Reflexions sobre política i periodisme

El creuament d'acusacions dels últims dies entre la CCRTV, David Madí en nom de CDC i el Comitè d'Empresa de TV3 m'ha fet reflexionar sobre les tumultuoses relacions entre els polítics i els periodistes. Després de viure en primera persona desenes d'aquestes situacions, he arribat a una sèrie de conclusions al meu entendre preocupants.

1) La immensa majoria de redactors i periodistes es consideren d'esquerres. Això no hauria de ser ni bo ni dolent (tot i que jo penso que aquest debat ja està caducat) sempre i quan apliquessin els mateixos criteris a tothom. Els mateixos periodistes et reconeixen que malgrat intentar explicar el què veuen, hi ha coses que als partits d'esquerra les deixen passar i que a la resta no. Exemples: els plantons de Maragall de més d'una hora, el veto a les càmeres per agafar imatges i talls dels mítings, l'encàrrec de peces "a la carta"... Això es tolera a PSC i a ERC. Si ho fan CiU o PP són uns sectaris.

2) La CCRTV és una entitat oficialista, i fins a cert punt és normal que ho sigui. Això no treu que hi hagi línies que no s'haurien de traspassar. Una cosa és parlar bé del Govern i l'altra del tripartit. Una cosa és treure el conseller si és notícia i l'altra obviar l'oposició encara que també ho sigui. Heu de saber que perquè l'Artur Mas aparegui en un Telenotícies hi ha d'haver: a) un bloc de política amb presència de tots els partits; b) una rajada significativa de qui va guanyar les eleccions amb 11 diputats de diferència al segon i 27 al tercer; i c) un mínim de dues hores de marge entre les declaracions i l'hora d'emissió. No cal dir en canvi que si cal allargar el TN perquè Montilla pugui entrar amb algun tema menor, s'allarga i punto. No està confirmat però també és possible que les fases lunars i la conjunció astral també afectin a l'hora de valorar la presència de Mas a TV3.

3) Els que es presentaven com els garants de la llibertat i el pluralisme han demostrat ser els més sectaris de tots. A UPDC li consta que mai com ara s'havien rebut tantes trucades des de la seu d'un partit polític als despatxos de TV3 i Catalunya Ràdio. I no cal dir que això s'acaba convertint en un espiral, perquè qui és el guapo que deixa de trucar quan tots els altres estan inflant el cap als caps d'informatius?

4) Ningú no es planta. El Comitè d'Empresa de TV3 i el Sindicat de Periodistes de Catalunya han fet un paper ben galdós i ridícul en tota aquesta polèmica. Protesten pels blocs informatius en campanya però accepten passar les imatges que els passa el PSC dels seus mítings i amb els seus talls (veure foto). Investiguen les comissions a exdirectius de fa cinc anys però van mirar cap a un altre costat quan Montserrat Minobis va fer una depuració de professionals no afins que hauria signat el mateix Goebbels.

I mentrestant anem perdent audiència, credibilitat i influència entre la societat catalana. És evident que si la CCRTV (que es va aconseguir fer malgrat les incomptables traves que va posar el PSC-PSOE a començaments dels 80) fós un valor borsari cotitzaria clarament a la baixa i, actualment en mínims alarmants.

La solució és senzillament impossible. Segurament passaria per blindar i allunyar la CCRTV de qualsevol partit polític. El director general i tots els càrrecs inferiors haurien de ser escollits pels mateixos treballadors. I no s'hauria d'agafar el telèfon a ningú que truqués de l'entorn polític. Ni a Toni Bolaños. El que deia, impossible.