Radiografia del nou Govern

"Esperem que la revolució no s'aturi". La frase la va vomitar el Lenin de Manresa el dia que va deixar de ser conseller de Comerç, Turisme i Consum per demanar el vot contra el Nou Estatut de Catalunya. Per afegir una mica més de patetisme a l'escena, Huguet li va donar un ram de clavells a un perplexe Antoni Castells, que assumia les seves competències. D'això fa 6 mesos i 12 dies, i avui, Huguet és conseller d'Innovació, Universitats i Empresa; Montilla és president de Catalunya; ERC ha renunciat a l'independentisme (i al catalanisme?) i la revolució... bé, la revolució millor que la deixem per un altre dia o una altra dècada... perquè si els que presumien de ser més d'esquerres que Mao, Castro i Lenin junts són ara els consellers de la patronal i de la policia... Per cert, i ara que som consellers d'empresa... Què hi ha d'aquells complots dels lobbys empresarials que denunciaveu que us volien foragitar? Els combatreu? O fareu també una política de "pluja fina"?

La veritat és que el nou govern de la Generalitat és més fosc que gris. Està fet amb consellers amortitzats, grans peatges i cares noves ben poc engrescadores. Fem-ne un petit anàlisi:

*José Montilla: Poc a dir, per part seva. Tindrà feina a mantenir a ratlla a ex-comunistes i ex-independentistes; a aprendre català i capitals de comarca; a complaure al PSOE; a parlar en públic; a amagar el seu currículum faltat d'estudis de secundària i universitaris; a visitar centenars de pobles on no era el preferit per presidir la Generalitat;...

* Josep Lluís Carod-Rovira, Pepelu: O la lia o s'empassa més gripaus que Maragall (i això són molts gripaus). Personalment aposto per una primera etapa fins a les municipals de calma i mossegar-se la llengua i després un deixar-se anar més. No cal perdre de vista que Pepelu és un zombie (un mort ressuscitat) i sospito que deu tenir bastants comptes pendents. Per cert... s'endú de cap de premsa a Pere Martí, cap de política de l'Avui i algú que fins ahir renegava de Montilla i del pacte tripartit obertament.

* Joan Saura: El primer a caure. Em jugaria un dit de la meva mà dreta que no acaba la legislatura. Que hagi acceptat Interior demostra la seva nul·la capacitat d'entendre de què va això de la política real. És el nomenament que més m'entusiasma, i més sabent que l'hipòcrita d'en Boada anirà de dos del departament. Hapyy flower is over.

* Joan Puigcercós: El cervell malalt i perillós que ha creat el Tripartit 2.0. Donarà tants diners com pugui als ajuntaments republicans i es guarda la daga esmolada per tallar-li el cap a Pepelu per més endavant. De Madrid porta a Catalunya una insensibilitat total per pactar amhb el PSOE més espanyolista.

* Joaquim Nadal: El màxim responsable del desastre del Carmel (va deixar a més d'un miler de famílies sense casa durant més d'un any) és intocable. El seu perfil en el govern queda rebaixat per la de cares com Pepelu, Puigcercós o Saura. Està més que amortitzat.

* Montserrat Tura: Quedar-se al Govern és un gran premi, ni que sigui sent la primera consellera de Justícia sense estudis de dret. No serà la pitjor consellera del Govern, però lluïrà menys, i quan se li escapin els presos li plouran els pals.

* Antoni Castells: Va fer bastant el rídicul durant les negociacions del sistema de finançament, però el nivell era tan baix que ni això penalitza. De fet mai ha estat fora de les travesses per estar al Govern.

* Marina Geli: Cas similar a l'anterior. Mai a Catalunya hi havia hagut una vaga de metges a la sanitat pública, però això no la va fer baixar en els rànkings d'ineficàcia de l'anterior Govern. El llistó posat per Mieras, Vendrell, Siurana, Vallès o Figueras era tan baix que fins i tot algú com
Geli podia superar-lo.

* Ernest Maragall: Peatge més gran que el del túnel del Cadí. Encarna l'esperit més sectari del Govern. Ja sabem que en els propers anys només es faran escoles al baix llobregat, Barcelonès i algún al Garraf. Quede per veure si a algún ajuntament governat per ERC poden posar-hi algun barracó extra.

* Joan Manuel Tresserras: Aprenent de gurú de la comunicació que haurà de fer més equilibris que política cultural. D'entrada haurà de canviar de discurs, fer-lo comprensible per la gent i digerible per l'aparell sociata. Haurà d'enterrar la paraula nacional i substituir-la per social. Amiguet íntim d'Enric Marín, algú que ha fulminat la seva prestigiosa imatge lliurant-se a la causa del Tripartit 1.0.

* Josep Huguet: Simbolitza el què és ERC; prepotència, ambició i cacau mental. Tenir Huguet de conseller d'Empresa excita menys que un striptease de Carmen de Mairena.

* Francesc Baltasar: Sense fer res (de res) ha millorat al seu predecessor, el comunista volador que s'enduia a la família de passeig amb helicópter de la Generalitat. Hi ha expectació per veure com aborda temes com el Quart Cinturó, la MAT o la Cimera de l'Habitatge de Barcelona. Personalment crec que s'amagarà més que Bin Laden.

* Mar Serna: Una dona. Això sol ja és notícia en un Govern que havia de ser paritari i, ves per on, ja no ho és malgrat totes les promeses electorals. És de les poques cares (la única?) que pot generar una minsa il·lusió.

* Joaquim Llena: Pregunteu per l'Alt Pirineu què pensen d'aquest home i quedareu parats. M'expliquen que ha fet alguns moviments urbanístics de dubtosa legalitat a la zona, i no seria descartable que algun escàndol relacionat amb terrenys, requalificacions i promocions l'acabés
esquitxant.

* Carme Capdevila: Agafa el relleu de Simó i Figueras i això sempre és un avantatge important. Prové del sector 100% Puigcercós, i això la protegirà de les embestides que pugui rebre. És una conselleria amb més importància de la que sembla, ja que assumirà totes les competències en immigració. També està per veure què passa amb les adopcions.

Sincerament, no estaríem davant del Govern més engrescador del món. La grisor i la foscor predominen poderosament, i sembla que l'únic objectiu és anestesiar tant com puguin a la gent i per extensió el país. El procés de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més ha començat de forma imparable. Montilla s'ha envoltat de personatges poc perillosos pels seus interessos (amb les úniques excepcions d'Huguet i Carod), de perfil baix (com Baltasar o Geli) o bé d'un discurs desactivat (com Puigcercós o Tresserras). També em sembla molt evident que vol reconduïr el trasvassament de vots que va patir cap a ICV donant un despatx-bomba a Saura. En definitiva... tenim un govern amordassat i dissenyat per fer adormir el país, que renuncia obertament a avançar en la construcció nacional i que margina a la majoria dels electors. Exactament el que no necessita Catalunya.

El president i el fracàs escolar de les esquerres

Ja tenim president. Ja ha pres possessió del seu càrrec i ja tenim el país en marxa. Un país imparable; un país que ha desfermat una il·lusió col·lectiva sense precedents; un país amb un líder sòlid, recolzat per la immensa majoria dels ciutadans, segur de sí mateix, amb un horitzó nacional nítid, amb un carisma extraordinari... I quan digui tres us despertareu... un... dos... i tres. Hop!

No amics i amigues... Ho sento però allò era una sessió d'hipnosi i la realitat és que sou a Catalunya. I aquí resulta que el país està més anestesiat que mai, que el president és algú al que no han votat ni els seus, que el gris és el seu color preferit, que després de 40 anys de viure aquí encara ha d'anar a classes de català i que el més carismàtic que ha fet a la seva vida és posar el seu nom a un pot de Nocilla.

Però el que a mi m'escandalitza de veritat és la seva preparació, la preparació del President de Catalunya. Per què resulta que l'amic Montilla no té el batxillerat. No ha acabat ni l'educació secundaria. Mireu què he trobat a Internet:

Con veinticuatro añitos recién cumplidos, el precoz agitador estalinista José Montilla Aguilera colgó la hoz y el martillo, y se dispuso a saborear la primera nómina aliñada con despacho enmoquetado y coche oficial: teniente de alcalde en Sant Joan Despí. Después llegaría un dieciséis válvulas y el tresillo de cuero auténtico: alcalde de Cornellà. Más tarde, la hora soñada de pisar genuina madera de roble, por fin: presidente de la Diputación de Barcelona. Y, ahora, como ministro de Industria y Telecomunicaciones, todavía no ha descubierto de qué calidad es el suelo que hay bajo sus pies, pues dicen los ujieres que aún no ha bajado y que sigue pegado al techo de su gabinete, flotando en el aire sin acabar de creérselo. Sin embargo, en estos cinco lustros sin fichar a las ocho, no ha habido el menor rastro del bachillerato de Montilla. Así, a su jefe de prensa, Antonio Bolaño, le hubiese costado poco declarar el jueves pasado: “Es falso que José Montilla no tenga el Bachiller. Sí lo tiene. Lo obtuvo en tal año, en tal colegio y con muy buenas notas”. Pero Bolaño no hizo eso. Se limitó a recitar: “Difícilmente alguien que no tenga el Bachillerato puede acceder a una carrera”. Pues, sí, tan difícil que fuentes del PSC le aseguran a este columnista que ni Bachiller, ni cuentos. Una FP de la época con algo de correspondencia mercantil, mucha mecanografía y un poquito de contabilidad, y listos.

Això és el que tenim com a president de la Generalitat. I plou sobre mullat, perquè el president del Parlament, la segona institució del país, tampoc té acabat l'ensenyament secundari.

Personalment em sembla molt significatiu l'índex de fracàs escolar entre la classe política que en el passat i el futur més recent dirigeix els nostres destins. Sota l'eufemisme de dir que són gent que s'ha fet a si mateixa, s'amaga una falta de coneixements preocupant i alarmant. Algú que no té la constància i la disciplina per estudiar pot dirigir un país? Algú que mai ha vist de prop una universitat ens pot representar a l'estranger? No hi ha ningú intel·lectualment més preparat que ells per dirigir una societat de 7 milions de persones? És per això que porta als seus fills a l'escola alemanya a raó de 800 euros mensuals la quota? I en Benach? És un farsant?

Catalanisme de pluja fina (i daurada)

"El nostre serà un catalanisme de pluja fina". La frase és d'un dels visionaris polítics més hàbils, profunds i savis que ha parit mai la història de Catalunya. He dit de Catalunya? Doncs m'he quedat curt... De tot el planeta Terra. És una frase pronunciada per una de les ments més privilegiades mundials i que els catalans i catalanes encara no hem arribat a valorar amb la justícia que es mereix. Josep-Lluís Carod-Rovira, des d'avui Pepelu, ha utilitzat aquesta metàfora durant la seva intervenció en el debat d'investidura de José Montilla per certificar l'abandonament definitiu de la construcció nacional per part d'ERC. Personalment m'inclino a pensar que el catalanisme d'ERC a partir d'avui serà de pluja fina i també daurada... vaja, que es pixaran en Catalunya a diari.

Ho han començat a fer votant Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya, passant-se pel forro l'opinió del gairebé milió de ciutadans que no compartien la idea de tenir un home d'Iznajar i sense estudis com a líder espiritual de Catalunya. Però no ve d'aquí. La festa no ha fet més que començar. És evident que Carod, i per extensió ERC, s'han abaixat els pantalons fins a l'altura dels turmells, però pronostico que en els propers mesos veurem com s'els treu del tot i els llença definitivament al contenidor pertinent per quedar-se en calçotets.

El que queda per veure és quines conseqüències té tot plegat. Pel país no cal dir que seran dramàtiques: més inestabilitat, més crisis, més desprestigi, més PP a Madrid, més sectarisme... Però i per ERC? Hi ha qui diu que pels que un dia es van dir independentistes això serà el seu Majèstic, el seu pacte amb el diable, la seva estigma que els perseguirà durant els propers 10 anys. Sembla mentida que no hagin estat capaços de veure i d'aprendre què va passar amb CiU després dels seus pactes amb el PP. Potser és una mica arriscat fer apostes ara, però jo no descartaria que d'aquí uns anys ERC hagi de passar pel notari per firmar que no pactaran amb el PSC. De moment van pel bon camí.

Canvis al PPC: Piqué salta a Madrid. Torna VQ?

Una font ben informada ha assegurat a Un país de conya que ben aviat es veuran bastants canvis al Partit Popular de Catalunya. El principal titular és que Josep Piqué deixarà la política catalana. Piqué serà el cap de llista del PP per Barcelona a les properes eleccions generals, unes eleccions que es podrien celebrar abans del què toca (març del 2008). De fet, i veient la fragilitat del procés de pau a Euskadi, hi ha alguns indicis que Zapatero podria avançar les eleccions a la primavera de l'any que ve, per vincular-les amb les municipals i moltes autonòmiques. Aquesta jugada li permetria uns millors resultats que si esgota la legislatura.

Però per què no continua Piqué? Des de fa mesos sembla que al líder popular el tinguin agafat per algun lloc dolorós. No només no ha marxat del partit quan semblava que no hi havia volta enrera (recordem la reunió amb Rajoy al gener passat per presentar-li la dimissió després de dissentir de les paraules d'Acebes sobre el Nou Estatut), sinó que ha dit amén a tota la campanya anti-catalana que han fet els hooligans espanyolistes de Gènova. I ara... cap a Madrid.

Però resulta que el recanvi de Piqué no serà la número de 2 del partit, Montserrat Nebrera. M'expliquen que en tres mesos Nebrera ha guanyat més enemics al PPC que Bush a l'Iraq. De fet, Nebrera ha aconseguit el què semblava impossible: unir per una mateixa causa a tots els sectors populars catalans. En definitiva, que la seva carrera política fa pinta de ser més breu que la del conseller Balcells (ni al Google surten fotos d'ell).

Em diuen que el cap visible del PPC passarà a ser l'incombustible Francesc Vendrell. Això si, a l'espera de trobar un cap de cartell que pugui plantar cara electoralment als Ciutadans de Catalunya i que permeti fer donar un salt qualitatiu en representativitat parlamentària a la formació conservadora. I de seguida apareix un nom en escena: ALEIX VIDAL-QUADRAS. No cal ser molt espavilat per entendre que l'ala més heavy de Gènova (Acebes, Zaplana, Aguirre and Co) veurien amb delit el retorn del discurs gore de VQ, dinamitant les restes del què un dia va ser un oasi. A més, no cal oblidar que aquest angelet ha estat el cap de llista que millors resultats ha aconseguit pel PPC, i amb diferència: l'any 1995 Vidal-Quadras va aconseguir més vots dels que ara ha aconseguit ERC (421.752 contra 414.067)i 17 diputats pel Parlament de Catalunya.

El panorama es presenta com a mínim inquietant.

Per una oposició impecable (i implacable)

La història s'entesta en repetir-se. Ara fa tres anys estàvem fent veure que ERC dubtava entre fer president a Artur Mas o a Pasqual Maragall. Mas havia guanyat les eleccions contra pronòstic, amb quatre diputats de diferència amb el PSC i amb l'únic però de no haver guanyat en vots. ERC va fer creure que consultava a les entitats i associacions catalanes abans de prendre una decissió. Al cap d'uns dies neixia el Tripartit 1.0 i ZP ja treia el nas pel balcó del Palau de la Generalitat. La resta ho recordem perfectament.

Arribada la campanya del 2006 el repte de Mas no era gens menyspreuable. Havia de guanyar les eleccions de forma incontestable, i a poder ser evitar la suma aritmètica del Tripartit per estalviar-se ensurts. Mas va liquidar la feina a mitges. Va guanyar amb 11 diputats de diferència amb el PSC, 27 amb ERC i 36 amb ICV. Però, ai las, el tripartit sumava... i es consumava. Montilla doncs, serà president a desgrat del què opinen la majoria dels catalans.

Però cal ser pràctics i mirar endavant amb optimisme. Els resultats de les eleccions demostren que l'estat de salut de CiU és immillorable. No es pot dir el mateix del PSC, al que el virus de l'espanyolisme i de la grisor li ha fet perdre un 25% dels vots; ni ERC, que ha perdut percentualment el mateix gruix d'electorat però que en canvi ha resistit més gràcies a l'antibiòtic de la Llei d'Hondt. De la seva banda, ICV s'ha mostrat en plena forma, però ara cal veure com entoma això d'assumir Interior, que pronostico que serà quelcom bastant més greu que una grip.

Així les coses, CiU ha de deixar de llepar-se les ferides, fer anàlisi i autocrítica interna de perquè no s'ha pogut rematar la feina, donar per acabat el dol i posar-se a pencar amb més il·lusió i entusiasme que mai. Ningú discuteig el lideratge d'Artur Mas, que ja és el polític més conegut i més votat de Catalunya per davant de tota la resta. D'ell i el seu equip ara s'espera una actitud exemplar, que no resisteixi comparació amb la gestió del Govern que faci el Tripartit 2.0. Mas ha de detallar quina decisió prendria ell en cada moment, ha de ser l'alternativa visible, amable i humil al montillisme i els seus palmeros. Ha d'encarnar el lideratge i la il·lusió que segur que Montilla no pot oferir al milió de catalans que volíem un altre tipus de president pel nostre país. I una altra cosa... ha de posar a prova dia sí i dia també la cohesió, la integritat i la sintonia del Tripartit. No n'han de deixar passar ni una. Vistos els resultats cal actuar amb humilitat i intel·ligència, però sobretot ha de fer l'oposició més exigent que s'hagi recordat mai.

Artur Mas i CiU tenen per davant el repte més gran de la seva vida política. Però cal que comencin avui mateix a treballar per assolir-lo. I des d'aquí els demano que no facin ni una sola concessió als que es creuen amb superioritat moral suficient per desoir a un milió de catalans i catalanes.

Albert Rivera President?

El gran debat mediàtic d'aquests dies és si CiU ha sabut païr la seva renovada condició de ser la principal força de l'oposició. Si avui voleu participar enviant un SMS en qualsevol tertúlia política, heu de comentar aquest tema a la força. De fet, els líders del Tripartit 2.0 s'han fet un fart de recordar que a l'Estatut no hi ha cap disposició que indiqui que ha de presidir el país qui més vots hagi obtingut o, fins i tot, el metrosexual del Ripollès ha arribat a comparar a Artur Mas amb Àngel Acebes o López Obrador per no acceptar els resultats de les urnes.

Davant d'aquestes reflexions de tant calat intel·lectual, crec que hi ha alguns comentaris imprescindibles a fer:

1) NOVEMBRE, EL MES DE L'ALMAX: CiU ha paït els resultats i els païrà, entre d'altres coses perquè no té cap altra opció. Una altra cosa és les quantitats d'Almax i bicarbonat que necessitarà aquests primers dies durant els que es visualitzarà de mil formes diferents que guanyar les eleccions en vots i escons, en 836 municipis de 940, i créixer en diputats per primera vegada des de l'any 1992 no és suficient per governar el país. CiU ha d'aguantar com pugui aquest cop perquè com van les coses d'aquí uns mesos es farà imprescindible.

2) ALBERT RIVERA PRESIDENT: Efectivament, el nostre sistema electoral no preveu que qui guanyi en vots i diputats hagi de ser, necessàriament, la força política que governi el país. Aquests dies, PSC, ERC i ICV estan donant lliçons a la ciutadania de com funciona el nostre sistema parlamentari i insisteixen en què veuen estupendu que un partit amb 37 diputats sobre 125 pugui dirigir el país. Entenc que els mateixos polítics que lideraran el futur de Catalunya veuríen amb iguals bons ulls que Albert Rivera fós el President de la Generalitat si aconseguís els suficients suports parlamentaris. A mi, personalment, em semblaria una estafa. És a dir, em semblaria exactament el mateix que quan veig José Montilla ser president sense ser capaç de guanyar les eleccions al seu propi país (o hauríem de dir a la seva pròpia comunitat autònoma?).

3) LLIÇONS LES JUSTES: ERC estarà al Govern. Té un 24% menys de vots i dos diputats menys però estarà al Govern per segona vegada després de ser-ne expulsats ara fa mig any. El partit està dividit i fracturat per culpa de la bicefàlia. La seva aposta estratègica és a tot o res, és una moneda que pot caure cara o creu. I si és creu s'ha acabat ERC. La gent és extraordinàriament escèptica sobre la seva capacitat de gestió, i encara més sobre la seva cultura de coalició. Així doncs, faria bé ERC d'oblidar-se de donar lliçons a CiU i començar a treballar per reduïr els barracons de les escoles i no per aumentar-los, com va passar la legislatura passada. Farien bé de començar a treballar perquè a Frankfurt només s'hi mostri la cultura feta en català. Farien bé de començar a treballar per fer l'Oficina Antifrau que van posar abans de les eleccions com a condició prèvia a qualsevol pacte post-electoral.

Ha arribat al moment que tothom doni la talla i compleixi amb el seu rol. CiU ha de redefinir el seu rol, però els partits del Tripartit han de ser conscients que les èpoques de la condescendència i la bula davant les constants crisis i accidents de recorregut s'han acabat. La gent vol fets, no paraules. La gent vol un govern, no excuses.

Ha mort l'independentisme?

Companys i companyes. Crec que ha arribat el moment de les preguntes importants. Les preguntes de pes. I la primera em sembla molt òbvia: HA MORT L'INDEPENDENTISME?

Personalment crec que no. Però ha rebut un cop brutal, és a la UCI i o molt es recupera en els propers anys o s'ha acabat el bròquil. El gir 'social' d'ERC renunciant a l'espai i el discurs independentista és extraordinari. L'aposta tàctica del Gandhi de Cambrils i la seva colla és molt clara: usurpar l'espai de centre esquerra catalanista al PSC, un cop Maragall i la seva troupe il·lustrada ha estat defenestrada a cop de talante. Això, de rebot, també convida a retallar espai d'ICV, ja que ara, els tres partits del Tripartit 2.0 competiran exactament pel mateix espai electoral. Bé... pel mateix no. ERC calcula que el PSC acabi sent una força més perifèrica, recollint el vot d'esquerres espanyolista i situant-se a uns nivells de representativitat similars als del PP.

Resumint... L'escenari que espera ERC d'aquí a uns anys és un país amb el centre catalanista repartit més o menys a partis iguals entre CiU i ERC (que es repartirien un centenar d'escons), representació dels dos grans partits espanyols (repartint-se una trentena de diputats), i el què sobri pels outsiders (tipus ICV o Ciutadans).

I l'independentisme? Doncs no estarà representat. ERC ha optat per mostrar-se com una força capaç de governar i allunyada de postulats maximalistes i indigeribles per la resta d'Espanya i fins i tot per importants sectors de la societat catalana. Òbviament intentaran trampejar la situació per parar el cop i no perdre bous i esquelles a les properes eleccions, que per ells seran de cara (validació de l'aposta estratègica) o creu (davallada definitiva i cap a casa). Ja veureu com les proclames independentistes queden reservades estríctament pels actes de partit i les campanyes electorals.

No és d'estranyar que entitats com la Plataforma pel Dret a Decidir que va treure a mig milió de persones al carrer contra el Nou Estatut ara s'hagi mostrat frustrada amb el nou govern decidit per ERC. I aquests no son dubtosos de ser propers a CiU encara que Puigcercós pugui veure-hi fantasmes o al·lucinacions. Tampoc són d'estranyar les nombroses baixes a la militància d'ERC que s'estan produïnt aquests dies. I tampoc és d'estranyar que Zapatero s'hagi empassat el tripartit perquè sap que la nova ERC ha enterrat els plantejaments inassumibles i que es portarà bé.

Ara el terreny està abonat per a què sorgeixi una nova força netament independentista. L'experiència de Ciutadans ha de servir per entendre que no calen anys de picar en ferro fred. Al contrari. Un discurs simple, una imatge atractiva i saber aprofitar el moment polític pot ser suficient per consolidar una opció independentista que rellevi a ERC. L'independentisme necessita una transfusió urgent o l'haurem d'enterrar ben aviat.

El nom no fa la cosa

Govern d'entesa. Aquesta és la consigna que tenen els mitjans de comunicació sobre la taula. Res de Tripartit o seran castigats.

Aquesta és una pràctica habitual en el món del marketing. El 19 de juny de 1987 una bomba esclatava al pàrking de l'Hipercor de la Meridiana provocant 21 morts i 45 ferits greus. Immediatament, el departament de comunicació d'El Corte Inglés va adreçar-se a tots els mitjans als quals posava publicitat amb la següent indicació: si en les seves informacions sortia vinculada la marca El Corte Inglés (propietària d'Hipercor) retirarien tota publicitat d'aquell mitjà. Tractant-se del segon anunciant més important de l'Estat l'amenaça va ser oli en un llum. Enlloc es va sentir la marca Corte Inglés, i l'atemptat ha passat a la història com l'atemptat d'Hipercor.

No vull frivolitzar comparant el nou govern amb la pèrdua de vides humanes derivades d'una salvatge acció terrorista, però salvant les distàncies la tèctica és la mateixa. La Generalitat destina una gran quantitat de diners als mitjans de comunicació. Diners que arriben principalment per tres vies: subvencions directes, suscripcions massives i insercions de publicitat. D'aquesta manera és molt fàcil collar als mitjans que, en alguns casos, la seva supervivència arriba a dependre d'aquests "ajuts". No cal ser molt espavilat per constatar que amb el nou Govern d'Entesa ha passat el mateix.

Els cervells del politburó català que segueixen les ordres del líder maoísta volen enterrar mediàticament el Tripartit conscients que la imatge de marca és nefasta. Per tant, hi haurà Govern d'Entesa a tort i a dret, i només els columnistes, tertulians i col·laboradors externs dels mitjans es permetran el luxe de recordar que això és el Tripartit 2.0 o com diu la dita castellana "los mismos perros con distintos collares".

El nom no fa la cosa.

Zapatero (el mentider) i la teoria dels bombers

No us el cregueu. No us cregueu que el Tripartit 2.0 es va fer a esquenes seves mentre estava de viatge a Uruguai. No us cregueu que s'ha discutit amb Montilla. No us cregueu que voldría que governés a Catalunya qui ha obtingut més vots. No us cregueu al president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero.

És possible que de moment mantingui intactes les seves cotes de popularitat, però pel que fa a la credibilitat la cosa és molt diferent. Si Zapatero va forçar el relleu salvatge de Maragall assumint la davallada de vots que li ha comportat, només era per tenir algú que no anés per lliure, que no pensés i no decidís al marge de Ferraz (els despatxos des d'on es decideix tot el què afecta a Catalunya des d'ara mateix). Montilla i Zapatero mantenen un contacte pràcticament diari, una sintonia plena i un projecte comú: convertir Catalunya en una franquicia més del PSOE i posar en les màximes dificultats possibles al nacionalisme català àmpliament majoritari. Que el preu és ressuscitar Carod? Cap problema, ens posem la pinça al nas i endavant.

El què passa és que Zapatero és mentider però no tonto. Ell sap que el Tripartit 2.0 serà una font inesgotable d'incendis. Alguns seran accidentals però molts d'altres seran intencionats pels piròmans d'ERC que, en un moment o altre hauran de marcar el seu perfil propi en temes importants. I no parlo ja d'en Saura, a qui li han tret l'uniforme d'ADF i li han donat el bidó de benzina perquè patrulli pels boscos del Tripartit. De moment, aquestes eminències polítiques que regeixen els nostres destins han decidit instal·lar tot un parc de bombers a dins del mateix Palau de la Generalitat, creant tot tipus de protocols d'actuació per sufocar amb rapidesa els focus abans que acabin cremant tot el país i sucarrimant les seves minses reserves electorals.

I Zapatero no vol morir cremat. Sap que el procés de pau a Euskadi pot desintegrar-se en qualsevol moment i tornar a les èpoques dels assassinats i la violència. Sap que el PP es posarà les botes amb el tripartit i que Catalunya continuarà sent l'exemple del què no s'ha de fer en política si es vol eficàcia i estabilitat. Sap que a les properes eleccions generals difícilment repetirà el resultat aconseguit post 11-M i que, per tant, pot necessitar més que mai dels vots de CiU. Sap que a dins del PSOE li retreuran el Tripartit 2.0 a la que en Carod tregui el bigoti a passejar. Per tant, el què més li interessa des del punt de vista de l'opinió pública és fer-se l'ofès amb el nou govern català, marcar distàncies formalment amb Montilla i Carod i fer veure que ell hauria preferit una altra cosa.

Si Zapatero hagués volgut el Tripartit no s'hauria consumat. Segur que per Catalunya és millor que no hi hagi injerències des de la capital de l'Estat, però després cal mantenir la mateix independencià i el mateix grau de rebuig a les interferències en tot el que tingui a verue amb la política catalana. I per desgràcia estic convençut que això no serà així.

Pixar sang

Fa mal d'ulls, molt mal d'ulls veure Montilla fet president per un partit que es fa dir independentista. Tindrem un president amb un nivell de català deplorable, sense estudis universitaris, que té com a gran hobby anar als toros el diumenge a la tarda (com demostra la fotografia). Un president que domina la cultura catalana menys que jo la de Botswana. I tindrem un president que no és el que ha rebut més suport dels catalans. És un president amb el que la majoria de catalans no s'identifica.

Però canviem l'enfoc de l'anàlisi i fugim del prisma catalanista. Els resultats de les eleccions demostren de forma molt òbvia que el catalanisme ha desertat de les files socialistes. Dels 790.000 vots obtinguts, 363.000 provenen del Barcelonès i el Baix Llobregat (més d'un 45%). I als pocs municipis on ha guanyat el PSC-PSOE, ERC ha esdevingut la cinquena força per darrera de CiU, el PP i ICV (Cornellà, Sant Boi, El Prat, Sant Feliu, Viladecans, l'Hospitalet...). És a dir... aquesta enorme massa de vots té clau espanyola. Són els que voten Zapatero, els que no tenen ni un petit rastre de nacionalisme en el seu ADN. On vull arribar? Doncs que si a nosaltres ens fa mal d'ulls veure Montilla fet president, aquest gruix de gent gens menyspreuable del cinturó roig pixarà sang veient a Carod-Rovira de número 2. Perquè si algú creu que el Gandhi català s'estarà quiet i es portarà bé, que s'ho faci mirar. Quan a Villarroel ja li tenien la caixa a punt, ha ressuscitat i està en plena forma. Com a mostra la seva aparició en prime time al TN de TV3 anunciant el Tripartit 2.0.

Pixarem sang, pixaran sang.

El país ha triat juerga, i la tindrà

Catalunya és catxonda. El poble català, em vinc a referir. Em sembla que si els guionistes del Polònia haguessin pogut triar un escenari que els garantís gags a dojo hauríen dibuixat un panorama molt similar al què ha quedat. De fet, sembla difícil superar ja nomenaments com els de Joan Saura per Interior. Però no subestimem mai la capacitat infinita i sense límits de sorpresa del Tripartit 2. Això serà com Scary Movie, a mig camí entre la por i la broma cutre.

La pregunta és si el país ho acabarà pagant. Cal reconèixer que l'experiment Montillero arriba en un moment crític. Les inversions en infrastructures per Catalunya acabaran sent les que diguin a Ferraz; a la fira de Frankfurt hi exposarem obres escrites en swahili si convé; el quart cinturó el canviarem per un carril-bici; els Ciudadanos donaran pel sac tan com puguin, obtenint més share als mitjans que Piqué... i així anar fent.

Però no ens queixem. La gent ha votat lliurement. El sistema electoral és el que tenim i és el que permetria que l'Albert Rivera fos president si aconseguís els suports necessaris al Parlament, encara que això signifiqués pixar-se a la voluntat del poble de Catalunya. I més o menys això és el què ha passat. El poble ha triat juerga i segur que la tindrà.

Cares llargues, cares dures i cares estranyes

Cares llargues: No descobreixo res si dic que l'ambient a Còrsega és de cares llargues. Pel què he vist durant uns minuts i pel què m'han explicat a les darreres hores, a la seu de CDC flota un ambient de desànim generalitzat, alleugerit només per la confiança en Artur Mas un cop assegurada la seva continuïtat i per la certesa que la decissió de fer un nou tripartit passarà factura més d'hora que tard a Carod i a Montilla. Però el cop dur no ha estat la reedició del tripartit, sinó els resultats de l'1-N. Es digui el què es digui públicament les perspectives eren molt millors, i no s'entén la resistència electoral que ha mostrat ERC després del seu accidentat i traumàtic pas pel govern. Pel què fa a la campanya de CiU, la sensació bastant compartida és que l'estratègia era bona (tripartit vs. CiU), què tècnicament no s'han comès errors (a excepció del debat de TV3 que es va rendir per sota de les expectatives) i que pel què fa al DVD potser s'ha anat un xic per endavant del què esperava la gent. Potser per tot plegat encara ha creat més perplexitat veure com s'escolaven 90.000 vots quan en tots els actes electorals l'acollida havia estat massiva. Això sí... que ningú li prepari el nínxol a David Madí, perquè encara li queda molta guerra per donar.

Cares dures: La cara dura no és la de la direcció d'ERC. Jo personalment no esperava una altra cosa. Ja ho van fer fa tres anys i ho han repetit. L'odi visceral cap a CiU és ja llegendari. Ara bé, el que no entenc, no tolero i no accepto és cap queixa dels votants d'ERC als que ara no els agrada que Montilla sigui president del seu país. Ara s'han d'empassar el govern que tenen, i haurien d'estar entusiasmats i engrescats amb l'aposta feta per la direcció del partit. Haver-ho rumiat abans.

Cares estranyes: La del neohippy comunista de pa sucat amb oli d'en Saura, que serà conseller d'Interior. Em moro de ganes de veure què fara el dia que els antisistema surtin a cremar el MACBA perquè estan en contra de la cimera de l'habitatge. Em moro de ganes de veure com ordena desallotjaments de cases okupades. Em moro de ganes de veure com disol manifestacions il·legals... Ara... que per cara estranya la de Pepe Montilla penjada a la sala de plens dels 832 ajuntaments de municipis de Catalunya on va guanyar Artur Mas.

Estimar Catalunya

Catalans i catalanes... Avui he decidit arrencar un blog. Confesso que no ho havia fet mai, però se m'ha acudit que és una bona manera de compartir frustracions, il·lusions i, perquè no, també una mica d'informació sobre política, sobretot després de veure el panorama que s'està configurant a Catalunya després dels resultats de l'1-N.

D'entrada us vull donar algunes pistes de què us explicaré des d'aquestes pàgines. Jo sóc un nacionalista que, d'una manera o altra (excloent-ne la militància) estic vinculat a un partit polític. Això em dóna accés a algunes informacions, dades, comentaris o impressions que segur que em perdria si no fos així. A mesura que vagi publicant els posts anireu perfilant més de quin peu calço i quines són les meves fòbies i les meves debilitats.

En qualsevol cas, això només és un missatge de benvinguda i una salutació a tots els que a partir d'ara volgueu compartir amb mi impressions i comentaris.