Tanqueu els ulls

Tanqueu els ulls. Tanqueu-los i imagineu-vos una direcció d'ERC que al novembre de l'any 2003 renuncia a entrar al Govern, a fer el Tripartit. Imagineu-vos que no tenen la clau del Palau de la Generalitat sinó la clau de la política diària, la de cada dia. Imagineu-vos que donen suport a les lleis més socials que proposen els uns i a les més nacionals que proposen els altres. Imagineu-vos que a en Carod no se li acut que pot resoldre el conflicte d'ETA amb un berenar a Perpinyà (o com a mínim que no ho fa en nom del Govern). Imagineu-vos que ERC té una posició determinant en l'elaboració del Nou Estatut. Imagineu-vos que els seus dirigents fan campanya pel sí o pel no amb una llibertat absoluta de moviments.

Imagineu-vos que al novembre del 2006 no perden més de 200.000 vots sinó que els guanyen. Imagineu-vos que tampoc entren al Govern i que deixen la Presidència de la Generalitat a qui se l'ha guanyada. Imagineu-vos que pacten amb CiU una resolució en favor del dret a l'autodeterminació en el cas que el TC retalli l'Estatut i sense subasthar la presidència de la Generalitat. Imagineu-vos que no tenen cap amenaça d'escissió en marxa. És més, imagineu-vos que la seva base electoral va creixent i creixent inexorablement fins a convertir-se en el partit central de la política catalana. Imagineu-vos un Govern d'ERC, amb presidència d'ERC, amb recolzaments d'un PSC o d'una CiU residual. Imagineu-vos la proximitat d'un escenari de pre-independència política i econòmica de l'Estat Espanyol.

... I ara obriu els ulls.

CARRETERONINA©

Problemes de credibilitat? Tens la militància decaiguda? El teu discurs ja no cola? Has perdut l'independentisme?

Prova CARRETERONINA©. El nou medicament dels Laboratoris ER et tornarà tota la vitalitat i et farà recuperar les energies i les carretades de vots que vas perdent cada dia que passa.

Empassa't CARRETERONINA© després de cada Consell Nacional i després de cada envaïment de competències i et trobaràs molt millor.


CARRETERONINA© pot provocar alguns efectes secundaris no desitjats. Pot provocar descrèdit, falta de coherència interna, fuga massiva de vots, riotes i ridícul generalitzat. Mantenir fora de l'abast de la canalla (JERC). En cas de dubte pregunteu el doctor Carretero o al farmacèutic.

Calçots indigestos

En el marc d'una calçotada de les JERC, Xavier Vendrell s'ha despenjat amb unes afirmacions que ja han convertit el balneari Montilla en la capital mundial de l'histerisme. Ha assegurat que ERC no tindria inconvenient en fer Mas president si es compromet a convocar un referèndum d'autodeterminació. Hores d'ara la gran pregunta és: es tracta d'una oferta en ferm o és una altra anada de la bola del que fou el conseller català més efímer de la Història d'aquest país?

Les dades que disposem són les següents: Les declaracions de Vendrell s'han fet en un context poc propens als discursos de gran calat polític. Recordem que una calçotada és un lloc on es mengen cebes cremades amb amb els dits d'una manera que els nostres antecedents del paleolítc superior trobarien de mala educació. Aquesta frugalitat acostuma a estar acompanyada d'hectolitres de vi, creant una combinació altament perillosa, com demostren les paraules de Vendrell. A més, a UPDC li consta que el PSC no tenia cap indici que un misíl d'aquest calibre podés ser disparat avui. Tampoc Ridao en sabia res, tot i que tenint en compte el pes que té a ERC això tampoc és gaire indicatiu. Per tant, tot faria pensar que en Vendrell s'ha deixat endur pel context i s'ha oblidat que va fer president a un tal Montilla, de Córdoba i del PSOE. Però...

... però això arriba 24 hores després que Carretero fotés potes enlaire tota l'estratègia d'ERC durant el Consell Nacional, tal i com van demostrar els forts aplaudiments que va recollir després de la seva intervenció. Això arriba després d'un concert de Lluís Llach en el que Montilla va ser xiulat i escridassat fins i tot per la gent catalanista i d'esquerres de tota la vida. I això arriba tres dies abans d'un ple monogràfic al Parlament sobre l'Estatut. Per tant...

I si...? I si tot això acabés en una mena de repte col·lectiu? I si tothom es veiés forçat a posicionar-se sobre un pressumible referendum? I si ERC deixés el govern? I si Vendrell fos un extraterrestre?

Ni idea, però estic segur que el show no ha fet més que començar.

Ui, ui, ui

Era una vegada un municipi molt i molt petit de la muntanya que es deia Alt Àneu. Era un poble on hi vivien menys de 500 persones i que comptaven amb govern molt progressista i molt d'esquerres. Era un poble amb majoria absoluta del PSC a l'Ajuntament. Resulta que el que un dia va ser alcalde i després regidor va acabar fent fortuna entre el PSC i va ser nomenat conseller d'Agricultura del Govern del seu país. Li van recomanar que deixés el seu càrrec de regidor, però es veu que li feia mandra omplir la paperassa per deixar-se perdre un càrrec. Potser fins i tot va pensar amb anteriors companys seus, com Vendrell, Balcells o l'alcalde de Manresa, Jordi Valls, qui va deixar l'alcaldia per ocupar el càrrec de conseller durant mig any!!! A més, el conseller va pensar que tampoc aniria als plens més avorrits... Vaja, que no ho va fer.

Però resulta que ara es descobreix el que UPDC apuntava ja el 29 de novembre de 2006 (vejeu l'apartat dedicat a Joaquim Llena). El conseller té interessos immobiliaris a la zona. Resulta que el seu pare és propietari d'uns terrenys pendents de reqüalificació pel seu Govern que li permetrien triplicar-ne el valor gràcies a la construcció de 48 apartaments. Caram! I resulta també que ara es comença a entendre a què responia la tossuderia de l'amic Llena quan era alcalde d'Alt Àneu per fomentar l'expansió urbanística de Baqueira-Beret. Interessant.

O sigui que el conseller en ha sortit rana. O lladre. O penques. O corrupte. Ja ho veurem. Espero amb delit com el Conseller de Medi Ambient i Habitatge (té els càrrecs ideals i la formació de periodista) posa el cas en mans de la Fiscalia perquè ho investigui. Ho dic perquè en Saura i els seus amics sempre han fet bandera de la transparència i han requerit de la investigació judicial quan hi ha hagut sospites de qualsevol afer encara que després el cas hagi quedat arxivat (com Terres Cavades, sondejos del Govern de CiU...). Faig memòria perquè a ningú li agafi un sobtat atac d'amnèsia. Ah... I a més aquesta gent té el privilegi de comptar amb un Fiscal Anticorrupció en el seu equip, que per alguna cosa deu servir. I encara una altra idea... que ho apuntin com a primer cas a investigar per la Oficina Anticorrupció. Que per alguna cosa l'han demanat.

Apa comunistes i antisistema, a treballar i a denunciar corruptes. Que se us ha girat feina.

Ningú amenaçarà més els catalans

Comença a aflorir, a traspuar, a intuïr-se, a vesllumbrar-se l'autèntic estil Montilla. L'enorme i pesada catifa grisa que tapa Catalunya i que impedeix que ningú es mogui, prengui alguna iniciativa o surti del ramat, sembla que ha quedat mal posada i que s'aixeca per alguna punta. I... ai las! resulta que sota la catifa hi ha algunes coses que la gent no sabia que existien. Com per exemple les coaccions, les amenaces els insults i les pressions als periodistes que no són propers al règim Montilla.

L'escàndol Bolaño demostra vàries coses a tenir en compte:

a) Que aquest tipus de trucades són el pa de cada dia. Barbeta ja parlava en el seu article de com estava d'acostumat a aquesta mena de comentaris. I si algú amb 30 anys de professió a l'esquena es decideix a fer públic aquests fets és que van ser extremadament greus.

b) Que si s'atreveixen a fer això amb grups importants de comunicació privats no vull ni pensar les converses que deuen tenir amb els caps d'informatius dels mitjans públics tipus TV3, Catalunya Ràdio o Barcelona TV.

c) Que els periodistes que s'arrisquen a fer-ho públic són pocs comparats amb els que reben aquest tipus de pressions.

d) Que als assessors de comunicació del govern Montilla els agraden més les llistes negres de periodistes que als brasilers la samba.

e) Que això de les esquerres plurals, progres i guays cada dia cola menys. Ho vàrem veure amb l'informe dels mitjans, amb el control de la informació al Carmel i ara amb les amenacesa Barbeta.

f) Que Esquerra Republicana comparteix plenament l'aplicació d'aquests mètodes. Només així s'entén el seu silenci, que per omissió els fa partíceps de les amenaces i les coaccions als professionals de la informació.

Diguem-ho ben alt i ben fort. Aquest Govern és un drama. Té l'aparença de balnerari però a dins hi ha un autèntic escorxador en el que no es gasta una sola caloria que pugui afavorir una opció política que no sigui el PSC.

Carod, medalla d'or

Sona a conya però no ho és... Després de criticar a la Federació Catalana de Futbol per haver baixat el nivell dels rivals de la selecció catalana en el tradicional partit de Nadal, resulta que el vicepresident megaindependentista del nostre país està negociant i apretant perquè poguem jugar contra Hawaii, Zanzibar, Curaçao o Tirol del Sur. Això sí... en competició oficial. Bé... oficial... serien una mena de JJOO per a països anormals amb dirigents anormals. O sigui uns JJOO per a països com nosaltres i que ens van com anell al dit.

I jo em pregunto... a què collons jugarem amb Tirol del Sur? Han vist mai una pilota de futbol a Hawaïi? I Zanzibar... és preciós però amb una renta per càpita inferior als 300$ a l'any (menys d'un dòlar al dia) no crec que tinguin com a prioritat participar en aquests JJOO...

Però amics... Jo crec que no cal que patim. Vist com en Rogge ha tractat al Gandhi de Cambrils podem estar tranquils. L'ha atès durant 25 minuts (menys del què ha dedicat a esmorzar); li ha dit que en tot cas la roda de premsa posterior la fes al carrer, que a la seu tenien molta feina; i a la pàgina web del Comitè Olímpic Internacional no apareix ni rastre d'en Carod ni de la seva proposta (si que apareix en canvi la reunió amb la primera ministra de Jamaica). Fa tot l'efecte que en Rogge, hores d'ara ni es deu enrecordar que ha vingut un paio amb un bigoti molt curiós i amb cara de boig a vendre-li una idea de bomber.

D'acord que CiU tampoc ha aconseguit grans avenços en matèria de reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. I d'acord que la idea de participar sota bandera andorrana també ratllava el surrealisme polític... Però ara que la gent d'ERC no es queixi de les crítiques, burles i escarnis que rebran a tort i a dret i merescudament per aquesta proposta que no porta enlloc. Bé, de fet m'equivoco. Perquè en Carod, amb aquesta idea, si que ha aconseguit una projecció internacional... però no de Catalunya, sinó del seu patetisme i afany de protagonisme. En això sí, Carod. Has guanyat la medalla d'or en tonteria.

Reflexions sobre política i periodisme

El creuament d'acusacions dels últims dies entre la CCRTV, David Madí en nom de CDC i el Comitè d'Empresa de TV3 m'ha fet reflexionar sobre les tumultuoses relacions entre els polítics i els periodistes. Després de viure en primera persona desenes d'aquestes situacions, he arribat a una sèrie de conclusions al meu entendre preocupants.

1) La immensa majoria de redactors i periodistes es consideren d'esquerres. Això no hauria de ser ni bo ni dolent (tot i que jo penso que aquest debat ja està caducat) sempre i quan apliquessin els mateixos criteris a tothom. Els mateixos periodistes et reconeixen que malgrat intentar explicar el què veuen, hi ha coses que als partits d'esquerra les deixen passar i que a la resta no. Exemples: els plantons de Maragall de més d'una hora, el veto a les càmeres per agafar imatges i talls dels mítings, l'encàrrec de peces "a la carta"... Això es tolera a PSC i a ERC. Si ho fan CiU o PP són uns sectaris.

2) La CCRTV és una entitat oficialista, i fins a cert punt és normal que ho sigui. Això no treu que hi hagi línies que no s'haurien de traspassar. Una cosa és parlar bé del Govern i l'altra del tripartit. Una cosa és treure el conseller si és notícia i l'altra obviar l'oposició encara que també ho sigui. Heu de saber que perquè l'Artur Mas aparegui en un Telenotícies hi ha d'haver: a) un bloc de política amb presència de tots els partits; b) una rajada significativa de qui va guanyar les eleccions amb 11 diputats de diferència al segon i 27 al tercer; i c) un mínim de dues hores de marge entre les declaracions i l'hora d'emissió. No cal dir en canvi que si cal allargar el TN perquè Montilla pugui entrar amb algun tema menor, s'allarga i punto. No està confirmat però també és possible que les fases lunars i la conjunció astral també afectin a l'hora de valorar la presència de Mas a TV3.

3) Els que es presentaven com els garants de la llibertat i el pluralisme han demostrat ser els més sectaris de tots. A UPDC li consta que mai com ara s'havien rebut tantes trucades des de la seu d'un partit polític als despatxos de TV3 i Catalunya Ràdio. I no cal dir que això s'acaba convertint en un espiral, perquè qui és el guapo que deixa de trucar quan tots els altres estan inflant el cap als caps d'informatius?

4) Ningú no es planta. El Comitè d'Empresa de TV3 i el Sindicat de Periodistes de Catalunya han fet un paper ben galdós i ridícul en tota aquesta polèmica. Protesten pels blocs informatius en campanya però accepten passar les imatges que els passa el PSC dels seus mítings i amb els seus talls (veure foto). Investiguen les comissions a exdirectius de fa cinc anys però van mirar cap a un altre costat quan Montserrat Minobis va fer una depuració de professionals no afins que hauria signat el mateix Goebbels.

I mentrestant anem perdent audiència, credibilitat i influència entre la societat catalana. És evident que si la CCRTV (que es va aconseguir fer malgrat les incomptables traves que va posar el PSC-PSOE a començaments dels 80) fós un valor borsari cotitzaria clarament a la baixa i, actualment en mínims alarmants.

La solució és senzillament impossible. Segurament passaria per blindar i allunyar la CCRTV de qualsevol partit polític. El director general i tots els càrrecs inferiors haurien de ser escollits pels mateixos treballadors. I no s'hauria d'agafar el telèfon a ningú que truqués de l'entorn polític. Ni a Toni Bolaños. El que deia, impossible.

Qui es creu Zapatero?

No fa tan temps que quan Zapatero obria la boca tothom l'escoltava embadalit. Tenia una àurea de tio proper, honest, sincer. Se'l veia entusiasta i capaç de gestionar un país. Ens va regalar promeses que mai hauríem pensat que sentiríem en boca d'un possible president espanyol. Que si aprovaria l'Estatut que vulgués Catalunya; que si guanyava ell guanyàvem nosaltres; que si... I a més era del Barça. I a més venia després d'Aznar i el contrast era brutal.

D'altra banda, Zapatero va tenir l'habilitat de prometre que no optar a la presidència del Govern si no obtenia un vot més que el seu contrincant (ho recordes, Montilla?), aconseguint així esborrar del mapa la tan atractiva oferta de Gaspar Llamazares i IU. I per si li faltava una ajudeta extra la va rebre del terrorisme islàmic, que el va catapultar fins a la Moncloa dinamitant la campanya i la vida política. I aquí va començar a aflorar l'autèntic i genuí ZP.

D'ençà que ZP habita a La Moncloa, el valor de la seva paraula i les seves promeses s'ha anat devaluant a un ritme imparable. No cal repassar els episodis, però només amb l'Estatut i el procés de pau ha deixat esmicolat qualsevol rastre de credibilitat. Però crec que el problema de ZP ja va molt més enllà. La seducció, l'encanteri, l'embruix de les seves paraules s'ha esvaït. Ha desaparegut com quan explota una bombolla de sabó. Quan ZP obre la boca la gent ja es posa a la defensiva, desconfia i posa en quarentena qualsevol afirmació.

I quan la gent pensa que un polític menteix està mort. I si no que li preguntin a Acebes.