Matar mosques a canonades

Crec que ni els mitjans de comunicació, ni els opinadors, ni els polítics han analitzat en prou deteniment què suposa la desintegració i fulminació del circuit català de TVE per part del PSOE. El tema ha passat de puntetes pels mitjans de comunicació i per les tertúlies, però també pel Parlament. Sincerament crec que ningú ha estat a l'alçada de les circumstàncies per denunciar que el PSC-PSOE ha decidit enderrocar el local enlloc de tapar les goteres. Ha decidit deixar un solar on hi havia un edifici que necessitava reformes però que encara feia un servei públic imprescindible. Han decidit matar mosques a canonades.

Al PSC-PSOE no li ha tremolat el pols a l'hora de sacrificar a milers de treballadors i a tota una llengua que des de fa uns anys viu un clar retrocés al carrer. I evidentment, fer més hores de castellà a l'escola i eliminar ràdios i televisions públiques en català no ajuden gens a redreçar aquesta situació. O potser és que no tenen cap interès en protegir la nostra llengua?

Per ser del tot justos cal reconèixer que el PP no es va atrevir a afrontar la necessària reconversió de TVE en alguna cosa que no fos una màquina d'engolir diners públics, però també és cert que el PSOE ha aprofitat l'ocasió per enterrar i fulminar tot el que soni a català i que surti per la tele. I tot plegat s'ha fet amb la connivència dels "patriotes socials d'ERC". Els de la pluja fina.

Qui escriu aquestes línies va passar molts matins de la seva infantesa mirant un programa mític anomenat Terra d'Escudella. Corria l'any 1977, i poder veure un producte televisiu destinat al públic infantil EN CATALÀ era un autèntic luxe. No cal dir que aquella època TV3 no havia nascut (ho faria sis anys després i molt a desgrat del PSC-PSOE, que hi va posar tantes traves com va poder simplement perquè al president Pujol se li havia posat entre cella i cella tenir una televisió pública i de qualitat al servei del país). Després vindrien Miramar, Giravolt, el Vostè Pregunta de Joaquim Maria Puyal i el Doctor Caparrós d'en Capri. S'arriba als anys 80 amb 83 hores mensulas d'emissió en català. I amb el temps es comencen a veure cares que amb el temps formaran part del nostre imaginari col·lectiu: en Puyal, la Sardà, la Trinca, la Júlia Otero, en Jordi Gonzàlez, l'Alfons Arús, l'Àngel Casas o l'Olga Viza.

Els últims anys, Sant Cugat s'havia convertit en un centre productor de programes tan en català com en castellà i havia multiplicat la seva oferta a tots els nivells. És cert que la fortalesa de TV3 i una estructura més pròpia d'una administració que no d'una empresa van condemnar el circuit català a unes baixes audiències en molts dels seus programes, però el seu servei públic tot i que millorable, crec que avui encara és imprescindible.

Considero ineludible una reflexió sobre què s'ha fet, com s'ha fet, quan s'ha fet, qui ho ha fet i perquè ho ha fet. Espero amb delit els vostres comentaris.