La presó més gran del món

Hi ha un país on l'Estat decideix de què has de treballar. Hi ha un país on l'Estat decideix si et mereixes un cotxe o no. Hi ha un país on no et pots moure't sense avisar d'on vas, amb qui i per quins motius. Hi ha un país on no et pots connectar a Internet i no pots tampoc tenir un ordinador o un fax. Hi ha un país on no pots crear una empresa, ni una simple botiga. Hi ha un país on vas a la presó si ets homosexual. Hi ha un país on no pots llegir els llibres que vulguis, ni escoltar la ràdio que vulguis, ni veure la televisió que vulguis. Hi ha un país on no pots escriure i publicar la teva opinió. Hi ha un país on no et pots manifestar en contra de res. Hi ha un país on no pots fundar un partit polític i presentar-te a unes eleccions. Hi ha un país d'on no en pots sortir si no és prostituint-te amb el primer turista solter que passi pel carrer o posant en joc la teva vida. Hi ha un país on la gent, malgrat la misèria econòmica, social i intel·lectual en la que viu, és encantadora. Aquest país es diu Cuba, i és la presó més gran del món.

Qui escriu això està relacionat d'una manera o altra amb el món del periodisme, una professió desconeguda a Cuba. Tant desconeguda que, segons la prestigiosa ONG Reporters Sense Fronteres, Cuba té el dubtós honor d'ocupar el lloc 1165 del rànking de la llibertat de premsa. Sobre un total de 168 països. Només a Corea del Nord, Turkmenistán i Eritrea hi ha menys llibertat de premsa que a Cuba. De fet, a les presons cubanes hi ha 28 persones empresonades amb algunes penes de més de 20 anys de presó per vulnerar la Ley 88, que castiga "a qui exerceixi el periodisme cobrant de potències estrangeres per atacar al Govern". A Cuba tots els mitjans de comunicació són de titularitat pública i estan en mans de l'Estat central. Són només algunes de les avantatges de viure en un país que s'autodenomina marxista.

Però és una dictadura d'esquerres. I llavors què? Doncs llavors tot són disculpes, mirar cap a un altre costat, comprensió i condescendència cap al comandante. Espero amb delit no només la mort del dictador sinó també el tractament que en faran els mitjans de comunicació i els polítics catalans. Farà El Periódico una portada igual que la que va dedicar a Pinochet? Sentirem als comunistes de pa sucat amb oli que tenim a Catalunya defensar pels altres el que no volen per a ells? Les esquerres-super-guays d'aquest país faran de Castro un màrtir o un tirà?

O molt m'equivoco o pràcticament ningú s'atrevirà a explicar amb pèls i senyals com és de profunda la ferida que Castro, l'amic de Pinochet, ha provocat en el seu país i la seva gent. Prepareu-vos pel debat sobre el grau d'obertura del país, les tímides peticions de democràcia i les demandes de què ningú interfereixi des de l'exterior en la política cubana.