Marron (i dels grossos)

Marron: m. fig. "Diguis d'aquella feina, encàrrec o situació que resulta desagradable, tediosa o fins i tot ingrata pel que l'ha de fer o suportar. Apliquis també aquest terme a aquella ocupació que, tot i no ser molesta en sí mateixa, si que ho son els seus condicionants i la seva situació, tals com temps per ser realitzada o tipus de persona que la sol·licita". L'exemple més clar d'un marron és el que té ara José Luís Rodríguez Zapatero amb ETA. I és de dimensions bíbliques.

Se les prometia molt felices l'encantador de serps, però sembla que el camp de margarites que tenia plantat al cul es comença a marcir. Ara mateix ZP està pres per les seves paraules, agafat pel triomfalisme injustificat i amb dos cadàvers sobre la taula. No es pot ni plantejar la possibilitat de negociar amb els terroristes després que hagin fet esclatar la bomba més gran en els seus 30 anys d'història. I tot en l'últim tram de la legislatura.

A més, sap que no pot comptar amb la més mínima col·laboració del PP, que no en deixarà passar ni una i aprofitarà per boicotejar qualsevol intent de contacte o diàleg per reconduïr la situació. Què li queda? El de sempre: confiar en la sort, en què els terroristes no assassinin a ningú més i que la població no el castigui excessivament per haver sembrat una il·lusió col·lectiva desproporcionada i injustificada. I ni això li garanteix la continuïtat com a president del Govern.

Per suposat que condemno i lamento profundament la reaparició de la violència terrorista. Tampoc m'agrada gens veure al PP i el seu entorno carronyaire (que diria Cruyff) fregant-se les mans i esmolant les dents un cop olorada la sang del bambi ferit. Però no puc estar-me de pensar que, com a mínim, la desgràcia ha servit per desemmascarar al més gran embaucador que ha vist la política espanyola. Després dels 800 kg de dinamita tothom s'està posant al seu lloc: ZP amb el cul a l'aire enganxat per una nova mentida; Rajoy al córner de l'extrema dreta esperant veure com es dessagna l'adversari; Duran fent oposicions accelerades a qualsevol ministeri i amb qualsevol president al capdavant; ERC en el seu rol habitual de dir amén a tot encara que sigui desautoritzant a en Ridao; i ETA fent el què ha fet durant 30 anys, és a dir perdent el temps mentre sembra el dolor en nom d'una causa que podrien defensar com qualsevol persona civilitzada.