Una de girs socials

L'alcalde i candidat més cridaner de Catalunya ha anunciat un nou gir social a la seva política. Està bé. Està bé tenint en compte que quan a la darrera nit electoral municipal Clos es va estampar perdent bous i esquelles i cinc regidors, va pronunciar aquell bonic i sentit discurs assegurant que havia "captat el missatge" i que era l'hora de "virar a l'esquerra" fent un gir social a la seva política. O sigui que estem ja fent el gir del gir.

Segona corba consecutiva a l'esquerra i potser per tancar el cercle i arribar al mateix punt de sortida, com si fos un boomerang. De fet això és el què ha fet el PSC a Barcelona en els últims 28 anys, que es diuen ràpid però costen de passar. Moltes idees noves, molta renovació de candidat i el mateix projecte de sempre. Bé, el mateix el mateix no. La falera aquella d'organitzar grans esdeveniments mundials sembla que s'ha refredat força després del sonat fracàs del Fòrum (què espera CiU a recordar-ho?). Perquè reconegue-m'ho... el món no va millor després del Fòrum de les Cultures, i la ciutat tampoc. D'acord que els membres dels consells d'administració de les promotores que van edificar els edificis prohibitius de Diagonal Mar encara es masturben els vespres pensant amb en Clos i la seva genial idea del fòrum multicultural... però en què us ha canviat la vida a vosaltres el Fòrum? I encara més important... si els diners gastats en el Fòrum s'haguessin invertit en el benestar de la gent, caldria un gir social cada 4 anys? Clar que també és possible que no s'hagi fet cap gir social, i que tampoc es faci a partir d'ara. Perquè de fet, el PSC a Barcelona viu de la inèrcia.

Però com que el que avui mola és parlar de cohesió social i polítiques socials i no sé quantes mandangues més us posaré un exemple: la ratio d'habitatge social protegit per cada 10.000 habitants a Barcelona és de 0'9. Sabeu quina és la ratio a Sant Cugat del Vallès? De 70. I sabeu qui mana a Sant Cugat del Vallès? Convergència i Unió. Això sí... els de Sant Cugat tenen un defecte... passen més temps fent polítiques socials que parlant de polítiques socials. I no tenen cap Fòrum en el seu currículum.

El famós (i galdós) Pla B

Què farem si el TC tomba l'Estatut? Aquesta és la gran pregunta que es fan els polítics catalans a la tornada de Setmana Santa, l'eix del debat ideològic actual. La resposta? Ni idea. Però alerta, perquè la cosa pot tenir desenes de lectures diferents. Per exemple... pot ser que el TC el tombi directament, o que declari inconstitucionals els articles més rellevants, o que els rellegeixi a la baixa, o que toqui aspectes més aviat testimonials... I també pot ser que la sentència surti d'aquí a dos anys, o que surti poc abans de les eleccions generals per desestibilitzar el govern, o que la sentència es filtri a la premsa per anar escalfant l'ambient... Vaja, que sigui quin sigui el sentit del text serà portada de tots els mitjans de comunicació i suposarà un impacte important en la política catalana.

Com ens hem de veure. A en Mas li van ploure òsties a tort i a dret per haver desencallat l'Estatut renunciant això sí, a alguns aspectes importants del finançament i del reconeixement nacional. Ara, després de poc més d'un any de sang, suor i llàgrimes, resulta que Mas encara es va quedar curt en la retallada. Massa ambiciós. Poc possibilista. Massa sobiranista. Poca mentalitat de jutge espanyol... I per això ens veiem on ens veiem. Pensant en un Pla B.

És lamentable. Però és que fins i tot aquells que van votar en contra del text per massa diluït estan molt pendents de la sentència del Constitucional, quan al meu entendre els hauria de ser completament indiferent, ja que ells estan per una altra cosa: per la independència, per l'autodeterminació, per fer Montilla president de la Generalitat i per fer calçotades. No ho entenc.

Que el Nou Estatut ens queda curt a molts catalans no sembla un gran descobriment. Però que Mas era plenament conscient que calia fer una retallada important respecte al text del 30-S per fer-lo avançar ningú li reconeixerà. I fins i tot ni donant-li la raó és possible que pugui ser aplicat. Però què passa si mitja dotzena de jutges espanyols (per importants que siguin) s'enfronten a la voluntat d'un poble expressada democràticament? Què ha de prevaldre? En què consisteix la llibertat i la democràcia? Què i com haurem de reivindicar els catalans a partir d'ara? I qui ho haurà de fer? Els independentistes del Govern Montilla? Els catalanistes ultraconservadors d'UDC? En Carretero i els ratolins que segueixen la seva música?

El meu pla B és el següent: recuperem l'estatut del 30-S. Tornem-lo a votar al Parlament sense tocar-ne ni una coma. Fem un govern de concentració nacional amb tots aquells que el votin a favor per segona vegada. I que el govern català convoqui un referendum sobre el text i n'afronti les conseqüències polítiques i judicials. I fem que la societat civil surti al carrer a demanar el que vol. I desafiem frontalment l'Espanya rònega i immutable. I fem-nos valorar una mica més, que ja seria hora.