Duran Duran

Duran i Lleida s'ha despenjat amb un article de dues pàgines al Diari Oficial del PSOE assegurant que CiU ha d'entrar al govern espanyol. M'agradaria fer algunes reflexions al respecte (que per alguna cosa tinc un blog).

Primer cal analitzar la forma, és a dir, on i quan apareix aquesta opinió. Duran ho fa a El País, el mitjà de capçalera del socialisme espanyol, el buc insígnia del polanquismo, la Bíblia dels progres anti-americans i pro-palestins, el púlpit des d'on prediquen els defensors de les causes justes i nobles que sempre són les esquerres. Però El País també és el primer diari que llegeix José Luís Rodríguez Zapatero al matí. No és casual que Duran utilitzi aquest conducte. Al cap i a la fi s'està adreçant al PSOE i no a CDC o a CiU. Si hagués volgut plantejar aquesta opció en clau catalana hauria pogut utilitzar qualsevol altre mitjà d'àmbit català o fins i tot l'hauria pogut plantejar en qualsevol reunió amb Artur Mas. Però estic plenament convençut que a en Duran li importa un rave (o dos) què pensin CDC i Artur Mas al respecte. Ell vol una resposta de ZP que és qui, al capdavall, pot satisfer les seves demandes.

Però quan apareix l'article? Just en el moment que el PP està encalçant al PSOE en intenció de vot en totes les enquestes. Just en el moment que el procés de pau (i per tant, la credibilitat de ZP) està en risc més que evident de naufragar. Just en el moment que el president del Govern pot estar calibrant la possibilitat d'avançar les eleccions generals. Just en el moment que a Artur Mas li busquen alternatives ni que siguin artificals. Just en el moment que li interessa més.

En Duran ha vingut aquest món a fer tres coses: a tenir poder, a sortir als mitjans i la tercera no la puc dir. No és cap secret que la seva etapa a Madrid li permet cobrir aquests tres objectius, però amb una estació final: un despatx com Déu mana. Al preu que sigui. Vista l'aritmètica electoral actual i la dinàmica política a Catalunya i Espanya és plenament conscient que li queden ben poques oportunitats per consumar la seva ambició personal i professional. La seva estrategia passava inicialment per convèncer Artur Mas que CiU entrés a l'executiu de ZP. Mas li va dir que sí, sempre i quan CiU manés a Catalunya. Però ai las! El costat fosc va reeditar el tripartit i Duran es va quedar amb un pam de nas. Fracassada aquesta tàctica és el moment dels fets consumats. Que ZP li ofereixi el ministeri i després ja convencerà a en Mas. L'aposta d'en Duran és arriscada. Més que res perquè a en Mas ja se li comencen a inflar els daixonses de tanta tonteria acumulada.

És cert que CDC no ha tingut el coratge de trencar la federació i que sempre s'ha dit allò de què "ara no és un bon moment". Però van passant els anys i mai és un bon moment. Potser ha arribat l'hora de deixar-se de romanços i començar a treure la pols a la destral. No s'assumiran més riscos dels que ha assumit ERC i mira'ls. Jo em començaria a plantejar seriosament la possibilitat de què CDC i UDC es presentin per separat a les eleccions, encara que després pactin sempre (com ICV o ERC amb el PSOE). Això de tallar una relació sempre és difícil i dolorós però a posteriori gairebé sempre un agraeix haver pres la determinació de fer-ho.