Un debat del segle passat

Uns dies de llegir i escriure sobre la penques de la Mayol m'han servit per posar en ordre algunes idees i treure algunes conclusions sobre el debat ideològic dretes-esquerres. I la primera conclusió és que ja cansa. Tinc la sensació d'estar escoltant un debat del segle passat que ningú es creu perquè ha quedat superat per la dinàmica de la pròpia societat, i que només es manté viu precisament pels interessos dels que s'anomenen d'esquerres però que viuen del cuento (o que s'anomenen antisistema i viuen, i molt bé, del sistema). És com si algú m'intentés convèncer de què la terra és plana, o de què l'home no ve del mico. Ja no cola.

Potser a algú li costarà païr-ho però el comunisme ha mort. I l'economia de mercat s'ha demostrat imperfecte però en qualsevol cas molt més desitjable que els règims en els que l'estat ho col·lectivitza i ho distribueix tot capriciosament. No crec que ningú que s'autodenomini comunista i/o socialista prefereixi viure a la Xina o la Rússia de fa 50 anys. És més, crec que tothom voldria guanyar més diners; tenir la llibertat de gastar-los i d'invertir-los on, com i quan vulgués; i de millorar la seva situació professional i econòmica. Assumits aquests principis crec que tothom coincidirà en què el que cal és progressar cultural i econòmicament, i tant en el pla individual com en el pla col·lectiu.

I progressar vol dir generar riquesa. Algú dirà que aquesta riquesa després s'ha de repartir d'una forma justa. No hi estic del tot d'acord. Qui decideix si el meu sou és just o és inferior al que em mereixo? Què hauria de cobrar jo? No. Jo crec que el que s'han de repartir de forma equitativa són les oportunitats. Els nostres impostos han de servir per tenir unes escoles de primer nivell amb professors de primer nivell per qui no tingui recursos. Però també vol dir permetre, amb tota naturalitat, que qui vulgui i pugui crei una escola privada (per tant una empresa que genera llocs de treball i estimula la competència). Això es tradueix en la llibertat dels pares/consumidors a escollir. I en la llibertat radica el secret del nostre progrés.

I una altra cosa. Dir que un és d'esquerres no dóna, per extensió, el certificat exclusiu de pacifista i ecologista. A un li pot agradar jugar a golf, tenir un apartament a la platja i anar a restaurants cars i, al mateix temps estar contra la guerra a l'Iraq, tenir un nen apadrinat i fer més pel medi ambient que molts que van de verds. Simplement es tracta de fer-se algunes preguntes i contestar-se-les amb sinceritat. No passa res per voler guanyar més diners. No passa res per voler ascendir a l'empresa. No passa res per portar els fills a una escola privada o concertada. No passa res si després no es pregona i es fa prosel·litisme del contrari.

A la pregunta de si em considero de dretes o d'esquerres no us puc respondre. Em sento català i el meu desig és que tan jo com el meu país avancem econòmicament i culturalment tant com poguem. El que tinc claríssim és que això de les dretes i les esquerres és un debat rònec que no s'aguanta per enlloc. Encara que els hipòcrites i els cínics s'entestin en repetir-lo dia sí i dia també.