Territori Corbacho (i II)

En el capítol anterior UPDC denunciava l'estandarització d'un model de ciutat que s'està escampant per l'àrea metropolitana i per la segona corona com un autèntic càncer. El territori Corbacho ha aconseguit que la diferència entre qualsevol municipi quedi reduïda a la seva quantitat de població i ubicació geogràfica. Els nostres pobles ja són simples rètols a l'autopista.

A més, com que la gent utilitza aquestes ciutats com a espais residencials o dormitoris, el seu arrelament és nul. A aquestes alçades de la pel·lícula ja estic plenament convençut que la majoria de nouvinguts al territori Corbacho en els últims 5 anys no tenen cap intenció d'integrar-se en la vida social, associativa i/o política del seu municipi. No saben ni qui és l'alcalde, ni quines alternatives hi ha. Ni els importa. O voten en clau eleccions espanyoles o passen de tot i ja els està bé mani qui mani. I això es podrà comprovar el proper 27 de maig. Pronostico que l'abstenció en unes eleccions municipals mai haurà estat tan alta com al 2007.

Crec que cal reflexionar i actuar. No podem demanar més implicació i participació a la ciutadania amb els seus ajuntaments si la gent només decideix on viure per estrictes criteris logístics. Els valors sentimentals i d'arrelament s'estan perdent en els pobles i ciutats i això s'està traslladant a tot el país. I el dia que tant ens faci viure a Catalunya com a qualsevol altre lloc estarem morts.

Territori Corbacho (I)

S'està discutint molt últimament sobre si Catalunya està perdent la identitat com a país. Es parla de procés de 'murcianització', s'aproven Estatuts calcats, s'apliquen polítiques homogeneïtzadores, es retalla la presència del català a l'escola... Em sembla que està fora de dubte que Catalunya recula a pas lent però ferm en la seva identitat com a poble i en les seves reivindicacions nacionals. De fet, tinc la impressió que ens estem convertint en una mena de franquicia. Els propietaris són els mateixos a tot arreu (PSOE) i la imatge de marca també. Les úniques diferències de Catalunya amb la resta de comunitats/franquícies és que també atenem a la gent en català i que sóm els que més diners aportem a l'empresa mare amb diferència.

Però aquest procés de afranquiciament de Catalunya crec que també passa a nivell municipal. Els nostres pobles i ciutats estan perdent la identitat i cada vegada s'assemblen més els uns als altres. Tots els municipis de més de 10.000 habitants de l'entorn de Barcelona estan patint un procés gairebé irreversible d'homogeneïtzació. A tot arreu es veuen els mateixos equipaments, les mateixes places dures amb els mateixos bancs i les mateixes papereres. A tots els carrers es veu el mateix paviment i els mateixos fanals. És el Territori Corbacho.

I encara pitjor. A tot arreu es fan els mateixos plans de participació ciutadana (de dubtosa eficàcia, tot sigui dit). A totes les ciutats es fan Festes Majors calcades. A cada poble s'apliquen les mateixes polítiques de joventut.... De fet, això és tan així que quan la gent marxa de Barcelona i busca un lloc on viure només mira criteris tipus comunicacions o distància amb la capital. Tant se'ls en fot viure a Rubí, com a Martorell, a Parets del Vallès o a Vilassar. Són els nou pobles-residencials-dormitoris. És la nova Catalunya. La Catalunya real. La Catalunya socialista o tripartita. El Territori Corbacho.

El caos nostre de cada dia

Soc usuari de RENFE. Vull dir heavy user, que diuen els cervellets de marketing d'ESADE. Vaja, que agafo el tren cada dia dues vegades. Per tant, i sense que serveixi de precedent, vaig a parlar d'una cosa que conec. Jo utilitzo a diari la línia C-2 de Rodalies, la que va de Barcelona cap a Sant Celoni o Maçanet. En comptades excepcions el tren als matins acostuma a funcionar amb relativa puntualitat (5 minuts amunt o avall). Però igual que dic això, cada dia (i quan dic cada dia vull dir cada dia) de tornada a les vuit del vespre el tren va amb retard. En el millor dels casos són cinc minuts, i en el pitjor pot passar de la mitja hora. Ha arribat un punt que ja no vaig a l'estació pendent dels horaris. Arribo allà i agafo el tren quan passa. Resignació.

De fet aquesta és la recepta que ens recomana el nostre president. Montilla va dir fa molt poc que les avaries, retards i caos diari que pateixen els trens de rodalies són inevitables. Dit d'una altra manera... els nostres governs d'Espanya i de Catalunya es veuen incapaços de donar un servei digne als milions d'usuaris que utilitzen un servei pagat amb els impostos de tots els ciutadans. Doncs si Montilla i la seva gent no és capaç d'evitar el caos a rodalies potser convindria buscar algú que si que en sigui capaç. Perquè no van amb retard els trens dels FFGC? I que no em vinguin amb el tema de les obres de l'AVE perquè el pèssim, patètic i tercermundista servei que dóna RENFE no és d'ara... és llegendari.

I una altra cosa... Aquesta dotació de personal que es va contractar arran dels penúltims incidents per atendre als viatgers en els vagons i les estacions no serveix per res. Són immigrants llatinoamericans o joves sense formació ni informació. No parlen català la immensa majoria però és que tampoc tenen res a dir. Només els trobes quan tot va bé perquè, miraculosament, quan els trens van amb retard desapareixen.

Fins ara Montilla havia venut la idea que no era nacionalista però que garantiria eficàcia i eficiència en la seva gestió. Doncs tampoc. Ell mateix s'ha retratat dient que es veu incapaç d'arreglar el problema. Montilla no és un crack. Reconeguem-ho. És un bluff. És un personatge mediocre que no fa soroll perquè no fa res. El seu full de ruta és practicar l'eutanasia passiva al país. I li està sortint bé. Només així s'explica la ressignació amb la que estem entomant segons quines situacions. S'enfonsa un túnel? I què? Els trens fa mesos que van malament? I què? Els assaltants entren a les cases com aquell qui va al supermercat? I què?

Hem de començar a reaccionar abans que sigui massa tard. La nostra societat ha de ser més exigent, tant amb les seves administracions com amb les empreses. No podem ser un país conformista o estarem morts. Com a país i com a persones.

Deu mil gràcies

He de reconèixer sense embuts que els impulsors d'aquest blog són José Montilla i Josep Lluís Carod-Rovira. Ells em van indignar prou els primers dies de novembre de l'any 2006 com per llençar un blog que té com a única finalitat expressar lliurement les meves opinions. Això explica perquè la política ocupa el 90% de les línies que he invertit en aquesta aventura. No obstant també he de dir que això que vaig començar per esbravar-me s'ha convertit en quelcom addictiu. Pateixo quan porto un parell o tres de dies sense actualizar la meva pàgina i em fa una il·lusió injustificada veure que algú ha deixat algun comentari (sigui en el to que sigui). Crec que UPDC ja comença a formar part de mi.

Res. Que per tot això us volia donar 10.000 gràcies. Sincerament no pensava pas que en només 4 mesos podés arribar a les 10.000 visites parlant de gent tan gris i tan poc excitant com els polítics que dirigeixen el nostre país.

Gràcies un cop més i ànims, que ens faran falta.

Ja som igual que Andalusia

Andalusia ja té Estatut. Les mostres de joia i alegria pels carrers de Sevilla són indescriptibles. Per fi, les llargues reivindicacions per refermar el seu autogovern i la seva identitat nacional han estat escoltades. La festa durarà setmanes, i la Feria de Abril quedarà com una anècdota al costat de la celebració que s'ha guanyat a pols l'aprovació de l'Estatut andalús. Fins i tot s'ha vist a Montilla desmelenar-se disfrutant del triomf polític del seu país.

RIIIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!!!!

L'Estatut andalús ha estat aprovat amb el 36% de participació. Ha despertat menys interès que el Fòrum 2004 a Barcelona (i això és molt poc interès). La pregunta doncs, és òbvia: calia? Calia plantejar una reforma estatutària a Andalusia? I la resposta és sí. Calia per una qüestió molt clara: difuminar l'avanç en matèria d'autogovern aconseguit a Catalunya i homogeneïtzar (algú coneix una paraula més lletja?) totes les reivindicacions nacionals de la perifèria. Ara ja sóm igual que Andalusia.

Tenim un nivell d'autogovern similar. El president és del mateix partit. De fet, no és que sigui del mateix partit, és que el president català és andalús. A l'escola ensenyem a la canalla en el mateix idioma. Estem empatats a punts a la Lliga... pisha, la cosa em sembla que està claríssima.

Què ens està passant? Cap on anem? Quin país tindrem d'aquí a 10 o 20 anys si continuem com fins ara? És el moment de les preguntes profundes i de les reflexions serioses.

Sala polivalent

30 de novembre de 2006. El Vicepresident de la Generalitat (o Conseller de la Vicepresidència, per ser més exactes) anuncia que a partir d'aquell moment només apareixerà davant dels mitjans de comunicació en nom del Govern de Catalunya. S'ha acabat pronunciar-se com a líder d'Esquerra Republicana de Catalunya. D'acord.

Dimecres 7 de febrer de 2007. El Conseller de la Vicepresidència fa una conferència al Palau de la Generalitat. De fet, en aquest moment Carod-Rovira és president en funcions, ja que Montilla és de viatge a Brussel·les. En aquesta conferència, Carod afirma que si el Tribunal Constitucional determina que l'Estatut no cap a la Constitució l'única via que queda és la sobiranista. És per tant, la posició del Govern de Catalunya. Ho ha dit el president en funcions. O no?

No, no, no... "Sobiranisme" és un terme prohibit, tabú, segons el codi dels actuals okupants del Palau de la Generalitat. Ara es pot parlar de polítiques socials i progressistes però res de sobiranisme. De fet, Montilla assegura que allò va ser un acte de partit i que qualsevol pot organitzar una xerrada, conferència o presentació al Palau de la Generalitat. Vindria a ser com la sala polivalent de qualsevol equipament municipal. Per tant, i per donar una mica més de vida a aquest espai em permeto suggerir alguns events que es podrien organitzar en un lloc tan emblemàtic com aquest. Us animo a completar la llista:

1) Un espectacle de La Fura dels Baus
2) La Highlife o fira del cànem, que a l'Hospitalet no la volen i en Saura estaria entusiasmat
3) Una reunió de l'executiva de CiU
4) Un comiat de solter/es amb strippers inclosos/es
5) Un casting de Gran Hermano o Operacion Triunfo
6) El rodatge d'un anunci d'en Ronaldinho
7) Un programa en directe i amb públic del Jiménez Losantos
8) Un sopar d'empresa de Nadal
9) Una roda de premsa de qualsevol grup contrari a les vivendes cares i els apartaments buits de Port de la Selva (Mayol, apunta)
10) ...

Patriotes i antipatriotes

Han passat de puntetes per la majoria de diaris i mitjans de comunicació, però les declaracions d'en José Montilla (sí, sí, el que va aconseguir la Presidència de la Generalitat amb 37 diputats) aquest cap de setmana crec que mereixen una reflexió pausada. Resulta que aquesta concentració atòmica de carisma que tenim per president va decidir passar el cap de setmana a Andalusia per defensar el Nou Estatut d'aquesta comunitat enlloc de quedar-se a Catalunya repel·lint les agressions al nostre text estatutari. Allà, des de Los Barrios (Cádiz) va fer unes declaracions carregant contra el PP. L'atac de Montillator va ser brutal: "els del PP són uns antipatriotes". Antipatriotes espanyols, és clar.

Conceptualment em sembla gravíssim. És a dir, quan el nostre president s'emprenya i insulta a algú l'acusa de ser un antipatriota espanyol i de dividir Espanya. Als seus ulls, els bons són els que defensen la pàtria espanyola i la unitat de l'estat.

Sabíem que tenir un president del PSC-PSOE volia dir estar supeditats i condicionats a Madrid. Però mai hauria pensat que un president de la Generalitat es podés declarar (ni que sigui per passiva) patriota espanyol i que ningú hagi posat el crit al cel. Només CDC, i en boca del seu portaveu David Madí, ha reaccionat timidament a unes manifestacions inaudites fins ara. I consti que no em sorprenen. El que em sorpren és la falta de reacció dels sectors catalanistes i que un dia es van dir independentistes. On són els de la pluja fina? On són els del patriotisme social? On són els del sobiranisme? ah sí... ja ho recordo. En un despatx al Palau de la Generalitat posat pel propi Montilla.

Patriotes (catalans), despertem. Això està passant de taca d'oli. S'ha de fer alguna cosa abans que l'anestèsia total que ens està aplicant el tripartit acabi en coma irreversible o en quelcom pitjor. Obrim els ulls, reprenem la consciència col·lectiva i comencem a moure'ns. El que avui només són subtileses lèxiques demà poden ser renúncies nacionals irrecuperables en un futur.

* La foto és triada per Montilla. De moment ningú del Tripartit se n'ha queixat.

Flipa

Algú em diu amb veu baixa i a l'orella que la germana de la Leti no s'ha suïcidat. Que s'ha mort d'una sobredosi. D'heroïna per ser més exactes i concrets. Ja sabeu que les fonts d'Un país de conya no acostumen a mentir ni a enganyar, però si us he de ser sincer, aquest cop no sé d'on poden haver obtingut la informació. Diríem que els meus cercles d'amistats i els dels meus informadors no s'acosten massa als de la família Real. I això que són tan campechanos... Qui no se'ls ha trobat mai mentre sortia d'algun port esportiu de Mallorca amb el seu iot?

Sigui com sigui estic convençut que aquesta serà una de les taques més grans i més fosques que quedaran en l'historial dels borbons actuals. Els mitjans s'han llençat a devorar el cadàver encara calent de la germana real i no tardarem en començar a sentir tot tipus d'especulacions. En aquest sentit jo ja he fet la meva petita aportació, i no seria d'estranyar que la meva teoria fos encertada. Dubto que una mare d'una filla de sis anys tingui prou valor per suicidar-se. En canvi, si que crec que pot caure en un espiral de consum de droga fàcil un cop disposa de tants diners com necessiti. De fet, cada any moren a Espanya més de 200 persones de sobredosi, i pel que diuen les estadístiques el país s'ha convertit en un niu de cocaïnomans.

Clar que això no serà res comparat amb Catalunya si el Govern de la Generalitat tira endavant amb el pla del Conseller d'Interior de legalitzar tots els estupefaents. No m'atreveixo a imaginar quina substància havia ingerit el marit de l'antisistema abans de fer aquestes declaracions tan alegres, però s'ha de reconèixer que cada dia que passa supera el seu propi llistó d'insensatesa. Legalitzar les drogues vol dir, d'entrada, convertir el país en el supermercat europeu de les substàncies prohibides. No cal dir que això estimularia molt el turisme, tot i que no sé si és el tipus de guiri què ens interessa. I l'altre tema és el dels proveïdors. Per què la droga no la fa arribar gent super maca, amb una clara voluntat d'integrar-se al país i d'estimular l'economia mitjançant la competitivitat.... No, no. La porta gent que va carregada d'armes, que no té dubtes en matar a qui faci falta per passar comptes i que no són ni votants d'Iniciativa.

Això sí, s'ha de reconèixer que en Saura és el conseller més flipant que ha tingut el Govern de la Generalitat.

Un debat del segle passat

Uns dies de llegir i escriure sobre la penques de la Mayol m'han servit per posar en ordre algunes idees i treure algunes conclusions sobre el debat ideològic dretes-esquerres. I la primera conclusió és que ja cansa. Tinc la sensació d'estar escoltant un debat del segle passat que ningú es creu perquè ha quedat superat per la dinàmica de la pròpia societat, i que només es manté viu precisament pels interessos dels que s'anomenen d'esquerres però que viuen del cuento (o que s'anomenen antisistema i viuen, i molt bé, del sistema). És com si algú m'intentés convèncer de què la terra és plana, o de què l'home no ve del mico. Ja no cola.

Potser a algú li costarà païr-ho però el comunisme ha mort. I l'economia de mercat s'ha demostrat imperfecte però en qualsevol cas molt més desitjable que els règims en els que l'estat ho col·lectivitza i ho distribueix tot capriciosament. No crec que ningú que s'autodenomini comunista i/o socialista prefereixi viure a la Xina o la Rússia de fa 50 anys. És més, crec que tothom voldria guanyar més diners; tenir la llibertat de gastar-los i d'invertir-los on, com i quan vulgués; i de millorar la seva situació professional i econòmica. Assumits aquests principis crec que tothom coincidirà en què el que cal és progressar cultural i econòmicament, i tant en el pla individual com en el pla col·lectiu.

I progressar vol dir generar riquesa. Algú dirà que aquesta riquesa després s'ha de repartir d'una forma justa. No hi estic del tot d'acord. Qui decideix si el meu sou és just o és inferior al que em mereixo? Què hauria de cobrar jo? No. Jo crec que el que s'han de repartir de forma equitativa són les oportunitats. Els nostres impostos han de servir per tenir unes escoles de primer nivell amb professors de primer nivell per qui no tingui recursos. Però també vol dir permetre, amb tota naturalitat, que qui vulgui i pugui crei una escola privada (per tant una empresa que genera llocs de treball i estimula la competència). Això es tradueix en la llibertat dels pares/consumidors a escollir. I en la llibertat radica el secret del nostre progrés.

I una altra cosa. Dir que un és d'esquerres no dóna, per extensió, el certificat exclusiu de pacifista i ecologista. A un li pot agradar jugar a golf, tenir un apartament a la platja i anar a restaurants cars i, al mateix temps estar contra la guerra a l'Iraq, tenir un nen apadrinat i fer més pel medi ambient que molts que van de verds. Simplement es tracta de fer-se algunes preguntes i contestar-se-les amb sinceritat. No passa res per voler guanyar més diners. No passa res per voler ascendir a l'empresa. No passa res per portar els fills a una escola privada o concertada. No passa res si després no es pregona i es fa prosel·litisme del contrari.

A la pregunta de si em considero de dretes o d'esquerres no us puc respondre. Em sento català i el meu desig és que tan jo com el meu país avancem econòmicament i culturalment tant com poguem. El que tinc claríssim és que això de les dretes i les esquerres és un debat rònec que no s'aguanta per enlloc. Encara que els hipòcrites i els cínics s'entestin en repetir-lo dia sí i dia també.