Qui es creu Zapatero?

No fa tan temps que quan Zapatero obria la boca tothom l'escoltava embadalit. Tenia una àurea de tio proper, honest, sincer. Se'l veia entusiasta i capaç de gestionar un país. Ens va regalar promeses que mai hauríem pensat que sentiríem en boca d'un possible president espanyol. Que si aprovaria l'Estatut que vulgués Catalunya; que si guanyava ell guanyàvem nosaltres; que si... I a més era del Barça. I a més venia després d'Aznar i el contrast era brutal.

D'altra banda, Zapatero va tenir l'habilitat de prometre que no optar a la presidència del Govern si no obtenia un vot més que el seu contrincant (ho recordes, Montilla?), aconseguint així esborrar del mapa la tan atractiva oferta de Gaspar Llamazares i IU. I per si li faltava una ajudeta extra la va rebre del terrorisme islàmic, que el va catapultar fins a la Moncloa dinamitant la campanya i la vida política. I aquí va començar a aflorar l'autèntic i genuí ZP.

D'ençà que ZP habita a La Moncloa, el valor de la seva paraula i les seves promeses s'ha anat devaluant a un ritme imparable. No cal repassar els episodis, però només amb l'Estatut i el procés de pau ha deixat esmicolat qualsevol rastre de credibilitat. Però crec que el problema de ZP ja va molt més enllà. La seducció, l'encanteri, l'embruix de les seves paraules s'ha esvaït. Ha desaparegut com quan explota una bombolla de sabó. Quan ZP obre la boca la gent ja es posa a la defensiva, desconfia i posa en quarentena qualsevol afirmació.

I quan la gent pensa que un polític menteix està mort. I si no que li preguntin a Acebes.