat una il·lusió col·lectiva desproporcionada i injustificada. I ni això li garanteix la continuïtat com a president del Govern.

Per suposat que condemno i lamento profundament la reaparició de la violència terrorista. Tampoc m'agrada gens veure al PP i el seu entorno carronyaire (que diria Cruyff) fregant-se les mans i esmolant les dents un cop olorada la sang del bambi ferit. Però no puc estar-me de pensar que, com a mínim, la desgràcia ha servit per desemmascarar al més gran embaucador que ha vist la política espanyola. Després dels 800 kg de dinamita tothom s'està posant al seu lloc: ZP amb el cul a l'aire enganxat per una nova mentida; Rajoy al córner de l'extrema dreta esperant veure com es dessagna l'adversari; Duran fent oposicions accelerades a qualsevol ministeri i amb qualsevol president al capdavant; ERC en el seu rol habitual de dir amén a tot encara que sigui desautoritzant a en Ridao; i ETA fent el què ha fet durant 30 anys, és a dir perdent el temps mentre sembra el dolor en nom d'una causa que podrien defensar com qualsevol persona civilitzada.

Quina barra!

Llegeixo perplex i estupefacte l'entrevista que publica el DOGC a Antonio Balmón, primer secretari del PSC al Baix Llobregat i alcalde de Cornellà. El titular és un exercici de cinisme insuperable: "S'ha de respectar al partit més votat". Afegeix sense ruboritzar-se que "al Baix Llobregat sempre hi ha hagut la tradició entre les esquerres de respectar al partit més votat".

Diverses hipotesis m'assalten el cervell:

a) BALMÓN ÉS EXTRATERRESTRE: Ha arribat en una nau directament de Ganímedes. Com que a Cornellà la gent només vota les sigles els electors no van adonar-se que venia d'un altre planeta. Dit d'una altra manera... Si el PSC hagués presentat un Teletubbie també hauria guanyat. Això també avalaria el fet que Balmón fos escollit per Montilla per substituïr-lo, car havia de buscar algú que amb el temps el fés bo. També permetria als socialistes fer-se amb la presidència de la futura Diputació de Ganímedes en el cas que algun dia es crei i siguin quin siguin els resultats.

b) MONTILLA NO ÉS DEL BAIX LLOBREGAT: Ja sabem que al Baix Llobregat hi ha una gran tradició entre les esquerres de respectar al guanyador de les eleccions. Una tradició equiparable a la d'escoltar Estopa quan se surt de copes o tunejar els cotxes. Però... i a Iznájar? Qui diu que a Córdoba el més normal i habitual no sigui que els perdedors s'ajuntin per arrabassar les institucions als guanyadors... Potser això és tan tradicional com anar a les corridas de toros o a ballar sevillanes. Potser Cornellà no és més que la segona residència de Montilla.

c) EL BAIX LLOBREGAT NO ÉS CATALUNYA: Jo feia temps que ho sospitava, però mai m'havia atrevit a plantejar la hipòtesis amb tanta rotunditat. De totes maneres, és indubtable que una comarca on la gent disfruta visitant polígons industrials i centres comercials i que vota socialista massivament fa mala pinta. Podria ser que fos com el Puerto Rico espanyol. Un estat lliure associat que, per aquelles coses de la vida, està dins de Catalunya. Caldria estudiar el tema amb més deteniment.

d) MONTILLA NO ÉS D'ESQUERRES: Aquesta estic per descartar-la. Li agraden massa les estores dels despatxos, el funcionariat, el poder i viure del cuento. Evidentment no arriba al nivell d'hipocresia del tàndem més verd del planeta, però no és factible. Té passat trotskista i no ha treballat mai en la seva vida en una empresa privada. Una altra prova de la seva fermesa ideològica és el seu encès discurs en favor de l'escola pública. Ja se sap que els que denuncien que al mateix temps porti als seus fills al Col·legi Alemany són uns demagogs al servei dels poders fàctics i econòmics.

e) TOTES LES ANTERIORS.


Trieu l'opció correcta.

The Itchy & Scratchy Show

Els fidels seguidors de la mítica sèrie de televisió The Simpsons coneixeran a la perfecció el duo Itchy & Scratchy (Rasca y Pica en la traducció al castellà). Es tracta d'un gat i un ratolí que protagonitzen un show de dibuixos animats que entusiasmen a Bart i Lisa Simpson. El tema és que la relació entre Itchy i Scratchy és d'odi absolut i visceral, i sempre estan competint per veure qui és més sàdic i sanguinari fins al punt de fer-se les putades més bèsties vistes mai per televisió (ni que siguin en personatges d'animació). Doncs bé, al govern català hi ha un Itchy & Scratchy Show. Us presento als protagonistes: Itchy i Scratchy. Ara us explico la història.

Resulta que un cop Scratchy Montilla va confeccionar el Govern de la Generalitat, els consellers van començar a pensar en quins equips volien tenir al seu voltant. El que no sabien els consellers (de tots els partits) és que Scratchy és molt Scratchy, i que ja tenia fetes algunes llistes de gent de la seva absoluta confiança per incorporar-se a aquests equips. Eren, són, policies. Xivatos. Persones que espien, vigilen i marquen al conseller o consellera de ben aprop i que frenen qualsevol iniciativa individual. Persones que tenen per única feina explicar a Scratchy Montilla què fan o què deixen de fer els polítics que ell mateix ha nomenat per dirigir el país. Tanta és la confiança de Scratchy en el seu Consell Executiu.

No cal dir que els consellers més pilotes no han vist cap inconvenient en la mesura i l'han aplaudida. Però a d'altres el tema els ha costat més de païr. El cas més sonat és de Itchy Geli. Diuen les males llengües que Montilla va alterar l'equip proposat per Geli fins al punt d'ascendir a directors generals a persones que fins llavors no eren més que ajudants dels mateixos directors generals que havia tingut Geli a l'anterior legislatura. M'asseguren les mateixes fonts que Geli, en veure el seu equip tan condicionat i la seva gestió tan fiscalitzada, va arribar a presentar la dimissió a Montilla. Com amb tantes altres coses, Montilla la va tapar i silenciar. O potser no tant. Perquè en alguns hospitals de Barcelona durant aquest Nadal no s'ha parlat de res més que del Itchy & Scratchy Show.

La cara marcada

Ja està aquí. Ja ha arribat. La primera bufetada a José Luís Rodríguez Zapatero ha estat descomunal. Li ha quedat la cara marcada i difícilment li marxarà la senyal durant els propers mesos. És més, sospito que la marca encara se li notarà en les properes eleccions generals.

Vagi per endavant que en cap cas m'alegra o em satisfà el brutal atemptat d'ETA que ha acabat amb la vida de dues persones i en va ferir lleument a una vintena més. Però si que és cert que aquell aire de Rei Midas de la política, aquell aire de transformar en or tot el que tocava se li ha acabat. Concretament ha estat dinamitat per 800 kg d'explosius. Però és que fins el passat 30 de desembre ZP era com el calb de la loteria. Repassem la seva trajectòria:

ZP era pràcticament un desconegut fora de Lleó fins al juliol de l'any 2000, quan va guanyar contrapronòstic i per la mínima el 35è Congrés del PSOE gràcies a la divisió de la resta de candidats: José Bono, Matilde Fernàndez i Rosa Díez. A partir d'aquí es va destapar com un autèntic encantador de serps, un home sense gran talent però amb gran talant, més capaç de seduïr que de convèncer. ZP va arribar a la cita electoral del 2004 amb bones cartes: era algú nou, descontaminat de l'època del GAL i la corrupció que va deixar Felipe González; era el rei del bon rotllo, que tenint en compte que volia succeïr a JM Aznar no és res menyspreuable; i al davant tenia a Mariano Rajoy, que no seria l'estadista més gran del planeta, precisament.

Però per si tot plegat no era suficient, ZP va comptar amb un aliat inesperat: Osama Bin Laden. El brutal atemptat d'Al-Qaeda a Madrid tres dies abans de les eleccions i la pèsima gestió mediàtica que en va fer el PP en general i Angel Acebes en particular va catapultar-lo fins a La Moncloa. Des de llavors molts gestos i poca política amb majúscules. Moltes paraules i pocs fets. Molta promesa i cap compliment.

Ironíes del destí ara, curiosament, pot ser un altre grup terrorista qui el tregui d'allà i qui aplani el camí al PP. De moment ha quedat amb la cara ben marcada.