Un país de conya

Varats

2007-06-13T16:40:00.000+02:00

El buc insígnia ER ha quedat atrapat en un banc de sorra. Les primeres informacions apunten que no hi ha hagut víctimes. Fonts ben informades asseguren que l'accident s'ha produït per culpa de l'obsessió de la tripulació de mantenir un rumb fix malgrat que en els últims mesos la major part de la tripulació ja havia instat als màxims responsables del vaixell a variar la ruta. De fet, aquesta pot ser la fi definitiva de l'accidentadíssima travessia de l'Esquerra, que va començar el desembre de l'any 2003 i que des de llavors ha acumulat tot tipus de problemes i incidents.

Pel què fa als danys materials s'ha pogut confirmar que han estat significatius. El motor ha quedat malmès, s'han detectat algunes vies d'aigua de les que encara no se'n sap la magnitud exacta i el casc ha quedat seriosament afectat. Tampoc han funcionat alguns dels sistemes d'alarma i d'emergència. En vistes de la situació, una part de la tripulació ha començat a organitzar-se i s'està plantejant molt seriosament amotinar-se per fer-se amb el control de la nau. En aquest sentit, els últims moviments certifiquen que difícilment la direcció podrà mantenir el control del vaixell.

El cas és que cada cop està més estesa l'opinió que els màxims responsables de comandar l'ER seran incapaços d'arreglar l'avaria, desembarrancar el vaixell i redreçar el rumb cap a aigües més tranquil·les i ràpides per assolir el seu destí final. De fet, una altra de les queixes més sentides aquests mesos és que no hi havia cap tipus d'autonomia a l'hora d'escollir les rutes, que venien totes fixades des de terra endins.

A partir d'ara caldrà esperar amb atenció quines decissions es prenen a bord de l'ER i què passa amb tota la tripulació. No es pot descartar cap tipus d'iniciativa perquè els ànims estan extraordinàriament crispats i no hi ha cap solució clara. Fins i tot hi ha qui ha apuntat la possibilitat de què hi hagi una gran desbandada general i es decideixi dinamitar o incendiar el vaixell perquè ningú se'n pugui aprofitar.

La hipòtesi del Quatripartit. El cas Cardedeu.

2007-06-05T12:18:00.000+02:00

En el capítol anterior ja us explicava que Cardedeu va ser un dels cinc laboratoris catalans on l'any 2003 es va inventar el tripartit bord. És a dir, va guanyar CiU (6 regidors) i després es van ajuntar PSC (5), ERC (3) i ICV(2) per arrabassar-li el govern municipal. El passat 27 de maig la gent de Cardedeu va castigar aquesta fòrmula de govern amb una abstenció del 42% (set punts més que al 2003) i cobrant-se dos regidors del Tripartit. Els resultats finals van ser CiU 7 regidors, PSC 4, ERC 3, ICV 1, CUP 1 i PP 1. O sigui que el Tripartit no suma. El Tripartit no, però el Quatripartit sí. Ara mateix, les negociacions estan bastant avançades per crear un Govern PSC+ERC+ICV+CUP per desallotjar CiU de l'Ajuntament. Dit d'una altra manera... si no canvien gaire les coses en els propers dies, el gran projecte per a Cardedeu per aquests propers anys serà que no mani CiU malgrat ser la força més votada amb molta diferència.

Hi ha moltes coses preocupants en aquesta situació. Una d'elles és que la fórmula es pugui exportar a Catalunya. Si en aquest municipi del Vallès Oriental es va inventar el Tripartit i el sistema ha triomfat a la Generalitat... qui és el guapo que s'atreviria a pronosticar que aquest esquema no es podria repetir a la Plaça de Sant Jaume?

L'altra tema a tenir en compte és on queda la voluntat de la gent i com fomenten aquestes actituds la participació en la vida política. Si hi ha un Quatripartit avui demà pot haver-hi un Pentapartit. Qualsevol cosa, al preu que sigui, per evitar que CiU governi.

I encara una última... quina és l'actitud correcta que ha de tenir CiU de consumar-se el Quatripartit? Hi ha qui diu que si CiU no pot governar és per culpa de l'actitud bel·ligerant que ha mantingut des de l'oposició. O dit d'una altra manera... que després de patir el Tripartit el que havia de fer era empassar-se el disgust i teixir complicitats per assegurar un futur Govern amb alguna altra força. Però també hi ha qui pensa que fer moxaines a ERC o al PSC només serveix per sentir-te doblement inútil quan després veus que te la tornen a clavar per l'esquena. I si no que li preguntin a Artur Mas.

En definitiva, que si algú pensava que Portabelles i Carreteros havien servit per fer entendre a ERC que potser s'havien equivocat d'enemics, que vinguin a Cardedeu i veuran quina és l'autèntica aposta estratègica dels que un dia es van dir independentistes.

El fracàs del tripartit bord

2007-05-30T11:45:00.000+02:00

Hi ha dos tipus de tripartit: l'autèntic i el bord. El tripartit autèntic és aquell que ajunta les forces de PSC, ERC i ICV (i acceptem també les respectives marques blanques) per donar el Govern a la força política més votada. El cas més clar és el de Barcelona. Però hi ha un altre tripartit: el bord. Aquest és el que ajunta les forces de PSC, ERC i ICV per privar del Govern a la força més votada. L'exemple més òbvi és el de Catalunya. Feta aquesta prèvia em sembla imprescindible fer un petit anàlisi dels resultats electorals d'aquest passat 27 de maig.

Hi ha cinc municipis catalans que han servit de laboratori del tripartit bord: Ripoll, Martorell, Vilassar de Mar, Cardedeu i Móra d'Ebre. En aquests tres municipis es va inventar el tripartit nociu, el xungo. En els tres casos a l'any 2003 va guanyar CiU en vots i regidors i els superprogressistes van fer com si sentissin ploure. La seva gran aposta estratègica va ser desallotjar al guanyador. Com tots sabem, al cap de mig any la fórmula era repetida a gran escala, ni més ni menys que al Govern de la Generalitat de Catalunya. Com han anat els resultats als tripartits bords? Malament. Fatal.

Dels cinc casos esmentats, només Ripoll (camp propi d'ERC per haver engendrat un tan gran estadista com Joan Puigcercós) ha sobreviscut amb un desgast en percentatge de vots (més d'un 4%) però mantenint els regidors. Però a Martorell la gent ha dit que fins aquí podíem arribar, li ha tret tres regidors al tripartit i li ha donat la majoria absoluta a CiU. El mateix que ha passat a Vilassar de Mar: dos regidors que desapareixen del costat fosc i majoria absoluta per CiU. A Cardedeu no hi ha hagut majoria absoluta per CiU però ha guanyat un regidor i ha escombrat el tripartit que ha passat a millor vida. I a Mora d'Ebre CiU també ha pres un regidor a la coalició PSC-ERC (aquí no hi ha rastre d'ICV) que ha perdut 8 punts en percentatge de vots tot i que encara té marge per tornar-se a saltar la voluntat majoritària del poble.

I per suposat Catalunya. El passat 1 de novembre tots recordem com el tripartit més gran i més bord de tots va perdre 4 diputats i un 4'6% dels vots.

Conclusió: La gent no compra el producte. A la gent no li agrada que s'ajuntin uns perdedors per privar del Govern a un guanyador. A la gent li cansen les maniobres fosques que allunyen la gent dels polítics. La gent no vol ser enganyada.

És hora d'obrir els ulls. És hora que els grans estategues d'ERC es reuneixin en algun lloc (Cuba estaria bé) i entenguin que l'enemic no és CiU. Que l'enemic, si es pot parlar en aquests termes, està a uns 500 quilòmetres i que cal el màxim d'unitat entre tots els que tinguin el sentiment de pertànyer a una societat que està unida per alguna cosa més que el Barça i Ventdelplà. Que la força del nostre país només rau en la unitat dels que poc o molt creiem que un dia serem lliures.

Nacionalista, vota nacionalista

2007-05-11T12:46:00.000+02:00

Vist com està tot plegat de remogut i tenint en compte els temps que venen crec que ha arribat l'hora de començar a acotar terreny. És l'hora de demanar que es voti en clau nacionalista. Catalans voteu Catalunya, seria la conclusió. O dit d'una altra manera, descarteu les opcions que no tenen el país com a eix prioritari de la seva política. Només així podrem començar a refermar el país, a apreciar-nos més a nosaltres mateixos, i a vacunar-nos contra futurs tripartits o experiments pepero-convergents. I a mes tenim la sort de què hi ha molt on triar.

Tenim a la incombustible Convergència. Una marca que després de 4 anys de tripartit i de post-pujolisme encara no sabem si va a l'alça o a la baixa. En qualsevol cas resisteix amb més que dignitat i ha demostrat fer un esforç descomunal per renovar lideratges, equips i fins i tot el seu ideari (tot i que més tímidament). De fet, crec que aquí és on rau el seu principal problema: fins que no sigui capaç de trencar i dinamitar el fictici debat de les dretes i les esquerres ho tindrà complicat. I per fer-ho cal un discurs que inclogui paraules no gaire agraïdes per segons qui... paraules com ESFORÇ, AMBICIÓ, ORGULL, CONFIANÇA, EXIGÈNCIA, EFICÀCIA... Un discurs que avui, per desgràcia, no sedueix a la gran quantitat de gent que s'està acostumant a que sigui l'administració (que no el país) qui li resolgui els problemes.

Però si no mola votar Convergència hi ha l'opció Esquerra. Ara van de moderats tot i que en el seu ADN tenen impresa la capacitat de muntar pollastres allà on no cal. De totes maneres aquesta si que és una marca clarament a la baixa. A més, s'ha convertit en una crossa imprescindible (i gairebé gratuïta) d'un partit no nacionalista. Però per aquells que tinguin al·lèrgia a Convergència i encara creguin que aquests ens portaran de cap a la independència, també és una alternativa.

I tenim la CUP, que es presenten a una cinquantena de municipis i passen per l'esquerra en independentisme als d'Esquerra que acabo d'esmentar. Nois i noies carregats de bones intencions però que el dia que manin veurem com es tornen. Si voleu un programa carregat d'ideals i poc realisme, el de la CUP us farà feliços.

I ja està. Com va dir aquell... que ningú intenti fer passar bou per bèstia grossa. Perquè els d'ICV no són nacionalistes (no dic que no n'hi hagi algun a dins, però si els feu triar entre les paraules sostenibilitat i independència segur que triaran la primera), i encara menys el PSC. De fet, Montilla té de nacionalista el què jo de congolès. I estalvio kb amb Ciutadans i PP.

Campanya electoral?

2007-05-01T21:23:00.000+02:00

Primer de tot vull demanar-vos perdó per haver deixat uns dies UPDC abandonat. Diferents motius personals i professionals m'han absorbit prou com per haver de deixar en segon terme el manteniment del bloc i també altres coses. No obstant, l'aturada no ha estat envà. He passat alguns dies en territori francès i m'ha servit per copsar en directe com es viu la setmana clau de la campanya electoral presidencial.

Però primer deixeu-me fer-vos una reflexió que em té esparverat, esfereït. Resulta que aquests francesos son raríssims. Estan sonats. S'han empescat un sistema electoral segons el qual el president de la República serà el que més diputats tregui al Parlament francès. No em direu que no és una bajanada? O sigui que només es pot triar entre els dos candidats amb possibilitats reals de guanyar. Això sí, la resta de partits poden recomanar el seu vot a l'electoral o mantenir-se exquisidament equidistants. La veritat és que no n'hi ha per on agafar-ho. Penseu que això no permet ni fer tripartits, ni amagar amb qui pactaràs fins l'endemà de les eleccions, ni fer president algú que treu 11 diputats menys que el primer (sobre 135)... Ara, ells argumenten que els funciona. Que és perfectament democràctic i que la prova és que la participació a la primera volta va superar àmpliament el 80% del cens. Jo, sincerament, crec que és quelcom indígne d'un país potent que està al G-7. Que es dediquin a fer croissants i que en sistemes electorals es fixin més en Catalunya, que va com un rellotge i només cal veure com la gent està d'entusiasmada amb els nostres polítics.

Dit això... l'ambient electoral a França a poques hores d'escollir el president o presidenta de la República és aquest. A veure si m'explico... ara us dic això i després hi haurà una participació del 110%, però sobta moltíssim la pràcticament nul·la presència de propaganda electoral. És molt fàcil de resumir: A cada municipi es posen, en una plaça cèntrica, uns plafons on s'hi enganxen un i només un cartell de cada candidat. I ja està. Ni banderoles als fanals, ni gent donant flyers al carrers, ni xapes electròniques, ni DVD's... Vaja, que allà el David Madí tindria menys feina que el barber de Duran Lleida.

Què passa doncs? Estem llençant els diners? Estem cremant a la gent? Cal tanta agressivitat des del punt de vista de la comunicació? Voleu dir que la gent no té molt clar què votarà? I si els indecisos resulta que tampoc els impressiona la propaganda i voten per sensacions i percepcions més trivials? I perquè no agafem el model francès? A dues voltes i a pèl, sense propaganda... a un cartell per municipi.

Ja us avanço que només acceptaré comentaris negatius del gremi de les impremtes.

Una de girs socials

2007-04-16T11:34:00.000+02:00

L'alcalde i candidat més cridaner de Catalunya ha anunciat un nou gir social a la seva política. Està bé. Està bé tenint en compte que quan a la darrera nit electoral municipal Clos es va estampar perdent bous i esquelles i cinc regidors, va pronunciar aquell bonic i sentit discurs assegurant que havia "captat el missatge" i que era l'hora de "virar a l'esquerra" fent un gir social a la seva política. O sigui que estem ja fent el gir del gir.

Segona corba consecutiva a l'esquerra i potser per tancar el cercle i arribar al mateix punt de sortida, com si fos un boomerang. De fet això és el què ha fet el PSC a Barcelona en els últims 28 anys, que es diuen ràpid però costen de passar. Moltes idees noves, molta renovació de candidat i el mateix projecte de sempre. Bé, el mateix el mateix no. La falera aquella d'organitzar grans esdeveniments mundials sembla que s'ha refredat força després del sonat fracàs del Fòrum (què espera CiU a recordar-ho?). Perquè reconegue-m'ho... el món no va millor després del Fòrum de les Cultures, i la ciutat tampoc. D'acord que els membres dels consells d'administració de les promotores que van edificar els edificis prohibitius de Diagonal Mar encara es masturben els vespres pensant amb en Clos i la seva genial idea del fòrum multicultural... però en què us ha canviat la vida a vosaltres el Fòrum? I encara més important... si els diners gastats en el Fòrum s'haguessin invertit en el benestar de la gent, caldria un gir social cada 4 anys? Clar que també és possible que no s'hagi fet cap gir social, i que tampoc es faci a partir d'ara. Perquè de fet, el PSC a Barcelona viu de la inèrcia.

Però com que el que avui mola és parlar de cohesió social i polítiques socials i no sé quantes mandangues més us posaré un exemple: la ratio d'habitatge social protegit per cada 10.000 habitants a Barcelona és de 0'9. Sabeu quina és la ratio a Sant Cugat del Vallès? De 70. I sabeu qui mana a Sant Cugat del Vallès? Convergència i Unió. Això sí... els de Sant Cugat tenen un defecte... passen més temps fent polítiques socials que parlant de polítiques socials. I no tenen cap Fòrum en el seu currículum.

El famós (i galdós) Pla B

2007-04-10T11:28:00.000+02:00

Què farem si el TC tomba l'Estatut? Aquesta és la gran pregunta que es fan els polítics catalans a la tornada de Setmana Santa, l'eix del debat ideològic actual. La resposta? Ni idea. Però alerta, perquè la cosa pot tenir desenes de lectures diferents. Per exemple... pot ser que el TC el tombi directament, o que declari inconstitucionals els articles més rellevants, o que els rellegeixi a la baixa, o que toqui aspectes més aviat testimonials... I també pot ser que la sentència surti d'aquí a dos anys, o que surti poc abans de les eleccions generals per desestibilitzar el govern, o que la sentència es filtri a la premsa per anar escalfant l'ambient... Vaja, que sigui quin sigui el sentit del text serà portada de tots els mitjans de comunicació i suposarà un impacte important en la política catalana.

Com ens hem de veure. A en Mas li van ploure òsties a tort i a dret per haver desencallat l'Estatut renunciant això sí, a alguns aspectes importants del finançament i del reconeixement nacional. Ara, després de poc més d'un any de sang, suor i llàgrimes, resulta que Mas encara es va quedar curt en la retallada. Massa ambiciós. Poc possibilista. Massa sobiranista. Poca mentalitat de jutge espanyol... I per això ens veiem on ens veiem. Pensant en un Pla B.

És lamentable. Però és que fins i tot aquells que van votar en contra del text per massa diluït estan molt pendents de la sentència del Constitucional, quan al meu entendre els hauria de ser completament indiferent, ja que ells estan per una altra cosa: per la independència, per l'autodeterminació, per fer Montilla president de la Generalitat i per fer calçotades. No ho entenc.

Que el Nou Estatut ens queda curt a molts catalans no sembla un gran descobriment. Però que Mas era plenament conscient que calia fer una retallada important respecte al text del 30-S per fer-lo avançar ningú li reconeixerà. I fins i tot ni donant-li la raó és possible que pugui ser aplicat. Però què passa si mitja dotzena de jutges espanyols (per importants que siguin) s'enfronten a la voluntat d'un poble expressada democràticament? Què ha de prevaldre? En què consisteix la llibertat i la democràcia? Què i com haurem de reivindicar els catalans a partir d'ara? I qui ho haurà de fer? Els independentistes del Govern Montilla? Els catalanistes ultraconservadors d'UDC? En Carretero i els ratolins que segueixen la seva música?

El meu pla B és el següent: recuperem l'estatut del 30-S. Tornem-lo a votar al Parlament sense tocar-ne ni una coma. Fem un govern de concentració nacional amb tots aquells que el votin a favor per segona vegada. I que el govern català convoqui un referendum sobre el text i n'afronti les conseqüències polítiques i judicials. I fem que la societat civil surti al carrer a demanar el que vol. I desafiem frontalment l'Espanya rònega i immutable. I fem-nos valorar una mica més, que ja seria hora.

Tanqueu els ulls

2007-03-29T13:26:00.000+02:00

Tanqueu els ulls. Tanqueu-los i imagineu-vos una direcció d'ERC que al novembre de l'any 2003 renuncia a entrar al Govern, a fer el Tripartit. Imagineu-vos que no tenen la clau del Palau de la Generalitat sinó la clau de la política diària, la de cada dia. Imagineu-vos que donen suport a les lleis més socials que proposen els uns i a les més nacionals que proposen els altres. Imagineu-vos que a en Carod no se li acut que pot resoldre el conflicte d'ETA amb un berenar a Perpinyà (o com a mínim que no ho fa en nom del Govern). Imagineu-vos que ERC té una posició determinant en l'elaboració del Nou Estatut. Imagineu-vos que els seus dirigents fan campanya pel sí o pel no amb una llibertat absoluta de moviments.

Imagineu-vos que al novembre del 2006 no perden més de 200.000 vots sinó que els guanyen. Imagineu-vos que tampoc entren al Govern i que deixen la Presidència de la Generalitat a qui se l'ha guanyada. Imagineu-vos que pacten amb CiU una resolució en favor del dret a l'autodeterminació en el cas que el TC retalli l'Estatut i sense subasthar la presidència de la Generalitat. Imagineu-vos que no tenen cap amenaça d'escissió en marxa. És més, imagineu-vos que la seva base electoral va creixent i creixent inexorablement fins a convertir-se en el partit central de la política catalana. Imagineu-vos un Govern d'ERC, amb presidència d'ERC, amb recolzaments d'un PSC o d'una CiU residual. Imagineu-vos la proximitat d'un escenari de pre-independència política i econòmica de l'Estat Espanyol.

... I ara obriu els ulls.

CARRETERONINA©

2007-03-26T17:30:00.000+02:00

Problemes de credibilitat? Tens la militància decaiguda? El teu discurs ja no cola? Has perdut l'independentisme?

Prova CARRETERONINA©. El nou medicament dels Laboratoris ER et tornarà tota la vitalitat i et farà recuperar les energies i les carretades de vots que vas perdent cada dia que passa.

Empassa't CARRETERONINA© després de cada Consell Nacional i després de cada envaïment de competències i et trobaràs molt millor.

CARRETERONINA© pot provocar alguns efectes secundaris no desitjats. Pot provocar descrèdit, falta de coherència interna, fuga massiva de vots, riotes i ridícul generalitzat. Mantenir fora de l'abast de la canalla (JERC). En cas de dubte pregunteu el doctor Carretero o al farmacèutic.

Calçots indigestos

2007-03-25T22:08:00.000+02:00

En el marc d'una calçotada de les JERC, Xavier Vendrell s'ha despenjat amb unes afirmacions que ja han convertit el balneari Montilla en la capital mundial de l'histerisme. Ha assegurat que ERC no tindria inconvenient en fer Mas president si es compromet a convocar un referèndum d'autodeterminació. Hores d'ara la gran pregunta és: es tracta d'una oferta en ferm o és una altra anada de la bola del que fou el conseller català més efímer de la Història d'aquest país?

Les dades que disposem són les següents: Les declaracions de Vendrell s'han fet en un context poc propens als discursos de gran calat polític. Recordem que una calçotada és un lloc on es mengen cebes cremades amb amb els dits d'una manera que els nostres antecedents del paleolítc superior trobarien de mala educació. Aquesta frugalitat acostuma a estar acompanyada d'hectolitres de vi, creant una combinació altament perillosa, com demostren les paraules de Vendrell. A més, a UPDC li consta que el PSC no tenia cap indici que un misíl d'aquest calibre podés ser disparat avui. Tampoc Ridao en sabia res, tot i que tenint en compte el pes que té a ERC això tampoc és gaire indicatiu. Per tant, tot faria pensar que en Vendrell s'ha deixat endur pel context i s'ha oblidat que va fer president a un tal Montilla, de Córdoba i del PSOE. Però...

... però això arriba 24 hores després que Carretero fotés potes enlaire tota l'estratègia d'ERC durant el Consell Nacional, tal i com van demostrar els forts aplaudiments que va recollir després de la seva intervenció. Això arriba després d'un concert de Lluís Llach en el que Montilla va ser xiulat i escridassat fins i tot per la gent catalanista i d'esquerres de tota la vida. I això arriba tres dies abans d'un ple monogràfic al Parlament sobre l'Estatut. Per tant...

I si...? I si tot això acabés en una mena de repte col·lectiu? I si tothom es veiés forçat a posicionar-se sobre un pressumible referendum? I si ERC deixés el govern? I si Vendrell fos un extraterrestre?

Ni idea, però estic segur que el show no ha fet més que començar.

Ui, ui, ui

2007-03-21T16:15:00.000+01:00

Era una vegada un municipi molt i molt petit de la muntanya que es deia Alt Àneu. Era un poble on hi vivien menys de 500 persones i que comptaven amb govern molt progressista i molt d'esquerres. Era un poble amb majoria absoluta del PSC a l'Ajuntament. Resulta que el que un dia va ser alcalde i després regidor va acabar fent fortuna entre el PSC i va ser nomenat conseller d'Agricultura del Govern del seu país. Li van recomanar que deixés el seu càrrec de regidor, però es veu que li feia mandra omplir la paperassa per deixar-se perdre un càrrec. Potser fins i tot va pensar amb anteriors companys seus, com Vendrell, Balcells o l'alcalde de Manresa, Jordi Valls, qui va deixar l'alcaldia per ocupar el càrrec de conseller durant mig any!!! A més, el conseller va pensar que tampoc aniria als plens més avorrits... Vaja, que no ho va fer.

Però resulta que ara es descobreix el que UPDC apuntava ja el 29 de novembre de 2006 (vejeu l'apartat dedicat a Joaquim Llena). El conseller té interessos immobiliaris a la zona. Resulta que el seu pare és propietari d'uns terrenys pendents de reqüalificació pel seu Govern que li permetrien triplicar-ne el valor gràcies a la construcció de 48 apartaments. Caram! I resulta també que ara es comença a entendre a què responia la tossuderia de l'amic Llena quan era alcalde d'Alt Àneu per fomentar l'expansió urbanística de Baqueira-Beret. Interessant.

O sigui que el conseller en ha sortit rana. O lladre. O penques. O corrupte. Ja ho veurem. Espero amb delit com el Conseller de Medi Ambient i Habitatge (té els càrrecs ideals i la formació de periodista) posa el cas en mans de la Fiscalia perquè ho investigui. Ho dic perquè en Saura i els seus amics sempre han fet bandera de la transparència i han requerit de la investigació judicial quan hi ha hagut sospites de qualsevol afer encara que després el cas hagi quedat arxivat (com Terres Cavades, sondejos del Govern de CiU...). Faig memòria perquè a ningú li agafi un sobtat atac d'amnèsia. Ah... I a més aquesta gent té el privilegi de comptar amb un Fiscal Anticorrupció en el seu equip, que per alguna cosa deu servir. I encara una altra idea... que ho apuntin com a primer cas a investigar per la Oficina Anticorrupció. Que per alguna cosa l'han demanat.

Apa comunistes i antisistema, a treballar i a denunciar corruptes. Que se us ha girat feina.

Ningú amenaçarà més els catalans

2007-03-20T12:22:00.000+01:00

Comença a aflorir, a traspuar, a intuïr-se, a vesllumbrar-se l'autèntic estil Montilla. L'enorme i pesada catifa grisa que tapa Catalunya i que impedeix que ningú es mogui, prengui alguna iniciativa o surti del ramat, sembla que ha quedat mal posada i que s'aixeca per alguna punta. I... ai las! resulta que sota la catifa hi ha algunes coses que la gent no sabia que existien. Com per exemple les coaccions, les amenaces els insults i les pressions als periodistes que no són propers al règim Montilla.

L'escàndol Bolaño demostra vàries coses a tenir en compte:

a) Que aquest tipus de trucades són el pa de cada dia. Barbeta ja parlava en el seu article de com estava d'acostumat a aquesta mena de comentaris. I si algú amb 30 anys de professió a l'esquena es decideix a fer públic aquests fets és que van ser extremadament greus.

b) Que si s'atreveixen a fer això amb grups importants de comunicació privats no vull ni pensar les converses que deuen tenir amb els caps d'informatius dels mitjans públics tipus TV3, Catalunya Ràdio o Barcelona TV.

c) Que els periodistes que s'arrisquen a fer-ho públic són pocs comparats amb els que reben aquest tipus de pressions.

d) Que als assessors de comunicació del govern Montilla els agraden més les llistes negres de periodistes que als brasilers la samba.

e) Que això de les esquerres plurals, progres i guays cada dia cola menys. Ho vàrem veure amb l'informe dels mitjans, amb el control de la informació al Carmel i ara amb les amenacesa Barbeta.

f) Que Esquerra Republicana comparteix plenament l'aplicació d'aquests mètodes. Només així s'entén el seu silenci, que per omissió els fa partíceps de les amenaces i les coaccions als professionals de la informació.

Diguem-ho ben alt i ben fort. Aquest Govern és un drama. Té l'aparença de balnerari però a dins hi ha un autèntic escorxador en el que no es gasta una sola caloria que pugui afavorir una opció política que no sigui el PSC.

Carod, medalla d'or

2007-03-14T16:13:00.000+01:00

Sona a conya però no ho és... Després de criticar a la Federació Catalana de Futbol per haver baixat el nivell dels rivals de la selecció catalana en el tradicional partit de Nadal, resulta que el vicepresident megaindependentista del nostre país està negociant i apretant perquè poguem jugar contra Hawaii, Zanzibar, Curaçao o Tirol del Sur. Això sí... en competició oficial. Bé... oficial... serien una mena de JJOO per a països anormals amb dirigents anormals. O sigui uns JJOO per a països com nosaltres i que ens van com anell al dit.

I jo em pregunto... a què collons jugarem amb Tirol del Sur? Han vist mai una pilota de futbol a Hawaïi? I Zanzibar... és preciós però amb una renta per càpita inferior als 300$ a l'any (menys d'un dòlar al dia) no crec que tinguin com a prioritat participar en aquests JJOO...

Però amics... Jo crec que no cal que patim. Vist com en Rogge ha tractat al Gandhi de Cambrils podem estar tranquils. L'ha atès durant 25 minuts (menys del què ha dedicat a esmorzar); li ha dit que en tot cas la roda de premsa posterior la fes al carrer, que a la seu tenien molta feina; i a la pàgina web del Comitè Olímpic Internacional no apareix ni rastre d'en Carod ni de la seva proposta (si que apareix en canvi la reunió amb la primera ministra de Jamaica). Fa tot l'efecte que en Rogge, hores d'ara ni es deu enrecordar que ha vingut un paio amb un bigoti molt curiós i amb cara de boig a vendre-li una idea de bomber.

D'acord que CiU tampoc ha aconseguit grans avenços en matèria de reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. I d'acord que la idea de participar sota bandera andorrana també ratllava el surrealisme polític... Però ara que la gent d'ERC no es queixi de les crítiques, burles i escarnis que rebran a tort i a dret i merescudament per aquesta proposta que no porta enlloc. Bé, de fet m'equivoco. Perquè en Carod, amb aquesta idea, si que ha aconseguit una projecció internacional... però no de Catalunya, sinó del seu patetisme i afany de protagonisme. En això sí, Carod. Has guanyat la medalla d'or en tonteria.

Reflexions sobre política i periodisme

2007-03-13T11:50:00.000+01:00

El creuament d'acusacions dels últims dies entre la CCRTV, David Madí en nom de CDC i el Comitè d'Empresa de TV3 m'ha fet reflexionar sobre les tumultuoses relacions entre els polítics i els periodistes. Després de viure en primera persona desenes d'aquestes situacions, he arribat a una sèrie de conclusions al meu entendre preocupants.

1) La immensa majoria de redactors i periodistes es consideren d'esquerres. Això no hauria de ser ni bo ni dolent (tot i que jo penso que aquest debat ja està caducat) sempre i quan apliquessin els mateixos criteris a tothom. Els mateixos periodistes et reconeixen que malgrat intentar explicar el què veuen, hi ha coses que als partits d'esquerra les deixen passar i que a la resta no. Exemples: els plantons de Maragall de més d'una hora, el veto a les càmeres per agafar imatges i talls dels mítings, l'encàrrec de peces "a la carta"... Això es tolera a PSC i a ERC. Si ho fan CiU o PP són uns sectaris.

2) La CCRTV és una entitat oficialista, i fins a cert punt és normal que ho sigui. Això no treu que hi hagi línies que no s'haurien de traspassar. Una cosa és parlar bé del Govern i l'altra del tripartit. Una cosa és treure el conseller si és notícia i l'altra obviar l'oposició encara que també ho sigui. Heu de saber que perquè l'Artur Mas aparegui en un Telenotícies hi ha d'haver: a) un bloc de política amb presència de tots els partits; b) una rajada significativa de qui va guanyar les eleccions amb 11 diputats de diferència al segon i 27 al tercer; i c) un mínim de dues hores de marge entre les declaracions i l'hora d'emissió. No cal dir en canvi que si cal allargar el TN perquè Montilla pugui entrar amb algun tema menor, s'allarga i punto. No està confirmat però també és possible que les fases lunars i la conjunció astral també afectin a l'hora de valorar la presència de Mas a TV3.

3) Els que es presentaven com els garants de la llibertat i el pluralisme han demostrat ser els més sectaris de tots. A UPDC li consta que mai com ara s'havien rebut tantes trucades des de la seu d'un partit polític als despatxos de TV3 i Catalunya Ràdio. I no cal dir que això s'acaba convertint en un espiral, perquè qui és el guapo que deixa de trucar quan tots els altres estan inflant el cap als caps d'informatius?

4) Ningú no es planta. El Comitè d'Empresa de TV3 i el Sindicat de Periodistes de Catalunya han fet un paper ben galdós i ridícul en tota aquesta polèmica. Protesten pels blocs informatius en campanya però accepten passar les imatges que els passa el PSC dels seus mítings i amb els seus talls (veure foto). Investiguen les comissions a exdirectius de fa cinc anys però van mirar cap a un altre costat quan Montserrat Minobis va fer una depuració de professionals no afins que hauria signat el mateix Goebbels.

I mentrestant anem perdent audiència, credibilitat i influència entre la societat catalana. És evident que si la CCRTV (que es va aconseguir fer malgrat les incomptables traves que va posar el PSC-PSOE a començaments dels 80) fós un valor borsari cotitzaria clarament a la baixa i, actualment en mínims alarmants.

La solució és senzillament impossible. Segurament passaria per blindar i allunyar la CCRTV de qualsevol partit polític. El director general i tots els càrrecs inferiors haurien de ser escollits pels mateixos treballadors. I no s'hauria d'agafar el telèfon a ningú que truqués de l'entorn polític. Ni a Toni Bolaños. El que deia, impossible.

Qui es creu Zapatero?

2007-03-06T14:25:00.000+01:00

No fa tan temps que quan Zapatero obria la boca tothom l'escoltava embadalit. Tenia una àurea de tio proper, honest, sincer. Se'l veia entusiasta i capaç de gestionar un país. Ens va regalar promeses que mai hauríem pensat que sentiríem en boca d'un possible president espanyol. Que si aprovaria l'Estatut que vulgués Catalunya; que si guanyava ell guanyàvem nosaltres; que si... I a més era del Barça. I a més venia després d'Aznar i el contrast era brutal.

D'altra banda, Zapatero va tenir l'habilitat de prometre que no optar a la presidència del Govern si no obtenia un vot més que el seu contrincant (ho recordes, Montilla?), aconseguint així esborrar del mapa la tan atractiva oferta de Gaspar Llamazares i IU. I per si li faltava una ajudeta extra la va rebre del terrorisme islàmic, que el va catapultar fins a la Moncloa dinamitant la campanya i la vida política. I aquí va començar a aflorar l'autèntic i genuí ZP.

D'ençà que ZP habita a La Moncloa, el valor de la seva paraula i les seves promeses s'ha anat devaluant a un ritme imparable. No cal repassar els episodis, però només amb l'Estatut i el procés de pau ha deixat esmicolat qualsevol rastre de credibilitat. Però crec que el problema de ZP ja va molt més enllà. La seducció, l'encanteri, l'embruix de les seves paraules s'ha esvaït. Ha desaparegut com quan explota una bombolla de sabó. Quan ZP obre la boca la gent ja es posa a la defensiva, desconfia i posa en quarentena qualsevol afirmació.

I quan la gent pensa que un polític menteix està mort. I si no que li preguntin a Acebes.

Territori Corbacho (i II)

2007-02-27T12:51:00.000+01:00

En el capítol anterior UPDC denunciava l'estandarització d'un model de ciutat que s'està escampant per l'àrea metropolitana i per la segona corona com un autèntic càncer. El territori Corbacho ha aconseguit que la diferència entre qualsevol municipi quedi reduïda a la seva quantitat de població i ubicació geogràfica. Els nostres pobles ja són simples rètols a l'autopista.

A més, com que la gent utilitza aquestes ciutats com a espais residencials o dormitoris, el seu arrelament és nul. A aquestes alçades de la pel·lícula ja estic plenament convençut que la majoria de nouvinguts al territori Corbacho en els últims 5 anys no tenen cap intenció d'integrar-se en la vida social, associativa i/o política del seu municipi. No saben ni qui és l'alcalde, ni quines alternatives hi ha. Ni els importa. O voten en clau eleccions espanyoles o passen de tot i ja els està bé mani qui mani. I això es podrà comprovar el proper 27 de maig. Pronostico que l'abstenció en unes eleccions municipals mai haurà estat tan alta com al 2007.

Crec que cal reflexionar i actuar. No podem demanar més implicació i participació a la ciutadania amb els seus ajuntaments si la gent només decideix on viure per estrictes criteris logístics. Els valors sentimentals i d'arrelament s'estan perdent en els pobles i ciutats i això s'està traslladant a tot el país. I el dia que tant ens faci viure a Catalunya com a qualsevol altre lloc estarem morts.

Territori Corbacho (I)

2007-02-27T10:41:00.000+01:00

S'està discutint molt últimament sobre si Catalunya està perdent la identitat com a país. Es parla de procés de 'murcianització', s'aproven Estatuts calcats, s'apliquen polítiques homogeneïtzadores, es retalla la presència del català a l'escola... Em sembla que està fora de dubte que Catalunya recula a pas lent però ferm en la seva identitat com a poble i en les seves reivindicacions nacionals. De fet, tinc la impressió que ens estem convertint en una mena de franquicia. Els propietaris són els mateixos a tot arreu (PSOE) i la imatge de marca també. Les úniques diferències de Catalunya amb la resta de comunitats/franquícies és que també atenem a la gent en català i que sóm els que més diners aportem a l'empresa mare amb diferència.

Però aquest procés de afranquiciament de Catalunya crec que també passa a nivell municipal. Els nostres pobles i ciutats estan perdent la identitat i cada vegada s'assemblen més els uns als altres. Tots els municipis de més de 10.000 habitants de l'entorn de Barcelona estan patint un procés gairebé irreversible d'homogeneïtzació. A tot arreu es veuen els mateixos equipaments, les mateixes places dures amb els mateixos bancs i les mateixes papereres. A tots els carrers es veu el mateix paviment i els mateixos fanals. És el Territori Corbacho.

I encara pitjor. A tot arreu es fan els mateixos plans de participació ciutadana (de dubtosa eficàcia, tot sigui dit). A totes les ciutats es fan Festes Majors calcades. A cada poble s'apliquen les mateixes polítiques de joventut.... De fet, això és tan així que quan la gent marxa de Barcelona i busca un lloc on viure només mira criteris tipus comunicacions o distància amb la capital. Tant se'ls en fot viure a Rubí, com a Martorell, a Parets del Vallès o a Vilassar. Són els nou pobles-residencials-dormitoris. És la nova Catalunya. La Catalunya real. La Catalunya socialista o tripartita. El Territori Corbacho.

El caos nostre de cada dia

2007-02-23T11:42:00.000+01:00

Soc usuari de RENFE. Vull dir heavy user, que diuen els cervellets de marketing d'ESADE. Vaja, que agafo el tren cada dia dues vegades. Per tant, i sense que serveixi de precedent, vaig a parlar d'una cosa que conec. Jo utilitzo a diari la línia C-2 de Rodalies, la que va de Barcelona cap a Sant Celoni o Maçanet. En comptades excepcions el tren als matins acostuma a funcionar amb relativa puntualitat (5 minuts amunt o avall). Però igual que dic això, cada dia (i quan dic cada dia vull dir cada dia) de tornada a les vuit del vespre el tren va amb retard. En el millor dels casos són cinc minuts, i en el pitjor pot passar de la mitja hora. Ha arribat un punt que ja no vaig a l'estació pendent dels horaris. Arribo allà i agafo el tren quan passa. Resignació.

De fet aquesta és la recepta que ens recomana el nostre president. Montilla va dir fa molt poc que les avaries, retards i caos diari que pateixen els trens de rodalies són inevitables. Dit d'una altra manera... els nostres governs d'Espanya i de Catalunya es veuen incapaços de donar un servei digne als milions d'usuaris que utilitzen un servei pagat amb els impostos de tots els ciutadans. Doncs si Montilla i la seva gent no és capaç d'evitar el caos a rodalies potser convindria buscar algú que si que en sigui capaç. Perquè no van amb retard els trens dels FFGC? I que no em vinguin amb el tema de les obres de l'AVE perquè el pèssim, patètic i tercermundista servei que dóna RENFE no és d'ara... és llegendari.

I una altra cosa... Aquesta dotació de personal que es va contractar arran dels penúltims incidents per atendre als viatgers en els vagons i les estacions no serveix per res. Són immigrants llatinoamericans o joves sense formació ni informació. No parlen català la immensa majoria però és que tampoc tenen res a dir. Només els trobes quan tot va bé perquè, miraculosament, quan els trens van amb retard desapareixen.

Fins ara Montilla havia venut la idea que no era nacionalista però que garantiria eficàcia i eficiència en la seva gestió. Doncs tampoc. Ell mateix s'ha retratat dient que es veu incapaç d'arreglar el problema. Montilla no és un crack. Reconeguem-ho. És un bluff. És un personatge mediocre que no fa soroll perquè no fa res. El seu full de ruta és practicar l'eutanasia passiva al país. I li està sortint bé. Només així s'explica la ressignació amb la que estem entomant segons quines situacions. S'enfonsa un túnel? I què? Els trens fa mesos que van malament? I què? Els assaltants entren a les cases com aquell qui va al supermercat? I què?

Hem de començar a reaccionar abans que sigui massa tard. La nostra societat ha de ser més exigent, tant amb les seves administracions com amb les empreses. No podem ser un país conformista o estarem morts. Com a país i com a persones.

Deu mil gràcies

2007-02-21T12:57:00.000+01:00

He de reconèixer sense embuts que els impulsors d'aquest blog són José Montilla i Josep Lluís Carod-Rovira. Ells em van indignar prou els primers dies de novembre de l'any 2006 com per llençar un blog que té com a única finalitat expressar lliurement les meves opinions. Això explica perquè la política ocupa el 90% de les línies que he invertit en aquesta aventura. No obstant també he de dir que això que vaig començar per esbravar-me s'ha convertit en quelcom addictiu. Pateixo quan porto un parell o tres de dies sense actualizar la meva pàgina i em fa una il·lusió injustificada veure que algú ha deixat algun comentari (sigui en el to que sigui). Crec que UPDC ja comença a formar part de mi.

Res. Que per tot això us volia donar 10.000 gràcies. Sincerament no pensava pas que en només 4 mesos podés arribar a les 10.000 visites parlant de gent tan gris i tan poc excitant com els polítics que dirigeixen el nostre país.

Gràcies un cop més i ànims, que ens faran falta.

Ja som igual que Andalusia

2007-02-19T18:00:00.000+01:00

Andalusia ja té Estatut. Les mostres de joia i alegria pels carrers de Sevilla són indescriptibles. Per fi, les llargues reivindicacions per refermar el seu autogovern i la seva identitat nacional han estat escoltades. La festa durarà setmanes, i la Feria de Abril quedarà com una anècdota al costat de la celebració que s'ha guanyat a pols l'aprovació de l'Estatut andalús. Fins i tot s'ha vist a Montilla desmelenar-se disfrutant del triomf polític del seu país.

RIIIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!!!!

L'Estatut andalús ha estat aprovat amb el 36% de participació. Ha despertat menys interès que el Fòrum 2004 a Barcelona (i això és molt poc interès). La pregunta doncs, és òbvia: calia? Calia plantejar una reforma estatutària a Andalusia? I la resposta és sí. Calia per una qüestió molt clara: difuminar l'avanç en matèria d'autogovern aconseguit a Catalunya i homogeneïtzar (algú coneix una paraula més lletja?) totes les reivindicacions nacionals de la perifèria. Ara ja sóm igual que Andalusia.

Tenim un nivell d'autogovern similar. El president és del mateix partit. De fet, no és que sigui del mateix partit, és que el president català és andalús. A l'escola ensenyem a la canalla en el mateix idioma. Estem empatats a punts a la Lliga... pisha, la cosa em sembla que està claríssima.

Què ens està passant? Cap on anem? Quin país tindrem d'aquí a 10 o 20 anys si continuem com fins ara? És el moment de les preguntes profundes i de les reflexions serioses.

Sala polivalent

2007-02-14T22:31:00.000+01:00

30 de novembre de 2006. El Vicepresident de la Generalitat (o Conseller de la Vicepresidència, per ser més exactes) anuncia que a partir d'aquell moment només apareixerà davant dels mitjans de comunicació en nom del Govern de Catalunya. S'ha acabat pronunciar-se com a líder d'Esquerra Republicana de Catalunya. D'acord.

Dimecres 7 de febrer de 2007. El Conseller de la Vicepresidència fa una conferència al Palau de la Generalitat. De fet, en aquest moment Carod-Rovira és president en funcions, ja que Montilla és de viatge a Brussel·les. En aquesta conferència, Carod afirma que si el Tribunal Constitucional determina que l'Estatut no cap a la Constitució l'única via que queda és la sobiranista. És per tant, la posició del Govern de Catalunya. Ho ha dit el president en funcions. O no?

No, no, no... "Sobiranisme" és un terme prohibit, tabú, segons el codi dels actuals okupants del Palau de la Generalitat. Ara es pot parlar de polítiques socials i progressistes però res de sobiranisme. De fet, Montilla assegura que allò va ser un acte de partit i que qualsevol pot organitzar una xerrada, conferència o presentació al Palau de la Generalitat. Vindria a ser com la sala polivalent de qualsevol equipament municipal. Per tant, i per donar una mica més de vida a aquest espai em permeto suggerir alguns events que es podrien organitzar en un lloc tan emblemàtic com aquest. Us animo a completar la llista:

1) Un espectacle de La Fura dels Baus
2) La Highlife o fira del cànem, que a l'Hospitalet no la volen i en Saura estaria entusiasmat
3) Una reunió de l'executiva de CiU
4) Un comiat de solter/es amb strippers inclosos/es
5) Un casting de Gran Hermano o Operacion Triunfo
6) El rodatge d'un anunci d'en Ronaldinho
7) Un programa en directe i amb públic del Jiménez Losantos
8) Un sopar d'empresa de Nadal
9) Una roda de premsa de qualsevol grup contrari a les vivendes cares i els apartaments buits de Port de la Selva (Mayol, apunta)
10) ...

Patriotes i antipatriotes

2007-02-12T17:30:00.000+01:00

Han passat de puntetes per la majoria de diaris i mitjans de comunicació, però les declaracions d'en José Montilla (sí, sí, el que va aconseguir la Presidència de la Generalitat amb 37 diputats) aquest cap de setmana crec que mereixen una reflexió pausada. Resulta que aquesta concentració atòmica de carisma que tenim per president va decidir passar el cap de setmana a Andalusia per defensar el Nou Estatut d'aquesta comunitat enlloc de quedar-se a Catalunya repel·lint les agressions al nostre text estatutari. Allà, des de Los Barrios (Cádiz) va fer unes declaracions carregant contra el PP. L'atac de Montillator va ser brutal: "els del PP són uns antipatriotes". Antipatriotes espanyols, és clar.

Conceptualment em sembla gravíssim. És a dir, quan el nostre president s'emprenya i insulta a algú l'acusa de ser un antipatriota espanyol i de dividir Espanya. Als seus ulls, els bons són els que defensen la pàtria espanyola i la unitat de l'estat.

Sabíem que tenir un president del PSC-PSOE volia dir estar supeditats i condicionats a Madrid. Però mai hauria pensat que un president de la Generalitat es podés declarar (ni que sigui per passiva) patriota espanyol i que ningú hagi posat el crit al cel. Només CDC, i en boca del seu portaveu David Madí, ha reaccionat timidament a unes manifestacions inaudites fins ara. I consti que no em sorprenen. El que em sorpren és la falta de reacció dels sectors catalanistes i que un dia es van dir independentistes. On són els de la pluja fina? On són els del patriotisme social? On són els del sobiranisme? ah sí... ja ho recordo. En un despatx al Palau de la Generalitat posat pel propi Montilla.

Patriotes (catalans), despertem. Això està passant de taca d'oli. S'ha de fer alguna cosa abans que l'anestèsia total que ens està aplicant el tripartit acabi en coma irreversible o en quelcom pitjor. Obrim els ulls, reprenem la consciència col·lectiva i comencem a moure'ns. El que avui només són subtileses lèxiques demà poden ser renúncies nacionals irrecuperables en un futur.

* La foto és triada per Montilla. De moment ningú del Tripartit se n'ha queixat.

Flipa

2007-02-08T22:29:00.000+01:00

Algú em diu amb veu baixa i a l'orella que la germana de la Leti no s'ha suïcidat. Que s'ha mort d'una sobredosi. D'heroïna per ser més exactes i concrets. Ja sabeu que les fonts d'Un país de conya no acostumen a mentir ni a enganyar, però si us he de ser sincer, aquest cop no sé d'on poden haver obtingut la informació. Diríem que els meus cercles d'amistats i els dels meus informadors no s'acosten massa als de la família Real. I això que són tan campechanos... Qui no se'ls ha trobat mai mentre sortia d'algun port esportiu de Mallorca amb el seu iot?

Sigui com sigui estic convençut que aquesta serà una de les taques més grans i més fosques que quedaran en l'historial dels borbons actuals. Els mitjans s'han llençat a devorar el cadàver encara calent de la germana real i no tardarem en començar a sentir tot tipus d'especulacions. En aquest sentit jo ja he fet la meva petita aportació, i no seria d'estranyar que la meva teoria fos encertada. Dubto que una mare d'una filla de sis anys tingui prou valor per suicidar-se. En canvi, si que crec que pot caure en un espiral de consum de droga fàcil un cop disposa de tants diners com necessiti. De fet, cada any moren a Espanya més de 200 persones de sobredosi, i pel que diuen les estadístiques el país s'ha convertit en un niu de cocaïnomans.

Clar que això no serà res comparat amb Catalunya si el Govern de la Generalitat tira endavant amb el pla del Conseller d'Interior de legalitzar tots els estupefaents. No m'atreveixo a imaginar quina substància havia ingerit el marit de l'antisistema abans de fer aquestes declaracions tan alegres, però s'ha de reconèixer que cada dia que passa supera el seu propi llistó d'insensatesa. Legalitzar les drogues vol dir, d'entrada, convertir el país en el supermercat europeu de les substàncies prohibides. No cal dir que això estimularia molt el turisme, tot i que no sé si és el tipus de guiri què ens interessa. I l'altre tema és el dels proveïdors. Per què la droga no la fa arribar gent super maca, amb una clara voluntat d'integrar-se al país i d'estimular l'economia mitjançant la competitivitat.... No, no. La porta gent que va carregada d'armes, que no té dubtes en matar a qui faci falta per passar comptes i que no són ni votants d'Iniciativa.

Això sí, s'ha de reconèixer que en Saura és el conseller més flipant que ha tingut el Govern de la Generalitat.

Un debat del segle passat

2007-02-04T16:43:00.000+01:00

Uns dies de llegir i escriure sobre la penques de la Mayol m'han servit per posar en ordre algunes idees i treure algunes conclusions sobre el debat ideològic dretes-esquerres. I la primera conclusió és que ja cansa. Tinc la sensació d'estar escoltant un debat del segle passat que ningú es creu perquè ha quedat superat per la dinàmica de la pròpia societat, i que només es manté viu precisament pels interessos dels que s'anomenen d'esquerres però que viuen del cuento (o que s'anomenen antisistema i viuen, i molt bé, del sistema). És com si algú m'intentés convèncer de què la terra és plana, o de què l'home no ve del mico. Ja no cola.

Potser a algú li costarà païr-ho però el comunisme ha mort. I l'economia de mercat s'ha demostrat imperfecte però en qualsevol cas molt més desitjable que els règims en els que l'estat ho col·lectivitza i ho distribueix tot capriciosament. No crec que ningú que s'autodenomini comunista i/o socialista prefereixi viure a la Xina o la Rússia de fa 50 anys. És més, crec que tothom voldria guanyar més diners; tenir la llibertat de gastar-los i d'invertir-los on, com i quan vulgués; i de millorar la seva situació professional i econòmica. Assumits aquests principis crec que tothom coincidirà en què el que cal és progressar cultural i econòmicament, i tant en el pla individual com en el pla col·lectiu.

I progressar vol dir generar riquesa. Algú dirà que aquesta riquesa després s'ha de repartir d'una forma justa. No hi estic del tot d'acord. Qui decideix si el meu sou és just o és inferior al que em mereixo? Què hauria de cobrar jo? No. Jo crec que el que s'han de repartir de forma equitativa són les oportunitats. Els nostres impostos han de servir per tenir unes escoles de primer nivell amb professors de primer nivell per qui no tingui recursos. Però també vol dir permetre, amb tota naturalitat, que qui vulgui i pugui crei una escola privada (per tant una empresa que genera llocs de treball i estimula la competència). Això es tradueix en la llibertat dels pares/consumidors a escollir. I en la llibertat radica el secret del nostre progrés.

I una altra cosa. Dir que un és d'esquerres no dóna, per extensió, el certificat exclusiu de pacifista i ecologista. A un li pot agradar jugar a golf, tenir un apartament a la platja i anar a restaurants cars i, al mateix temps estar contra la guerra a l'Iraq, tenir un nen apadrinat i fer més pel medi ambient que molts que van de verds. Simplement es tracta de fer-se algunes preguntes i contestar-se-les amb sinceritat. No passa res per voler guanyar més diners. No passa res per voler ascendir a l'empresa. No passa res per portar els fills a una escola privada o concertada. No passa res si després no es pregona i es fa prosel·litisme del contrari.

A la pregunta de si em considero de dretes o d'esquerres no us puc respondre. Em sento català i el meu desig és que tan jo com el meu país avancem econòmicament i culturalment tant com poguem. El que tinc claríssim és que això de les dretes i les esquerres és un debat rònec que no s'aguanta per enlloc. Encara que els hipòcrites i els cínics s'entestin en repetir-lo dia sí i dia també.

Protejamos el castellano

2007-01-31T18:03:00.000+01:00

Els nens i nenes de les escoles catalanes rebran una hora més de castellà a la setmana. De fet s'utilitzarà alguna classe d'alguna altra matèria perquè reforcin el castellà, que com tothom pot comprovar al carrer, als mitjans de comunicació, en els rètols dels comerços, a les cartes dels restaurants, als jutjats i en general a tot arreu, és una llengua clarament en retrocés, una llengua que cal protegir. De fet, si entre tots no ens esforcem una mica, es pot extingir i desaparèixer de Catalunya. I sabria greu.

Penseu que és una llengua que ha costat de cuallar a Catalunya. S'ha hagut d'amenaçar i fins i tot matar a molta gent, perquè fos acceptada. A més, s'ha hagut de prohibir durant 40 anys parlar en públic qualsevol altre idioma que no fos aquest, cosa que fa molta basarda, perquè has de tenir molta policia secreta i molts xivatos al carrer. També s'ha hagut d'acollir durant dècades a centenars de milers d'immigrants i ajudar-los parlant el seu idioma perquè no hagin de renunciar a les seves arrels. I a més, personalment crec que seria una descortesia no protegir la llengua materna del president del nostre país, que tot i no tenir estudis, sempre s'ha expressat amb gran soltura i entusiasme en aquest idioma.

En aquest sentit és d'agrair al Conseller Maragall que només interposi recurs pel fet que el decret envaeixi competències catalanes, per què el contingut és necessari, imprescindible diria jo. De fet trobo que han tardat massa a fer el decret. El país, els nens del país, ho demanaven a crits. Però en el capítol d'agraïments mereix un reconeixement especial la direcció d'Esquerra Republicana. Per un moment vaig pensar que una mesura tan necessària com aquesta podia estar en perill per culpa de l'estretor de mires d'un partit que es diu independentista. Però s'han portat. Un cop més han sabut estar a l'alçada del què el país necessita. El castellà està garantit i assegurat, i no haurem de passar pel tràngol de veure'l discriminat en favor d'un idioma tan fort, extès i sobreprotegit com el català.

Gracias chicos. Una vez más.

Un país acollonit

2007-01-29T16:50:00.000+01:00

En l'últim gag de la parella còmica Montilla i Saura ens intentaven convèncer que a Catalunya no hi ha un problema d'inseguretat. Es veu que el problema és la sensació d'inseguretat i la culpa és dels mitjans de comunicació. O sigui, que el problema és que la gent té por i segons aquests grans estadistes no n'hauria de tenir. Analitzem amb deteniment el contingut de la frase.

1.- La gent té por. Això és innegable. Aquí no s'hi valen ni estadístiques ni informes encarregats pel Departament de Relacions Institucionals i Participació a parents a canvi de milers d'euros. I si té por és perquè no està o no se sent prou protegida. I si no està o no se sent prou protegida de qui és culpa? Qui és el màxim responsable de la seguretat al nostre país? Correcte. El marit de l'antisistema.

2.- La gent no hauria de tenir por perquè les estadístiques demostren que la violència baixa i bla, bla, bla... Molt bé. Llavors perquè volem augmentar mossos posant-hi immigrants si cal? Per què treiem a patrullar als que fins ara vigilaven les presons (glups)? Per què només hi haurà un mosso portaveu i tots els altres del departament de comunicació sortiran al carrer a empaitar lladres? Segur que els efectius que hi ha són suficients?

No cola. En pocs mesos hem viscut fenòmens inèdits a casa nostra: segrestos express, robatoris silenciosos a les cases, assalts amb violència a xalets, agressions a les aules... No. El problema no és la sensació. El problema és que els lladres entren a les cases. El problema és que a les urbanitzacions s'han d'organitzar patrulles ciutadanes perquè mai han vist un cotxe de policia. El problema és que als okupes ja els defensa l'administració. El problema és que a la pregunta "Hauria d'estar prohibit poder tenir una arma de foc a casa?" que ha fet el plasta d'en Cuní, el 85% dels SMS deien que no. El problema és que hi ha manifestacions a favor de guàrdies de seguretat que han mort atracadors desarmats a 300 metres de la casa que havia de protegir. El problema és que la venta d'alarmes, gossos i material de defensa personal s'ha disparat. I el problema més gran és que la confiança en què Saura sigui capaç de posar ordre al país és nul·la.

El país s'està acollonint i la violència està pujant de to cada dia que passa. I això se sap com comença però ningú sap com pot acabar. Lamento dir-ho, però tot plegat no fa gens de bona pinta.

Fem saltar la crosta

2007-01-25T23:50:00.000+01:00

Ho he de reconèixer. Feia temps que esperava aquest moment. El moment de començar a desemmascarar impostors vernissats d'aquest fals progressisme. Tenia ganes que es publiqués què cobren, quines propietats tenen i quina formació poden demostrar per justificar els extraordinaris sous que cobren els que s'auto-denominen comunistes. I estic gratament sorprès per les òsties a mansalva que li han caigut a la eco-socialista-xupi-guay.

Però això no ha fet més que començar. Des d'aquí animo a tots els periodistes a què segueixin per aquesta línia d'investigació (això ho va dir l'Acebes, oi?) i furguin més en els patrimonis, els ingressos i els hobbies dels nostres estimats i omnipresents polítics d'esquerres. De moment hem sabut que Mayol l'antisistema cobra més que el president del Govern; que Montilla el gran defensor de l'escola pública porta als seus fills al superelitista Col·legi Alemany; que en Carod passa les vacances d'estiu a les Seychelles (veure diari AVUI del 18/08/04) on segur que es troba amb centenars de treballadors de la SEAT; que en Milà el sostenible utilitza els helicòpters de la Generalitat per treure a passejar a la família; que en Clos, per no quedar-se enrera, utilitza l'helicòpter per anar d'un míting del PSC a un dinar al Bulli; que en Vendrell l'honest extorsiona als funcionaris; que l'Hereu ha estudiat a un centre tan popular entre les classes mitjes i baixes de Barcelona com és ESADE (té un Màster que costa 46.500 euros); que el conseller Baltasar ha trobat feina a la seva filla periodista a la Generalitat (el sou? 25.000 euros bruts anuals, més un altre complement de 23.000 euros més);....

I segur que hi ha molt més. Només cal gratar una mica la crosta del progressisme i de seguida supuren les contradiccions flagrants i injustificables. Jo des d'aquí, humilment, apunto alguns altres ítems a investigar per blocaires i periodistes:

* Les dietes i despeses d'en Benach durant els seus viatges oficials que coincideixen gairebé sempre amb gires del F.C Barcelona. Que n'aprenguin!

* Els hobbies d'en Jordi Miralles, coordinador general d'EUiA. Em consta que el que més li agrada (a part de mirar els extractes del banc) és navegar amb el seu veler. Gent de Castelldefels i rodalies, investigueu.

* L'entorn familiar de Joan Boada (tot és gent del PP) i les seves propietats a La Garrotxa.

* Els viatges oficials de Marina Geli als Estats Units que inclouen entrades a concerts dels Rolling Stones.

* Les dones immigrants i sense papers que netejen les cases dels nostres honorables consellers i conselleres del Govern de la Generalitat.

I així podria continuar fins que a les granotes els sortís pèl a les aixelles. Però tot és qüestió de posar-s'hi. De preguntar, d'esbrinar, de contrastar i, per suposat de publicar. Des d'aquí ofereixo aquest petit racó d'Internet per recollir, agrupar i difondre totes les informacions relatives al cinisme i la hipocresia dels nostres polítics d'esquerres.

Com ser antisistema i cobrar 5.000 euros nets al mes

2007-01-24T11:09:00.000+01:00

Abans d'entrar en matèria deixeu-me practicar una mica d'onanisme justificat. Ahir a mig matí, Un país de conya ja us avançava que Jaume Masdeu seria rellevat com a cap d'informatius de TV3. Doncs dit i fet. Entrada la tarda, un comunicat de TV3 certificava la defunció política de Masdeu víctima de l'anomenada patada cap amunt. El comunicat també deixava ben clar que les fonts d'Un país de conya són fiables al 100%.

Bé, ja està. Ja m'he eixugat i tot. Anem a coses importants i serioses. Ahir, en l'exercici de cinisme i hipocresia més gran vist mai a Catalunya, Imma Mayol va anar a la tele per proclamar-se "antisistema" i "més propera als okupes que als especuladors". Jo crec que hores d'ara els testicles d'en Cuní encara deuen estar allà terra, sota aquella taula que fa servir per fer les úniques entrevistes del món mundial en les que les preguntes són més llargues que les respostes.

Clar, que es digui antisistema algú que cobra 5.000 euros nets al mes; algú que comparteix cuscus i falafels amb el conseller de Governació i màxim responsable dels cossos policials (amb el subsegüent sou); algú que té un dúplex a Gràcia, un apartament a Port de la Selva i una casa a la Cerdanya (fora els especuladors!); algú que es mou per Barcelona en cotxe oficial; algú que cobra bastants complements per presidir diversos consells d'administració; algú que no es perd ni un sol pessebre (llegeixi's cocktail, inauguració, recepció, viatge o qualsevol altre acte que inclogui menjar selecte gratuït);... És simplement indignant. Això és riure's de la gent, dels treballadors, a la cara.

Mira Mayol... Si tu ets antisistema Bush és la Mare Teresa de Calcuta. Si tu ets antisistema Bill Gates és un hippie pollós que no té ni puta idea de negocis. Si tu ets antisistema Ezquerro hauria de ser Pilota d'Or. Si tu ets antisistema en Benach i en Montilla són llicenciats amb tres carreres i vuit màsters. Si tu ets antisistema Rajoy és un estadista de talla mundial. Si tu ets antisistema Zapatero és el tio més honest i complidor del món.

Mira Mayol... et diré què ets. Ets una aprofitada que viu del cuento des de que aquest es va inventar. Ets una cínica. Ets una hipòcrita. Ets una pija frustrada. Ets un mal exemple. Ets una aprofitada. Ets una demagoga. Ets una penques. Ets la pitjor política i la menys creïble de tot el país. Ets un zero a l'esquerra. Ets irresponsable. Ets lamentable. Ets patètica.

Adéu Masdeu

2007-01-23T11:35:00.000+01:00

Una font ben informada m'assegura que a Jaume Masdeu li poden quedar ben pocs Telenotícies. Joan Majó hauria decidit el seu relleu imminent vistes les desastroses audiències que últimament està aconseguint el que un dia van ser els serveis informatius de referència de Catalunya. De fet, els canvis previstos per Majó preveuen, a més de la substitució de Masdeu, la retallada dràstica dels Telenotícies per deixar-los en 30 minuts pelats. Clar que vista l'activitat extraordinària i frenètica del Govern, la secció de política com a mínim no se'n veurà ressentida.

A ningú se li escapa que TV3 està en caiguda lliure. Potser no sigui exclusivament culpa de l'arribada del Tripartit, però és si més no curiós que la televisió nacional de Catalunya perdés el lideratge d'audiències a l'any 2003 (amb l'arribada del tripi) i que no l'hagi recuperat. De fet, no només no l'ha recuperat, sinó que s'ha vist superada tant per Antena 3 TV com per Telecinco. Segur que altres elements com la marxa de Francino o l'aparició d'altres cadenes privades han incidit en les preferències dels telespectadors, però és significatiu que mentre fa quatre anys els dos Telenotícies de TV3 eren els més vistos a Catalunya, ara Matías Prats sigui la cara amb més credibilitat a casa nostra a l'hora d'explicar què passa al món (i Matías Prats no parla en català).

Al meu humil entendre TV3 ha de reformular els seus informatius. Tinc una amiga que treballa a la secció de Societat i m'assegura que la prenen per boja quan demana agafar una mòbil per fer connexions en directe per qualsevol cosa susceptible de ser notícia. Els caps de secció s'han acomodat i només cobreixen les rodes de premsa oficials. La secció d'Internacional i en especial tot el que fa referència al Pròxim Orient i als EEUU ha agafat un protagonisme (i un tractament) del tot injustificable. Sovint, la primera notícia referent a Catalunya arriba un cop passats 20 o 25 minuts d'informatiu. I els periodistes de política t'asseguren (amb la boca petita) que ni durant les èpoques de majoria absoluta de Pujol tenien tan fiscalitzada i controlada la seva feina.

TV3 corre un risc seriòs d'esfondrament. I no em refereixo a les audiències. Em refereixo a la credibilitat i el prestigi que hauria de tenir la televisió que va néixer a desgrat del PSOE per convertir-se en el referent cultural, lingüístic i mediàtic del nostre país. Que fins que no es demostri el contrari és Catalunya.

TERRATREMOL!

2007-01-22T11:28:00.000+01:00

URGENT: Terratrèmol a ERC de magnitud 9.0 a l'escala Richter. L'epicentre s'ha situat a Puigcerdà. Les primeres informacions apunten que els equips de rescat de Villarroel s'han posat a treballar per salvar tants vots com puguin, però les mateixes fonts indiquen que les baixes seran desenes de milers, tot i que no es podran recomptar fins a les properes eleccions generals o autonòmiques.

S'ha de reconèixer que l'home que va dir "espanyolista demagog" a Zapatero els té ben posats. Sembla ser l'únic dirigent republicà que ha sortit indemne del procés d'hipnosi col·lectiva que ha emprès amb un èxit espaterrant José Montilla, i que ha convertit als que un dia van ser lleons independentistes en mixetes de sofà que només busquen les manyagues dels seus amos regionalistes. A més, Carretero ha aconseguit perfilar-se com el nou referent de l'independentisme mantenint una àurea de tio seriós i rigorós però sense mordaçes que tenallin la seva ideologia. Vaja, ha aconseguit convertir-se en el símbol del que hauria de ser ERC i en el que esperaven els seus votants.

Carretero domina com ningú el tempo. No es va fer el màrtir després de ser cessat per haver dit mentider a Zapatero (quan tothom sap que el president espanyol volia que sortís endavant l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, però que va ser Artur Mas qui el va obligar a retallar-lo). Després es va mantenir en un discretíssim segon o tercer terme, evitant que el seu nom sortís vinculat a la confecció del Tripartit 2.0. I quan ha vist de quin pal va el montillisme i els seus palmeros, ha sortit a la palestra amb dos articles a l'Avui que han dinamitat tota la teoria de pa sucat amb oli del "catalanisme de pluja fina" que ha intentat vendre l'il·luminat de Cambrils.

Ara sembla que el seu següent pas serà tornar a posar el fre. Deixar refredar el tema fins que passin les municipals i després tornar a la càrrega amb el que pot ser la seva ofensiva final: la constitució d'un nou partit independentista.

I ara què farà ERC? L'expulsarà del partit? Convocarà un congrés per revisar la seva estratègia política? S'atrevirà a fer algun tipus de reivindicació de caràcter nacional desafiant al totpoderós Montilla? Hi haurà rebel·lió de les bases? Contractarà Puigcercós a algun amic d'en Vendrell perquè faci patir un accident a en Carretero?

Tot està per veure. S'admeten pronòstics.

Crisi? Quina crisi?

2007-01-17T11:27:00.000+01:00

Què està passant a CDC? Res que no fos d'esperar vista la consumació del Tripartit 2.0. Però deixeu-me repassar alguns precedents que poden ajudar a entendre que està passant a la casa comú del catalanisme... Quan Artur Mas guanya contrapronòstic les eleccions del 2003, ERC ha de simular un debat intern i extern per decidir amb qui pacta. Després s'ha comprovat que tenien ja acordat fer el Tripartit però que van maquillar en forma de subhasta o de frenètica negociació amb CiU i PSC. Però resulta que el Tripartit 1.0 ofereix shows, ensurts i espectacles lamentables dia sí i dia també. Al final, el Govern es desintegra, el PSC decideix sacrificar al seu presidenciable il·luminat i canviar-lo per l'home més carismàtic del planeta. De resultes de tot també s'han d'avançar un any les eleccions.

A ulls de CDC, això del Tripartit era un accident en el camí. Era impossible pensar en un Govern amb un expedient més nefast al seu darrera, que havia trinxat tot el que se li havia posat per davant (inclosos ERC, Maragall, el Carmel i la imatge del país). Les enquestes apuntaven una revifada important de CiU. ERC patia per no perdre bous i esquelles, i el PSC ho confiava tot a ZP i a la mobilització del seu electorat castellano-parlant. CiU va plantejar una campanya de tot o res, conscient que si el Tripartit sumava es consumava. Però dins del nacionalisme moderat es respirava optimisme i fins i tot euforia continguda. I... I tenim Tripartit 2.0, Montilla de president, en Saura fent fora a okupes de super bon rotllo i en Carod... Algú ha vist a en Carod?

I també tenim algunes ganivetades a CDC. Les expectatives posades a l'entorn de l'esperada tornada al Govern s'han vist frustrades malgrat els bons resultats de la federació. Hi ha un grup de persones que han vist com hauran de passar un mínim de quatre anys més picant pedra, i que diuen sentir-se menystinguts per la direcció. És curiós, perquè aquesta gent no hauria dit res si CiU estigués ara a la Generalitat.

Que ningú s'enganyi, el nucli dur de l'entorn Mas a CDC ha estat sempre el mateix i ho continuarà sent: David Madí, Oriol Pujol i Quico Homs. Al costat d'aquesta gent hi ha noms que cotitzen clarament a l'alça, com els de Corominas o Rull. En canvi, n'hi ha d'altres que ho fan a la baixa: Macias, Vives o Fernàndez Teixidó. Perquè? Bé, alguns d'ells ja fa anys que han baixat força graons en l'estructura del partit. Altres han fet moviments que no han agradat a la direcció. Cas a part són els noms de Carme Vidal o Carles Campuzano. Són persones amb una dedicació abnegada, fent reunions i actes per tot el territori a diari i un cop han acabat amb la seva feina del dia a dia. No obstant, sembla que això no els ha servit per entrar al pinyol d'Artur Mas.

I a partir d'ara què? Sincerament, i pel que sé, l'incendi és petit i està controlat. Falta acabar d'extingir-lo i després caldrà que Mas busqui la manera de visualitzar-ho. Del contrari, Mas es pot trobar dia sí i dia també amb portades de La Vanguardia dinamitant la seva imatge de líder fort i les seves perspectives d'afrontar amb garanties el tercer (i sospito que últim) assalt al Palau de la Generalitat.

L'autèntic esperit perico

2007-01-15T11:12:00.000+01:00

Confessió. Tinc un amic i lector d'aquest bloc que és de l'Espanyol. I del Baix Llobregat. De fet, el en el seu favor només pot dir que malgrat tot és bona persona i que no vota socialista. Però el respecto. Això sí, em crida molt l'atenció. Això de ser de l'Espanyol per mi és un fet anòmal. És com l'homosexualitat. Per suposat no té res de dolent, de fet no sóc ningú per dir la gent a qui ha d'estimar, però se'm fa com estrany. No hi he conviscut i em sembla molt exòtic.

Però és que tot l'Espanyol em sembla una entitat ben estranya. Crec que no hi ha cap club, organització, empresa o institució (a excepció del Govern de la Generalitat) que pateixi una esquizofrènia ideològica tan gran. Perquè... l'Espanyol és un club de perfil espanyolista o catalanista?

L'Espanyol es diu Espanyol, i no és un nom absent de connotacions polítiques. De fet, el club rep seu el seu nom del seu fundador, Angel Rodríguez, que al 1900 va batejar-lo així per deixar ben palès que a les seves files no hi havia cap jugador nascut fora de l'Estat Espanyol (a diferència del Barça). Pel que fa a la seva afició més fidel i radical no és precisament molt catalanista, i més aviat es caracteritza per una estètica de connotacions poc democràtiques. En canvi, la directiva i la massa social es caracteritzen per tenir un perfil bastant conservador, tot i que amb matisos: alguns es consideren catalanistes (cal recordar que la plana major d'UDC està al consell d'administració) i molts d'altres són pro-PP. I respecte a la plantilla... bé, no se'ls ha vist gaire sovint fent ofrenes al Fossar de les Moreres (tot i que per ser sincers tampoc si ha vist mai a Nuñez i Gaspart i han presidit el Barça durant més de dues dècades). Són futbolistes i el seu màxim compromís és amb el club, alguns, i amb els diners molts d'altres. Però sospito que com en la immensa majoria de clubs de futbol no hi ha gaires enceses discussions sobre política al vestidor.

Per acabar de potenciar aquesta esquizofrènia l'Espanyol juga a l'Estadi Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat per defensar el seu país. Això sí, hi són de lloguer i estic segur que quan hagin de triar un nom pel nou estadi de Cornellà no triaran el de cap màrtir català.

Per tant, i com a conclusió. A la pregunta: es pot ser nacionalista i de l'Espanyol? La resposta és sí. Ara bé, sospito que t'has d'empassar milers d'imatges, actituds i comentaris de tot tipus i de tots els estaments del club. Per descomptat el més fàcil si ets nacionalista és ser del Barça. No t'hauràs de justificar, podràs llegir llibres de teoria política escrits pels seus jugadors, tindràs enemics infalibles i políticament estigmatitzats i només patiràs en partits comptadíssims quan et passin per sobre.

Marron (i dels grossos)

2007-01-10T17:36:00.000+01:00

Marron: m. fig. "Diguis d'aquella feina, encàrrec o situació que resulta desagradable, tediosa o fins i tot ingrata pel que l'ha de fer o suportar. Apliquis també aquest terme a aquella ocupació que, tot i no ser molesta en sí mateixa, si que ho son els seus condicionants i la seva situació, tals com temps per ser realitzada o tipus de persona que la sol·licita". L'exemple més clar d'un marron és el que té ara José Luís Rodríguez Zapatero amb ETA. I és de dimensions bíbliques.

Se les prometia molt felices l'encantador de serps, però sembla que el camp de margarites que tenia plantat al cul es comença a marcir. Ara mateix ZP està pres per les seves paraules, agafat pel triomfalisme injustificat i amb dos cadàvers sobre la taula. No es pot ni plantejar la possibilitat de negociar amb els terroristes després que hagin fet esclatar la bomba més gran en els seus 30 anys d'història. I tot en l'últim tram de la legislatura.

A més, sap que no pot comptar amb la més mínima col·laboració del PP, que no en deixarà passar ni una i aprofitarà per boicotejar qualsevol intent de contacte o diàleg per reconduïr la situació. Què li queda? El de sempre: confiar en la sort, en què els terroristes no assassinin a ningú més i que la població no el castigui excessivament per haver sembrat una il·lusió col·lectiva desproporcionada i injustificada. I ni això li garanteix la continuïtat com a president del Govern.

Per suposat que condemno i lamento profundament la reaparició de la violència terrorista. Tampoc m'agrada gens veure al PP i el seu entorno carronyaire (que diria Cruyff) fregant-se les mans i esmolant les dents un cop olorada la sang del bambi ferit. Però no puc estar-me de pensar que, com a mínim, la desgràcia ha servit per desemmascarar al més gran embaucador que ha vist la política espanyola. Després dels 800 kg de dinamita tothom s'està posant al seu lloc: ZP amb el cul a l'aire enganxat per una nova mentida; Rajoy al córner de l'extrema dreta esperant veure com es dessagna l'adversari; Duran fent oposicions accelerades a qualsevol ministeri i amb qualsevol president al capdavant; ERC en el seu rol habitual de dir amén a tot encara que sigui desautoritzant a en Ridao; i ETA fent el què ha fet durant 30 anys, és a dir perdent el temps mentre sembra el dolor en nom d'una causa que podrien defensar com qualsevol persona civilitzada.

Quina barra!

2007-01-08T17:39:00.000+01:00

Llegeixo perplex i estupefacte l'entrevista que publica el DOGC a Antonio Balmón, primer secretari del PSC al Baix Llobregat i alcalde de Cornellà. El titular és un exercici de cinisme insuperable: "S'ha de respectar al partit més votat". Afegeix sense ruboritzar-se que "al Baix Llobregat sempre hi ha hagut la tradició entre les esquerres de respectar al partit més votat".

Diverses hipotesis m'assalten el cervell:

a) BALMÓN ÉS EXTRATERRESTRE: Ha arribat en una nau directament de Ganímedes. Com que a Cornellà la gent només vota les sigles els electors no van adonar-se que venia d'un altre planeta. Dit d'una altra manera... Si el PSC hagués presentat un Teletubbie també hauria guanyat. Això també avalaria el fet que Balmón fos escollit per Montilla per substituïr-lo, car havia de buscar algú que amb el temps el fés bo. També permetria als socialistes fer-se amb la presidència de la futura Diputació de Ganímedes en el cas que algun dia es crei i siguin quin siguin els resultats.

b) MONTILLA NO ÉS DEL BAIX LLOBREGAT: Ja sabem que al Baix Llobregat hi ha una gran tradició entre les esquerres de respectar al guanyador de les eleccions. Una tradició equiparable a la d'escoltar Estopa quan se surt de copes o tunejar els cotxes. Però... i a Iznájar? Qui diu que a Córdoba el més normal i habitual no sigui que els perdedors s'ajuntin per arrabassar les institucions als guanyadors... Potser això és tan tradicional com anar a les corridas de toros o a ballar sevillanes. Potser Cornellà no és més que la segona residència de Montilla.

c) EL BAIX LLOBREGAT NO ÉS CATALUNYA: Jo feia temps que ho sospitava, però mai m'havia atrevit a plantejar la hipòtesis amb tanta rotunditat. De totes maneres, és indubtable que una comarca on la gent disfruta visitant polígons industrials i centres comercials i que vota socialista massivament fa mala pinta. Podria ser que fos com el Puerto Rico espanyol. Un estat lliure associat que, per aquelles coses de la vida, està dins de Catalunya. Caldria estudiar el tema amb més deteniment.

d) MONTILLA NO ÉS D'ESQUERRES: Aquesta estic per descartar-la. Li agraden massa les estores dels despatxos, el funcionariat, el poder i viure del cuento. Evidentment no arriba al nivell d'hipocresia del tàndem més verd del planeta, però no és factible. Té passat trotskista i no ha treballat mai en la seva vida en una empresa privada. Una altra prova de la seva fermesa ideològica és el seu encès discurs en favor de l'escola pública. Ja se sap que els que denuncien que al mateix temps porti als seus fills al Col·legi Alemany són uns demagogs al servei dels poders fàctics i econòmics.

e) TOTES LES ANTERIORS.

Trieu l'opció correcta.

The Itchy & Scratchy Show

2007-01-04T17:43:00.000+01:00

Els fidels seguidors de la mítica sèrie de televisió The Simpsons coneixeran a la perfecció el duo Itchy & Scratchy (Rasca y Pica en la traducció al castellà). Es tracta d'un gat i un ratolí que protagonitzen un show de dibuixos animats que entusiasmen a Bart i Lisa Simpson. El tema és que la relació entre Itchy i Scratchy és d'odi absolut i visceral, i sempre estan competint per veure qui és més sàdic i sanguinari fins al punt de fer-se les putades més bèsties vistes mai per televisió (ni que siguin en personatges d'animació). Doncs bé, al govern català hi ha un Itchy & Scratchy Show. Us presento als protagonistes: Itchy i Scratchy. Ara us explico la història.

Resulta que un cop Scratchy Montilla va confeccionar el Govern de la Generalitat, els consellers van començar a pensar en quins equips volien tenir al seu voltant. El que no sabien els consellers (de tots els partits) és que Scratchy és molt Scratchy, i que ja tenia fetes algunes llistes de gent de la seva absoluta confiança per incorporar-se a aquests equips. Eren, són, policies. Xivatos. Persones que espien, vigilen i marquen al conseller o consellera de ben aprop i que frenen qualsevol iniciativa individual. Persones que tenen per única feina explicar a Scratchy Montilla què fan o què deixen de fer els polítics que ell mateix ha nomenat per dirigir el país. Tanta és la confiança de Scratchy en el seu Consell Executiu.

No cal dir que els consellers més pilotes no han vist cap inconvenient en la mesura i l'han aplaudida. Però a d'altres el tema els ha costat més de païr. El cas més sonat és de Itchy Geli. Diuen les males llengües que Montilla va alterar l'equip proposat per Geli fins al punt d'ascendir a directors generals a persones que fins llavors no eren més que ajudants dels mateixos directors generals que havia tingut Geli a l'anterior legislatura. M'asseguren les mateixes fonts que Geli, en veure el seu equip tan condicionat i la seva gestió tan fiscalitzada, va arribar a presentar la dimissió a Montilla. Com amb tantes altres coses, Montilla la va tapar i silenciar. O potser no tant. Perquè en alguns hospitals de Barcelona durant aquest Nadal no s'ha parlat de res més que del Itchy & Scratchy Show.

La cara marcada

2007-01-02T17:04:00.000+01:00

Ja està aquí. Ja ha arribat. La primera bufetada a José Luís Rodríguez Zapatero ha estat descomunal. Li ha quedat la cara marcada i difícilment li marxarà la senyal durant els propers mesos. És més, sospito que la marca encara se li notarà en les properes eleccions generals.

Vagi per endavant que en cap cas m'alegra o em satisfà el brutal atemptat d'ETA que ha acabat amb la vida de dues persones i en va ferir lleument a una vintena més. Però si que és cert que aquell aire de Rei Midas de la política, aquell aire de transformar en or tot el que tocava se li ha acabat. Concretament ha estat dinamitat per 800 kg d'explosius. Però és que fins el passat 30 de desembre ZP era com el calb de la loteria. Repassem la seva trajectòria:

ZP era pràcticament un desconegut fora de Lleó fins al juliol de l'any 2000, quan va guanyar contrapronòstic i per la mínima el 35è Congrés del PSOE gràcies a la divisió de la resta de candidats: José Bono, Matilde Fernàndez i Rosa Díez. A partir d'aquí es va destapar com un autèntic encantador de serps, un home sense gran talent però amb gran talant, més capaç de seduïr que de convèncer. ZP va arribar a la cita electoral del 2004 amb bones cartes: era algú nou, descontaminat de l'època del GAL i la corrupció que va deixar Felipe González; era el rei del bon rotllo, que tenint en compte que volia succeïr a JM Aznar no és res menyspreuable; i al davant tenia a Mariano Rajoy, que no seria l'estadista més gran del planeta, precisament.

Però per si tot plegat no era suficient, ZP va comptar amb un aliat inesperat: Osama Bin Laden. El brutal atemptat d'Al-Qaeda a Madrid tres dies abans de les eleccions i la pèsima gestió mediàtica que en va fer el PP en general i Angel Acebes en particular va catapultar-lo fins a La Moncloa. Des de llavors molts gestos i poca política amb majúscules. Moltes paraules i pocs fets. Molta promesa i cap compliment.

Ironíes del destí ara, curiosament, pot ser un altre grup terrorista qui el tregui d'allà i qui aplani el camí al PP. De moment ha quedat amb la cara ben marcada.

La presó més gran del món

2006-12-27T13:36:00.000+01:00

Hi ha un país on l'Estat decideix de què has de treballar. Hi ha un país on l'Estat decideix si et mereixes un cotxe o no. Hi ha un país on no et pots moure't sense avisar d'on vas, amb qui i per quins motius. Hi ha un país on no et pots connectar a Internet i no pots tampoc tenir un ordinador o un fax. Hi ha un país on no pots crear una empresa, ni una simple botiga. Hi ha un país on vas a la presó si ets homosexual. Hi ha un país on no pots llegir els llibres que vulguis, ni escoltar la ràdio que vulguis, ni veure la televisió que vulguis. Hi ha un país on no pots escriure i publicar la teva opinió. Hi ha un país on no et pots manifestar en contra de res. Hi ha un país on no pots fundar un partit polític i presentar-te a unes eleccions. Hi ha un país d'on no en pots sortir si no és prostituint-te amb el primer turista solter que passi pel carrer o posant en joc la teva vida. Hi ha un país on la gent, malgrat la misèria econòmica, social i intel·lectual en la que viu, és encantadora. Aquest país es diu Cuba, i és la presó més gran del món.

Qui escriu això està relacionat d'una manera o altra amb el món del periodisme, una professió desconeguda a Cuba. Tant desconeguda que, segons la prestigiosa ONG Reporters Sense Fronteres, Cuba té el dubtós honor d'ocupar el lloc 1165 del rànking de la llibertat de premsa. Sobre un total de 168 països. Només a Corea del Nord, Turkmenistán i Eritrea hi ha menys llibertat de premsa que a Cuba. De fet, a les presons cubanes hi ha 28 persones empresonades amb algunes penes de més de 20 anys de presó per vulnerar la Ley 88, que castiga "a qui exerceixi el periodisme cobrant de potències estrangeres per atacar al Govern". A Cuba tots els mitjans de comunicació són de titularitat pública i estan en mans de l'Estat central. Són només algunes de les avantatges de viure en un país que s'autodenomina marxista.

Però és una dictadura d'esquerres. I llavors què? Doncs llavors tot són disculpes, mirar cap a un altre costat, comprensió i condescendència cap al comandante. Espero amb delit no només la mort del dictador sinó també el tractament que en faran els mitjans de comunicació i els polítics catalans. Farà El Periódico una portada igual que la que va dedicar a Pinochet? Sentirem als comunistes de pa sucat amb oli que tenim a Catalunya defensar pels altres el que no volen per a ells? Les esquerres-super-guays d'aquest país faran de Castro un màrtir o un tirà?

O molt m'equivoco o pràcticament ningú s'atrevirà a explicar amb pèls i senyals com és de profunda la ferida que Castro, l'amic de Pinochet, ha provocat en el seu país i la seva gent. Prepareu-vos pel debat sobre el grau d'obertura del país, les tímides peticions de democràcia i les demandes de què ningú interfereixi des de l'exterior en la política cubana.

Bon Nadal

2006-12-22T12:24:00.000+01:00

(cliqueu a sobre la imatge)

Duran Duran

2006-12-21T10:44:00.000+01:00

Duran i Lleida s'ha despenjat amb un article de dues pàgines al Diari Oficial del PSOE assegurant que CiU ha d'entrar al govern espanyol. M'agradaria fer algunes reflexions al respecte (que per alguna cosa tinc un blog).

Primer cal analitzar la forma, és a dir, on i quan apareix aquesta opinió. Duran ho fa a El País, el mitjà de capçalera del socialisme espanyol, el buc insígnia del polanquismo, la Bíblia dels progres anti-americans i pro-palestins, el púlpit des d'on prediquen els defensors de les causes justes i nobles que sempre són les esquerres. Però El País també és el primer diari que llegeix José Luís Rodríguez Zapatero al matí. No és casual que Duran utilitzi aquest conducte. Al cap i a la fi s'està adreçant al PSOE i no a CDC o a CiU. Si hagués volgut plantejar aquesta opció en clau catalana hauria pogut utilitzar qualsevol altre mitjà d'àmbit català o fins i tot l'hauria pogut plantejar en qualsevol reunió amb Artur Mas. Però estic plenament convençut que a en Duran li importa un rave (o dos) què pensin CDC i Artur Mas al respecte. Ell vol una resposta de ZP que és qui, al capdavall, pot satisfer les seves demandes.

Però quan apareix l'article? Just en el moment que el PP està encalçant al PSOE en intenció de vot en totes les enquestes. Just en el moment que el procés de pau (i per tant, la credibilitat de ZP) està en risc més que evident de naufragar. Just en el moment que el president del Govern pot estar calibrant la possibilitat d'avançar les eleccions generals. Just en el moment que a Artur Mas li busquen alternatives ni que siguin artificals. Just en el moment que li interessa més.

En Duran ha vingut aquest món a fer tres coses: a tenir poder, a sortir als mitjans i la tercera no la puc dir. No és cap secret que la seva etapa a Madrid li permet cobrir aquests tres objectius, però amb una estació final: un despatx com Déu mana. Al preu que sigui. Vista l'aritmètica electoral actual i la dinàmica política a Catalunya i Espanya és plenament conscient que li queden ben poques oportunitats per consumar la seva ambició personal i professional. La seva estrategia passava inicialment per convèncer Artur Mas que CiU entrés a l'executiu de ZP. Mas li va dir que sí, sempre i quan CiU manés a Catalunya. Però ai las! El costat fosc va reeditar el tripartit i Duran es va quedar amb un pam de nas. Fracassada aquesta tàctica és el moment dels fets consumats. Que ZP li ofereixi el ministeri i després ja convencerà a en Mas. L'aposta d'en Duran és arriscada. Més que res perquè a en Mas ja se li comencen a inflar els daixonses de tanta tonteria acumulada.

És cert que CDC no ha tingut el coratge de trencar la federació i que sempre s'ha dit allò de què "ara no és un bon moment". Però van passant els anys i mai és un bon moment. Potser ha arribat l'hora de deixar-se de romanços i començar a treure la pols a la destral. No s'assumiran més riscos dels que ha assumit ERC i mira'ls. Jo em començaria a plantejar seriosament la possibilitat de què CDC i UDC es presentin per separat a les eleccions, encara que després pactin sempre (com ICV o ERC amb el PSOE). Això de tallar una relació sempre és difícil i dolorós però a posteriori gairebé sempre un agraeix haver pres la determinació de fer-ho.

El model de televisió socialista

2006-12-19T14:05:00.000+01:00

El PSC ha fet de Barcelona TV la seva televisió. Il·lustra a la perfecció quin és el model de mitjà de comunicació públic que volen els socialistes (els grans defensors de la llibertat d'expressió i de la pluralitat). Analitzem-lo.

BTV costa a l'Ajuntament (i per extensió als barcelonins) 13'5 milions d'euros anuals. Una autèntica ganga tenint en compte que el PSC ha aconseguit un control absolut dels continguts, aplicant tot tipus de tècniques i mètodes que haurien de fer ruboritzar al Col·legi de Periodistes. Però deixeu-me que doni algunes dades. L'últim director de Barcelona TV va deixar sobtadament el seu càrrec el passat més d'octubre. El motiu? Doncs que Josep Ma. Balcells es presentava en el número 19 de la llista del PSC-PSOE per la circumscripció de Barcelona. Això el va obligar a deixar el càrrec i la direcció i presentació del programa de debat Contrapunt. El substitut? Antonio Franco.

Anem al departament d'informatius. La cap d'informatius es diu Cristina Vicente, una militant del PSC del Baix Llobregat (sector pijo). Va ser gerent de Gavà TV i ha justificat a la perfecció la seva elecció per aquest càrrec. Per exemple... Quan es va saber que Joan Clos deixava l'alcaldia de Barcelona va supervisar personalment el text del vídeo sobre la seva trajectòria. Un vídeo on no s'esmentava el Fòrum de les Cultures. Recordeu el Fòrum? Va ser una operació d'especulació urbanística disfressada de parc temàtic socialista (aquí les coses les fem bé, no com a Andratx) que va acabar en fracàs tant de públic com de crítica. Més exemples... Actualment la FAVB està vetada a Barcelona TV. És a dir, l'entitat que representa a tots els veïns de Barcelona està vetada a la televisió pública de la ciutat. Però encara hi ha més. Els periodistes tenen un control exhaustiu de les peces que preparen, i si no passen el filtre previ moltes d'elles no són emeses. I una última... En l'últim sopar de Nadal d'empresa fet fa uns dies, la regidora del PSC de participació i que porta el tema de la televisió, Assumpta Escarp, es va adreçar als perplexos treballadors dient-los que venien "uns mesos durs fins a les municipals". No cal dir que Escarp es va estalviar qualsevol referència a la pluralitat o la independència que és el que es fa en aquestes ocasions ni que sigui per mantenir les formes.

Ha arribat un punt en què els professionals històrics de la casa han arribat a confessar en privat que votaran a CiU per primera vegada. Només perquè acabi el sectarisme endèmic que està podrint tota la redacció i dilapidant el prestigi dels professionals de la casa.

Un parell de reflexions finals: On és CiU? Quin marcatge està fent a aquest escàndol que atempta contra els drets i les llibertats més bàsiques dels professionals de la informació? On és el Col·legi de Periodistes? On són els que tan es queixen dels blocs electorals? I la última... No tinc el més mínim dubte que si ningú ho atura faran el mateix amb TV3, Canal 33, 3/24, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, iCat FM, Catalunya Música, la Xarxa de Televisions Locals, COM Ràdio, La Malla... i tots els mitjans públics que controlen. O sigui, tots.

Matar mosques a canonades

2006-12-18T10:39:00.000+01:00

Crec que ni els mitjans de comunicació, ni els opinadors, ni els polítics han analitzat en prou deteniment què suposa la desintegració i fulminació del circuit català de TVE per part del PSOE. El tema ha passat de puntetes pels mitjans de comunicació i per les tertúlies, però també pel Parlament. Sincerament crec que ningú ha estat a l'alçada de les circumstàncies per denunciar que el PSC-PSOE ha decidit enderrocar el local enlloc de tapar les goteres. Ha decidit deixar un solar on hi havia un edifici que necessitava reformes però que encara feia un servei públic imprescindible. Han decidit matar mosques a canonades.

Al PSC-PSOE no li ha tremolat el pols a l'hora de sacrificar a milers de treballadors i a tota una llengua que des de fa uns anys viu un clar retrocés al carrer. I evidentment, fer més hores de castellà a l'escola i eliminar ràdios i televisions públiques en català no ajuden gens a redreçar aquesta situació. O potser és que no tenen cap interès en protegir la nostra llengua?

Per ser del tot justos cal reconèixer que el PP no es va atrevir a afrontar la necessària reconversió de TVE en alguna cosa que no fos una màquina d'engolir diners públics, però també és cert que el PSOE ha aprofitat l'ocasió per enterrar i fulminar tot el que soni a català i que surti per la tele. I tot plegat s'ha fet amb la connivència dels "patriotes socials d'ERC". Els de la pluja fina.

Qui escriu aquestes línies va passar molts matins de la seva infantesa mirant un programa mític anomenat Terra d'Escudella. Corria l'any 1977, i poder veure un producte televisiu destinat al públic infantil EN CATALÀ era un autèntic luxe. No cal dir que aquella època TV3 no havia nascut (ho faria sis anys després i molt a desgrat del PSC-PSOE, que hi va posar tantes traves com va poder simplement perquè al president Pujol se li havia posat entre cella i cella tenir una televisió pública i de qualitat al servei del país). Després vindrien Miramar, Giravolt, el Vostè Pregunta de Joaquim Maria Puyal i el Doctor Caparrós d'en Capri. S'arriba als anys 80 amb 83 hores mensulas d'emissió en català. I amb el temps es comencen a veure cares que amb el temps formaran part del nostre imaginari col·lectiu: en Puyal, la Sardà, la Trinca, la Júlia Otero, en Jordi Gonzàlez, l'Alfons Arús, l'Àngel Casas o l'Olga Viza.

Els últims anys, Sant Cugat s'havia convertit en un centre productor de programes tan en català com en castellà i havia multiplicat la seva oferta a tots els nivells. És cert que la fortalesa de TV3 i una estructura més pròpia d'una administració que no d'una empresa van condemnar el circuit català a unes baixes audiències en molts dels seus programes, però el seu servei públic tot i que millorable, crec que avui encara és imprescindible.

Considero ineludible una reflexió sobre què s'ha fet, com s'ha fet, quan s'ha fet, qui ho ha fet i perquè ho ha fet. Espero amb delit els vostres comentaris.

Amén

2006-12-14T19:07:00.000+01:00

Diuen que aquesta és la paraula o expressió que més se sent a les conselleries d'ERC. Que s'ha de posar la bandera espanyola? Amén. Que s'ha de fer més castellà a l'escola? Amén. Que les seleccions esportives catalanes han de passar a la història? Amén. Que s'ha de fer un Quart Cinturó? Amén. I una MAT? Doncs també amén. Hi ha qui diu que entre els amens i el que es resa per no perdre bous i esquelles a les municipals, les conselleries d'ERC es confonen ja amb el Vaticà.

La veritat és que l'arrencada del Tripartit 2.0 ha estat ben poc engrescadora. La il·lusió entre la gent pel que pugui fer aquest govern brilla per la seva absència i sembla que s'hagi instal·lat a la societat catalana un conformisme més que preocupant. L'únic objectiu, dels partits del Govern i de la ciutadania, és no barallar-se (almenys en públic). És lamentable.

Qui els ha vist i qui els veu. El gran projecte de construcció nacional amb pas ferm cap a un autogovern i, per tant, cap a una major llibertat col·lectiva ha desaparegut de les prioritats de la Generalitat. Als que el Nou Estatut els semblava poca cosa ara no els fa res que a més s'envaeixin competències alegrement en un tema tan sensible com l'educació i el català a l'escola. Als que es deien independentistes ara els veiem posar la bandera espanyola a totes les seves conselleries. Als que feien trempar amb els seus discursos sobre alliberament nacional ara els veiem amordaçats amb una corbata.

I encara no creieu en els miracles? Amén.

Jo de gran vull ser comunista

2006-12-13T10:08:00.000+01:00

Primer volia ser bomber. Després m'imaginava astronauta. Però amb el pas del temps m'he adonat que la meva autèntica vocació és la de ser comunista. Polític comunista, per ser més exactes. Com en Xuan Saura, o la Mayol, o en Miralles, o en Boada, o la Camats... Gent que està cobrant sempre i en tots els casos per sobre dels 7.000 euros mensuals.

Cal saber que en Saura, per exemple, no només és conseller amb un sou brut anual superior als 100.000 euros...., en Saura també presideix dos consells d'administració i altres corporacions metropolitanes que li generen uns ingressos mensuals superiors als 9.000 euros. Tres quarts del mateix passa amb la seva mitja taronja, la Mayol. No és d'estranyar doncs que puguin acaparar un patrimoni important (inclosos dúplex a Gràcia, apartaments a Port de la Selva i casa a la Cerdanya). Propietats que amb la nova llei de l'habitatge seran expropiades i posades en lloguer? Segur que no.

Capítol a part mereix el coordinador general d'EUiA, en Jordi Miralles. En una entrevista al programa Minoria Absoluta de RAC1 no li va tremolar la veu a l'afirmar que el seu hobby era sortir els caps de setmana a navegar amb el vaixell que té amarrat al port de Castelldefels. No és d'estranyar, perquè el sou del tercer secretari de la mesa del Parlament també passa dels 6.000 euros. I així anar sumant.

Però el millor de ser polític comunista català és que després de portar 30 anys vivint del cuento (no n'hi ha cap d'ells que hagi treballat més de 5 anys en una empresa privada) pots sortir fent discursos criminalitzant les dretes, els poders econòmics i als que exploten els treballadors. Pots reclamar un model d'escola pública mentre portes els teus fills a la privada. Pots parlar del greu problema de l'habitatge mentre tens cases i apartaments per tot el territori i organitzes un Fòrum per especular. Pots ser un xiïta fonamentalista ecologista i anar a tot arreu amb cotxe i aparcant-lo al carril bici. Pots parlar del repartiment de la riquesa mentre acapares uns sous vergonyosos. Pots reclamar la paritat i no aplicar-la quan arribes al Govern. Pots mostrar les teves simpaties per Fidel Castro però al mateix temps ser el Conseller responsable de què la gent vagi a votar a totes les eleccions i omplir-te la boca amb la paraula llibertat. I pots exigir transparència i al mateix temps amagar les teves vergonyoses declaracions de renta.

És el moment de començar a dir les coses pel seu nom i desemmascarar als impostors, o la hipocresia de les anomenades esquerres podrirà el país.

Els feixistes aplaudeixen ERC

2006-12-10T17:41:00.000+01:00

"Hoy más que nunca Cataluña es un poco más española, al poner en su presidencia por primera vez en la historia de los separatistas al Sr. José Montilla nacido en Iznájar (Córdoba) en 1955, un hombre que chapurrea el "dialecto" catalán. Este paso es un honor para todos los españoles y para todos aquellos españoles que emigraron en su día, para trabajar y hacer que la autonomía catalana, sea cada vez más rica y prospera gracias al trabajo de todos, como su integración ha sido admirable, hasta el punto de que José Montilla un cordobés, pueda ser Presidente de la Generalidad, por encima de radicales y separatistas, por eso hoy más que nunca podemos decir que Cataluña es más española que nunca".

Aquesta joia està extreta de la pàgina web www.generalisimofranco.com, que com el seu propi nom indica no és una web independentista. De fet no arriba ni a defensar un "patriotisme social" ni tampoc un "catalanisme de pluja fina". Els que escriuen això són nazis, feixistes, gent que creu en la força de les armes per imposar les seves idees, gent que vol veure Catalunya eliminada del mapa. I són gent que aplaudeix ERC i la seva decisió de fer Montilla president i descartar un Govern d'unitat nacional.

Durant la campanya de l'Estatut ja va fer mal d'ulls veure plegats a ERC i PP units per una mateixa causa: impedir que Catalunya tingués més autogovern. Però això traspassa tots els límits. Veure als nazis aplaudint i defensant a ERC és d'un surrealisme que Dalí no s'haura atrevit a signar.

Crec que la gent hauria de reflexionar sobre què s'ha fet en aquest país i per quins motius. I les conclusions s'haurien de començar a fer evidents el proper 27 de maig.

Canvio màquina de perforar per vaselina

2006-12-05T22:48:00.000+01:00

Canvio màquina de perforar per pot de vaselina. Em serà més útil. Interessats adreçeu-vos a la Conselleria de Governació. Signat: Joan Puigcercós.

El penós, lamentable, infantil i patètic espectacle de les banderes de Joan Puigcercós ha arribat a unes cotes insuperables. Com que sóc el més independentista trec la bandera espanyola de la conselleria. Com que després em renya l'amo trec també la catalana. Com que l'amo encara em renya més i sóc independentista però la menjadora ho pot tot, les torno a posar les dues. I com que sóc tonto del cagar les poso en l'ordre equivocat.

Bé amics... si això és el que pot arribar a fer el "cervell" d'ERC no vull pensar el què ens espera dels que estan per sota seu. Però no m'agradaria ser massa dur amb en Puigcercós. Al cap i a la fi ell solet ha aconseguit tapar mediàticament la llei d'universalització dels serveis socials. El que havia de ser la notícia del dia de la gestoria Montilla (i que fa un temps es deia Catalunya) s'ha convertit en un tema periodísitcament residual.

Però el geni Puigcercós té un altre mèrit al seu favor. I és que ha obert els ulls a milers de catalans i catalanes que ja saben quin tipus de Govern ens espera: ERC la lia i el PSOE mana. A més... Després de posar un tío de Córdoba que no té estudis i no sap parlar el català al capdavant de la Generalitat... què més et fa tenir la bandera espanyola penjant de la teva conselleria? Al cap i a la fi és quelcom coherent...

Jo crec que en Puigcercós hauria d'hissar la bandera blanca. ERC és qui ha rendit la Generalitat i les institucions a l'espanyolisme.

Manen els okupes

2006-12-04T18:17:00.000+01:00

Sona un telèfon del Departament d'Interior. Hi ha tres grups d'okupes que simultàniament s'han fet forts en tres propietats privades, a saber: un duplex al barri de Gràcia de Barcelona, un apartament a Port de la Selva i una casa a la Cerdanya. Les tres propietats tenen una cosa en comú: estan a nom de Joan Saura i Imma Mayol. Però superSaura no es deixarà fer xantatge així com així. Envia unitats especialitzades dels Mossos d'Esquadra als tres punts. Hi ha furgonetes, helicópters, agents de paisà, tiradors d'èlit... I dóna l'ordre. Els okupes són desallotjats, detinguts i posats en mans de la justícia en qüestió de segons.

.......RIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIING.........

Els okupes no estan a les propietats dels neohippies sinó a Can Ricart, un recinte industrial privat de gran valor històric. També hi ha desenes d'altres cases okupades arreu de Catalunya, però no cal desallotjar-les. El que cal és negociar, amb calma i sense presses. Saura respira tranquil. Això és el que tenim amics i amigues.

Tenim una ciutat on quatre pollosos que tenen els pares carregats de duros poden impedir que se celebri una cimera de caràcter europeu (i sabeu sobre quin tema? sobre habitatge). Tenim una policia que enlloc d'impedir l'okupació d'una propietat privada acompanya als antiglobis fins a la porta del recinte. I tenim un Govern que enlloc de resoldre el problema es dedica a fer declaracions conciliadores, permisives, comprensives i que justifiquen aquest tipus d'accions.

Que l'habitatge és un problema de primera magnitud cau pel seu propi pes. Que cal de forma urgent i immediata un debat sobre el tema també sembla molt obvi. I segur que també caldria una estratègia consensuada per totes les forces i institucions amb solucions a curt, mig i llarg termini. Però el que no pot ser de cap manera és que els defensors del "patriotisme social" mirin cap a un altre costat. Tindrien la mateixa actitud si les propietats okupades fossin seves?

Prou d'hipocresia.

Donar-li una pistola a un mono

2006-12-01T10:08:00.000+01:00

Herr Turen no veu convenient que ICV gestioni el departament d'Interior. El motiu és que la policia mou molta informació reservada, i això, segons Tura, no és bo que estigui en mans d'un altre partit que no sigui el mateix que el del president de la Generalitat. Dit d'una altra manera... Tura té una confiança cap als seus socis de Govern que fa fàstic.

Tura no entén el Govern com un tot unitari. És conscient que, com ja va passar amb el Tripartit 1.0, cada partit gestiona les seves conselleries com una parcel·la pròpia sense admetre injerències i fins i tot sense col·laborar amb altres departaments 'germans' si aquests són gestionats per un altre partit del Govern. És la gran cultura de coalició que predomina dins les parets del Palau de la Generalitat. Però potser hi ha altres coses que preocupen a Tura... La consellera de Justícia és conscient que l'ecosocialista de pa sucat amb oli que encapçala el departament d'Interior té gran afinitat ideològica i simpatia personal amb els moviments antiglobalizació, els okupes, els immigrants sense papers, els vaguistes i altres sectors socials no propers a l'establishment. Què passaria si la informació reservada de la policia comencés a filtrar-se a aquest tipus de gent? Tura pot ser moltes coses, però no innocent. I si algú pot parlar amb coneixement de causa és qui ha estat la màxima autoritat de la policia de Catalunya.

Tot plegat ve a confirmar el què ja sabíem: donar-li Interior a Saura i ICV és més perillós que donar-li una pistola a un mono.

La gràcia de tot plegat és que aquesta primera crisi de confiança del Govern d'Entesa (?), es produeix abans d'arribar al minut 1 de la primera part del partit. De fet, el Govern no havia tingut temps ni de reunir-se per celebrar la primera reunió de treball i Tura ja havia trinxat les relacions amb el departament amb el que més haurà de col·laborar durant els propers quatre anys.

I per cert... Em diuen que Montilla va muntar en cólera contra Tura per les seves desqüalificacions públiques contra el seu company de gabinet. Sembla que els extintors de Palau ja han hagut d'utilitzar-se, i això que com aquell qui diu encara no hem ni començat.

Radiografia del nou Govern

2006-11-29T17:39:00.000+01:00

"Esperem que la revolució no s'aturi". La frase la va vomitar el Lenin de Manresa el dia que va deixar de ser conseller de Comerç, Turisme i Consum per demanar el vot contra el Nou Estatut de Catalunya. Per afegir una mica més de patetisme a l'escena, Huguet li va donar un ram de clavells a un perplexe Antoni Castells, que assumia les seves competències. D'això fa 6 mesos i 12 dies, i avui, Huguet és conseller d'Innovació, Universitats i Empresa; Montilla és president de Catalunya; ERC ha renunciat a l'independentisme (i al catalanisme?) i la revolució... bé, la revolució millor que la deixem per un altre dia o una altra dècada... perquè si els que presumien de ser més d'esquerres que Mao, Castro i Lenin junts són ara els consellers de la patronal i de la policia... Per cert, i ara que som consellers d'empresa... Què hi ha d'aquells complots dels lobbys empresarials que denunciaveu que us volien foragitar? Els combatreu? O fareu també una política de "pluja fina"?

La veritat és que el nou govern de la Generalitat és més fosc que gris. Està fet amb consellers amortitzats, grans peatges i cares noves ben poc engrescadores. Fem-ne un petit anàlisi:

*José Montilla: Poc a dir, per part seva. Tindrà feina a mantenir a ratlla a ex-comunistes i ex-independentistes; a aprendre català i capitals de comarca; a complaure al PSOE; a parlar en públic; a amagar el seu currículum faltat d'estudis de secundària i universitaris; a visitar centenars de pobles on no era el preferit per presidir la Generalitat;...

* Josep Lluís Carod-Rovira, Pepelu: O la lia o s'empassa més gripaus que Maragall (i això són molts gripaus). Personalment aposto per una primera etapa fins a les municipals de calma i mossegar-se la llengua i després un deixar-se anar més. No cal perdre de vista que Pepelu és un zombie (un mort ressuscitat) i sospito que deu tenir bastants comptes pendents. Per cert... s'endú de cap de premsa a Pere Martí, cap de política de l'Avui i algú que fins ahir renegava de Montilla i del pacte tripartit obertament.

* Joan Saura: El primer a caure. Em jugaria un dit de la meva mà dreta que no acaba la legislatura. Que hagi acceptat Interior demostra la seva nul·la capacitat d'entendre de què va això de la política real. És el nomenament que més m'entusiasma, i més sabent que l'hipòcrita d'en Boada anirà de dos del departament. Hapyy flower is over.

* Joan Puigcercós: El cervell malalt i perillós que ha creat el Tripartit 2.0. Donarà tants diners com pugui als ajuntaments republicans i es guarda la daga esmolada per tallar-li el cap a Pepelu per més endavant. De Madrid porta a Catalunya una insensibilitat total per pactar amhb el PSOE més espanyolista.

* Joaquim Nadal: El màxim responsable del desastre del Carmel (va deixar a més d'un miler de famílies sense casa durant més d'un any) és intocable. El seu perfil en el govern queda rebaixat per la de cares com Pepelu, Puigcercós o Saura. Està més que amortitzat.

* Montserrat Tura: Quedar-se al Govern és un gran premi, ni que sigui sent la primera consellera de Justícia sense estudis de dret. No serà la pitjor consellera del Govern, però lluïrà menys, i quan se li escapin els presos li plouran els pals.

* Antoni Castells: Va fer bastant el rídicul durant les negociacions del sistema de finançament, però el nivell era tan baix que ni això penalitza. De fet mai ha estat fora de les travesses per estar al Govern.

* Marina Geli: Cas similar a l'anterior. Mai a Catalunya hi havia hagut una vaga de metges a la sanitat pública, però això no la va fer baixar en els rànkings d'ineficàcia de l'anterior Govern. El llistó posat per Mieras, Vendrell, Siurana, Vallès o Figueras era tan baix que fins i tot algú com
Geli podia superar-lo.

* Ernest Maragall: Peatge més gran que el del túnel del Cadí. Encarna l'esperit més sectari del Govern. Ja sabem que en els propers anys només es faran escoles al baix llobregat, Barcelonès i algún al Garraf. Quede per veure si a algún ajuntament governat per ERC poden posar-hi algun barracó extra.

* Joan Manuel Tresserras: Aprenent de gurú de la comunicació que haurà de fer més equilibris que política cultural. D'entrada haurà de canviar de discurs, fer-lo comprensible per la gent i digerible per l'aparell sociata. Haurà d'enterrar la paraula nacional i substituir-la per social. Amiguet íntim d'Enric Marín, algú que ha fulminat la seva prestigiosa imatge lliurant-se a la causa del Tripartit 1.0.

* Josep Huguet: Simbolitza el què és ERC; prepotència, ambició i cacau mental. Tenir Huguet de conseller d'Empresa excita menys que un striptease de Carmen de Mairena.

* Francesc Baltasar: Sense fer res (de res) ha millorat al seu predecessor, el comunista volador que s'enduia a la família de passeig amb helicópter de la Generalitat. Hi ha expectació per veure com aborda temes com el Quart Cinturó, la MAT o la Cimera de l'Habitatge de Barcelona. Personalment crec que s'amagarà més que Bin Laden.

* Mar Serna: Una dona. Això sol ja és notícia en un Govern que havia de ser paritari i, ves per on, ja no ho és malgrat totes les promeses electorals. És de les poques cares (la única?) que pot generar una minsa il·lusió.

* Joaquim Llena: Pregunteu per l'Alt Pirineu què pensen d'aquest home i quedareu parats. M'expliquen que ha fet alguns moviments urbanístics de dubtosa legalitat a la zona, i no seria descartable que algun escàndol relacionat amb terrenys, requalificacions i promocions l'acabés
esquitxant.

* Carme Capdevila: Agafa el relleu de Simó i Figueras i això sempre és un avantatge important. Prové del sector 100% Puigcercós, i això la protegirà de les embestides que pugui rebre. És una conselleria amb més importància de la que sembla, ja que assumirà totes les competències en immigració. També està per veure què passa amb les adopcions.

Sincerament, no estaríem davant del Govern més engrescador del món. La grisor i la foscor predominen poderosament, i sembla que l'únic objectiu és anestesiar tant com puguin a la gent i per extensió el país. El procés de convertir Catalunya en una comunitat autònoma més ha començat de forma imparable. Montilla s'ha envoltat de personatges poc perillosos pels seus interessos (amb les úniques excepcions d'Huguet i Carod), de perfil baix (com Baltasar o Geli) o bé d'un discurs desactivat (com Puigcercós o Tresserras). També em sembla molt evident que vol reconduïr el trasvassament de vots que va patir cap a ICV donant un despatx-bomba a Saura. En definitiva... tenim un govern amordassat i dissenyat per fer adormir el país, que renuncia obertament a avançar en la construcció nacional i que margina a la majoria dels electors. Exactament el que no necessita Catalunya.

El president i el fracàs escolar de les esquerres

2006-11-27T17:35:00.000+01:00

Ja tenim president. Ja ha pres possessió del seu càrrec i ja tenim el país en marxa. Un país imparable; un país que ha desfermat una il·lusió col·lectiva sense precedents; un país amb un líder sòlid, recolzat per la immensa majoria dels ciutadans, segur de sí mateix, amb un horitzó nacional nítid, amb un carisma extraordinari... I quan digui tres us despertareu... un... dos... i tres. Hop!

No amics i amigues... Ho sento però allò era una sessió d'hipnosi i la realitat és que sou a Catalunya. I aquí resulta que el país està més anestesiat que mai, que el president és algú al que no han votat ni els seus, que el gris és el seu color preferit, que després de 40 anys de viure aquí encara ha d'anar a classes de català i que el més carismàtic que ha fet a la seva vida és posar el seu nom a un pot de Nocilla.

Però el que a mi m'escandalitza de veritat és la seva preparació, la preparació del President de Catalunya. Per què resulta que l'amic Montilla no té el batxillerat. No ha acabat ni l'educació secundaria. Mireu què he trobat a Internet:

Con veinticuatro añitos recién cumplidos, el precoz agitador estalinista José Montilla Aguilera colgó la hoz y el martillo, y se dispuso a saborear la primera nómina aliñada con despacho enmoquetado y coche oficial: teniente de alcalde en Sant Joan Despí. Después llegaría un dieciséis válvulas y el tresillo de cuero auténtico: alcalde de Cornellà. Más tarde, la hora soñada de pisar genuina madera de roble, por fin: presidente de la Diputación de Barcelona. Y, ahora, como ministro de Industria y Telecomunicaciones, todavía no ha descubierto de qué calidad es el suelo que hay bajo sus pies, pues dicen los ujieres que aún no ha bajado y que sigue pegado al techo de su gabinete, flotando en el aire sin acabar de creérselo. Sin embargo, en estos cinco lustros sin fichar a las ocho, no ha habido el menor rastro del bachillerato de Montilla. Así, a su jefe de prensa, Antonio Bolaño, le hubiese costado poco declarar el jueves pasado: “Es falso que José Montilla no tenga el Bachiller. Sí lo tiene. Lo obtuvo en tal año, en tal colegio y con muy buenas notas”. Pero Bolaño no hizo eso. Se limitó a recitar: “Difícilmente alguien que no tenga el Bachillerato puede acceder a una carrera”. Pues, sí, tan difícil que fuentes del PSC le aseguran a este columnista que ni Bachiller, ni cuentos. Una FP de la época con algo de correspondencia mercantil, mucha mecanografía y un poquito de contabilidad, y listos.

Això és el que tenim com a president de la Generalitat. I plou sobre mullat, perquè el president del Parlament, la segona institució del país, tampoc té acabat l'ensenyament secundari.

Personalment em sembla molt significatiu l'índex de fracàs escolar entre la classe política que en el passat i el futur més recent dirigeix els nostres destins. Sota l'eufemisme de dir que són gent que s'ha fet a si mateixa, s'amaga una falta de coneixements preocupant i alarmant. Algú que no té la constància i la disciplina per estudiar pot dirigir un país? Algú que mai ha vist de prop una universitat ens pot representar a l'estranger? No hi ha ningú intel·lectualment més preparat que ells per dirigir una societat de 7 milions de persones? És per això que porta als seus fills a l'escola alemanya a raó de 800 euros mensuals la quota? I en Benach? És un farsant?

Catalanisme de pluja fina (i daurada)

2006-11-24T12:05:00.000+01:00

"El nostre serà un catalanisme de pluja fina". La frase és d'un dels visionaris polítics més hàbils, profunds i savis que ha parit mai la història de Catalunya. He dit de Catalunya? Doncs m'he quedat curt... De tot el planeta Terra. És una frase pronunciada per una de les ments més privilegiades mundials i que els catalans i catalanes encara no hem arribat a valorar amb la justícia que es mereix. Josep-Lluís Carod-Rovira, des d'avui Pepelu, ha utilitzat aquesta metàfora durant la seva intervenció en el debat d'investidura de José Montilla per certificar l'abandonament definitiu de la construcció nacional per part d'ERC. Personalment m'inclino a pensar que el catalanisme d'ERC a partir d'avui serà de pluja fina i també daurada... vaja, que es pixaran en Catalunya a diari.

Ho han començat a fer votant Montilla com a president de la Generalitat de Catalunya, passant-se pel forro l'opinió del gairebé milió de ciutadans que no compartien la idea de tenir un home d'Iznajar i sense estudis com a líder espiritual de Catalunya. Però no ve d'aquí. La festa no ha fet més que començar. És evident que Carod, i per extensió ERC, s'han abaixat els pantalons fins a l'altura dels turmells, però pronostico que en els propers mesos veurem com s'els treu del tot i els llença definitivament al contenidor pertinent per quedar-se en calçotets.

El que queda per veure és quines conseqüències té tot plegat. Pel país no cal dir que seran dramàtiques: més inestabilitat, més crisis, més desprestigi, més PP a Madrid, més sectarisme... Però i per ERC? Hi ha qui diu que pels que un dia es van dir independentistes això serà el seu Majèstic, el seu pacte amb el diable, la seva estigma que els perseguirà durant els propers 10 anys. Sembla mentida que no hagin estat capaços de veure i d'aprendre què va passar amb CiU després dels seus pactes amb el PP. Potser és una mica arriscat fer apostes ara, però jo no descartaria que d'aquí uns anys ERC hagi de passar pel notari per firmar que no pactaran amb el PSC. De moment van pel bon camí.

Canvis al PPC: Piqué salta a Madrid. Torna VQ?

2006-11-22T13:37:00.000+01:00

Una font ben informada ha assegurat a Un país de conya que ben aviat es veuran bastants canvis al Partit Popular de Catalunya. El principal titular és que Josep Piqué deixarà la política catalana. Piqué serà el cap de llista del PP per Barcelona a les properes eleccions generals, unes eleccions que es podrien celebrar abans del què toca (març del 2008). De fet, i veient la fragilitat del procés de pau a Euskadi, hi ha alguns indicis que Zapatero podria avançar les eleccions a la primavera de l'any que ve, per vincular-les amb les municipals i moltes autonòmiques. Aquesta jugada li permetria uns millors resultats que si esgota la legislatura.

Però per què no continua Piqué? Des de fa mesos sembla que al líder popular el tinguin agafat per algun lloc dolorós. No només no ha marxat del partit quan semblava que no hi havia volta enrera (recordem la reunió amb Rajoy al gener passat per presentar-li la dimissió després de dissentir de les paraules d'Acebes sobre el Nou Estatut), sinó que ha dit amén a tota la campanya anti-catalana que han fet els hooligans espanyolistes de Gènova. I ara... cap a Madrid.

Però resulta que el recanvi de Piqué no serà la número de 2 del partit, Montserrat Nebrera. M'expliquen que en tres mesos Nebrera ha guanyat més enemics al PPC que Bush a l'Iraq. De fet, Nebrera ha aconseguit el què semblava impossible: unir per una mateixa causa a tots els sectors populars catalans. En definitiva, que la seva carrera política fa pinta de ser més breu que la del conseller Balcells (ni al Google surten fotos d'ell).

Em diuen que el cap visible del PPC passarà a ser l'incombustible Francesc Vendrell. Això si, a l'espera de trobar un cap de cartell que pugui plantar cara electoralment als Ciutadans de Catalunya i que permeti fer donar un salt qualitatiu en representativitat parlamentària a la formació conservadora. I de seguida apareix un nom en escena: ALEIX VIDAL-QUADRAS. No cal ser molt espavilat per entendre que l'ala més heavy de Gènova (Acebes, Zaplana, Aguirre and Co) veurien amb delit el retorn del discurs gore de VQ, dinamitant les restes del què un dia va ser un oasi. A més, no cal oblidar que aquest angelet ha estat el cap de llista que millors resultats ha aconseguit pel PPC, i amb diferència: l'any 1995 Vidal-Quadras va aconseguir més vots dels que ara ha aconseguit ERC (421.752 contra 414.067)i 17 diputats pel Parlament de Catalunya.

El panorama es presenta com a mínim inquietant.

Per una oposició impecable (i implacable)

2006-11-21T10:08:00.000+01:00

La història s'entesta en repetir-se. Ara fa tres anys estàvem fent veure que ERC dubtava entre fer president a Artur Mas o a Pasqual Maragall. Mas havia guanyat les eleccions contra pronòstic, amb quatre diputats de diferència amb el PSC i amb l'únic però de no haver guanyat en vots. ERC va fer creure que consultava a les entitats i associacions catalanes abans de prendre una decissió. Al cap d'uns dies neixia el Tripartit 1.0 i ZP ja treia el nas pel balcó del Palau de la Generalitat. La resta ho recordem perfectament.

Arribada la campanya del 2006 el repte de Mas no era gens menyspreuable. Havia de guanyar les eleccions de forma incontestable, i a poder ser evitar la suma aritmètica del Tripartit per estalviar-se ensurts. Mas va liquidar la feina a mitges. Va guanyar amb 11 diputats de diferència amb el PSC, 27 amb ERC i 36 amb ICV. Però, ai las, el tripartit sumava... i es consumava. Montilla doncs, serà president a desgrat del què opinen la majoria dels catalans.

Però cal ser pràctics i mirar endavant amb optimisme. Els resultats de les eleccions demostren que l'estat de salut de CiU és immillorable. No es pot dir el mateix del PSC, al que el virus de l'espanyolisme i de la grisor li ha fet perdre un 25% dels vots; ni ERC, que ha perdut percentualment el mateix gruix d'electorat però que en canvi ha resistit més gràcies a l'antibiòtic de la Llei d'Hondt. De la seva banda, ICV s'ha mostrat en plena forma, però ara cal veure com entoma això d'assumir Interior, que pronostico que serà quelcom bastant més greu que una grip.

Així les coses, CiU ha de deixar de llepar-se les ferides, fer anàlisi i autocrítica interna de perquè no s'ha pogut rematar la feina, donar per acabat el dol i posar-se a pencar amb més il·lusió i entusiasme que mai. Ningú discuteig el lideratge d'Artur Mas, que ja és el polític més conegut i més votat de Catalunya per davant de tota la resta. D'ell i el seu equip ara s'espera una actitud exemplar, que no resisteixi comparació amb la gestió del Govern que faci el Tripartit 2.0. Mas ha de detallar quina decisió prendria ell en cada moment, ha de ser l'alternativa visible, amable i humil al montillisme i els seus palmeros. Ha d'encarnar el lideratge i la il·lusió que segur que Montilla no pot oferir al milió de catalans que volíem un altre tipus de president pel nostre país. I una altra cosa... ha de posar a prova dia sí i dia també la cohesió, la integritat i la sintonia del Tripartit. No n'han de deixar passar ni una. Vistos els resultats cal actuar amb humilitat i intel·ligència, però sobretot ha de fer l'oposició més exigent que s'hagi recordat mai.

Artur Mas i CiU tenen per davant el repte més gran de la seva vida política. Però cal que comencin avui mateix a treballar per assolir-lo. I des d'aquí els demano que no facin ni una sola concessió als que es creuen amb superioritat moral suficient per desoir a un milió de catalans i catalanes.

Albert Rivera President?

2006-11-20T10:30:00.000+01:00

El gran debat mediàtic d'aquests dies és si CiU ha sabut païr la seva renovada condició de ser la principal força de l'oposició. Si avui voleu participar enviant un SMS en qualsevol tertúlia política, heu de comentar aquest tema a la força. De fet, els líders del Tripartit 2.0 s'han fet un fart de recordar que a l'Estatut no hi ha cap disposició que indiqui que ha de presidir el país qui més vots hagi obtingut o, fins i tot, el metrosexual del Ripollès ha arribat a comparar a Artur Mas amb Àngel Acebes o López Obrador per no acceptar els resultats de les urnes.

Davant d'aquestes reflexions de tant calat intel·lectual, crec que hi ha alguns comentaris imprescindibles a fer:

1) NOVEMBRE, EL MES DE L'ALMAX: CiU ha paït els resultats i els païrà, entre d'altres coses perquè no té cap altra opció. Una altra cosa és les quantitats d'Almax i bicarbonat que necessitarà aquests primers dies durant els que es visualitzarà de mil formes diferents que guanyar les eleccions en vots i escons, en 836 municipis de 940, i créixer en diputats per primera vegada des de l'any 1992 no és suficient per governar el país. CiU ha d'aguantar com pugui aquest cop perquè com van les coses d'aquí uns mesos es farà imprescindible.

2) ALBERT RIVERA PRESIDENT: Efectivament, el nostre sistema electoral no preveu que qui guanyi en vots i diputats hagi de ser, necessàriament, la força política que governi el país. Aquests dies, PSC, ERC i ICV estan donant lliçons a la ciutadania de com funciona el nostre sistema parlamentari i insisteixen en què veuen estupendu que un partit amb 37 diputats sobre 125 pugui dirigir el país. Entenc que els mateixos polítics que lideraran el futur de Catalunya veuríen amb iguals bons ulls que Albert Rivera fós el President de la Generalitat si aconseguís els suficients suports parlamentaris. A mi, personalment, em semblaria una estafa. És a dir, em semblaria exactament el mateix que quan veig José Montilla ser president sense ser capaç de guanyar les eleccions al seu propi país (o hauríem de dir a la seva pròpia comunitat autònoma?).

3) LLIÇONS LES JUSTES: ERC estarà al Govern. Té un 24% menys de vots i dos diputats menys però estarà al Govern per segona vegada després de ser-ne expulsats ara fa mig any. El partit està dividit i fracturat per culpa de la bicefàlia. La seva aposta estratègica és a tot o res, és una moneda que pot caure cara o creu. I si és creu s'ha acabat ERC. La gent és extraordinàriament escèptica sobre la seva capacitat de gestió, i encara més sobre la seva cultura de coalició. Així doncs, faria bé ERC d'oblidar-se de donar lliçons a CiU i començar a treballar per reduïr els barracons de les escoles i no per aumentar-los, com va passar la legislatura passada. Farien bé de començar a treballar perquè a Frankfurt només s'hi mostri la cultura feta en català. Farien bé de començar a treballar per fer l'Oficina Antifrau que van posar abans de les eleccions com a condició prèvia a qualsevol pacte post-electoral.

Ha arribat al moment que tothom doni la talla i compleixi amb el seu rol. CiU ha de redefinir el seu rol, però els partits del Tripartit han de ser conscients que les èpoques de la condescendència i la bula davant les constants crisis i accidents de recorregut s'han acabat. La gent vol fets, no paraules. La gent vol un govern, no excuses.

Ha mort l'independentisme?

2006-11-16T10:38:00.000+01:00

Companys i companyes. Crec que ha arribat el moment de les preguntes importants. Les preguntes de pes. I la primera em sembla molt òbvia: HA MORT L'INDEPENDENTISME?

Personalment crec que no. Però ha rebut un cop brutal, és a la UCI i o molt es recupera en els propers anys o s'ha acabat el bròquil. El gir 'social' d'ERC renunciant a l'espai i el discurs independentista és extraordinari. L'aposta tàctica del Gandhi de Cambrils i la seva colla és molt clara: usurpar l'espai de centre esquerra catalanista al PSC, un cop Maragall i la seva troupe il·lustrada ha estat defenestrada a cop de talante. Això, de rebot, també convida a retallar espai d'ICV, ja que ara, els tres partits del Tripartit 2.0 competiran exactament pel mateix espai electoral. Bé... pel mateix no. ERC calcula que el PSC acabi sent una força més perifèrica, recollint el vot d'esquerres espanyolista i situant-se a uns nivells de representativitat similars als del PP.

Resumint... L'escenari que espera ERC d'aquí a uns anys és un país amb el centre catalanista repartit més o menys a partis iguals entre CiU i ERC (que es repartirien un centenar d'escons), representació dels dos grans partits espanyols (repartint-se una trentena de diputats), i el què sobri pels outsiders (tipus ICV o Ciutadans).

I l'independentisme? Doncs no estarà representat. ERC ha optat per mostrar-se com una força capaç de governar i allunyada de postulats maximalistes i indigeribles per la resta d'Espanya i fins i tot per importants sectors de la societat catalana. Òbviament intentaran trampejar la situació per parar el cop i no perdre bous i esquelles a les properes eleccions, que per ells seran de cara (validació de l'aposta estratègica) o creu (davallada definitiva i cap a casa). Ja veureu com les proclames independentistes queden reservades estríctament pels actes de partit i les campanyes electorals.

No és d'estranyar que entitats com la Plataforma pel Dret a Decidir que va treure a mig milió de persones al carrer contra el Nou Estatut ara s'hagi mostrat frustrada amb el nou govern decidit per ERC. I aquests no son dubtosos de ser propers a CiU encara que Puigcercós pugui veure-hi fantasmes o al·lucinacions. Tampoc són d'estranyar les nombroses baixes a la militància d'ERC que s'estan produïnt aquests dies. I tampoc és d'estranyar que Zapatero s'hagi empassat el tripartit perquè sap que la nova ERC ha enterrat els plantejaments inassumibles i que es portarà bé.

Ara el terreny està abonat per a què sorgeixi una nova força netament independentista. L'experiència de Ciutadans ha de servir per entendre que no calen anys de picar en ferro fred. Al contrari. Un discurs simple, una imatge atractiva i saber aprofitar el moment polític pot ser suficient per consolidar una opció independentista que rellevi a ERC. L'independentisme necessita una transfusió urgent o l'haurem d'enterrar ben aviat.

El nom no fa la cosa

2006-11-14T12:13:00.000+01:00

Govern d'entesa. Aquesta és la consigna que tenen els mitjans de comunicació sobre la taula. Res de Tripartit o seran castigats.

Aquesta és una pràctica habitual en el món del marketing. El 19 de juny de 1987 una bomba esclatava al pàrking de l'Hipercor de la Meridiana provocant 21 morts i 45 ferits greus. Immediatament, el departament de comunicació d'El Corte Inglés va adreçar-se a tots els mitjans als quals posava publicitat amb la següent indicació: si en les seves informacions sortia vinculada la marca El Corte Inglés (propietària d'Hipercor) retirarien tota publicitat d'aquell mitjà. Tractant-se del segon anunciant més important de l'Estat l'amenaça va ser oli en un llum. Enlloc es va sentir la marca Corte Inglés, i l'atemptat ha passat a la història com l'atemptat d'Hipercor.

No vull frivolitzar comparant el nou govern amb la pèrdua de vides humanes derivades d'una salvatge acció terrorista, però salvant les distàncies la tèctica és la mateixa. La Generalitat destina una gran quantitat de diners als mitjans de comunicació. Diners que arriben principalment per tres vies: subvencions directes, suscripcions massives i insercions de publicitat. D'aquesta manera és molt fàcil collar als mitjans que, en alguns casos, la seva supervivència arriba a dependre d'aquests "ajuts". No cal ser molt espavilat per constatar que amb el nou Govern d'Entesa ha passat el mateix.

Els cervells del politburó català que segueixen les ordres del líder maoísta volen enterrar mediàticament el Tripartit conscients que la imatge de marca és nefasta. Per tant, hi haurà Govern d'Entesa a tort i a dret, i només els columnistes, tertulians i col·laboradors externs dels mitjans es permetran el luxe de recordar que això és el Tripartit 2.0 o com diu la dita castellana "los mismos perros con distintos collares".

El nom no fa la cosa.

Zapatero (el mentider) i la teoria dels bombers

2006-11-13T10:16:00.000+01:00

No us el cregueu. No us cregueu que el Tripartit 2.0 es va fer a esquenes seves mentre estava de viatge a Uruguai. No us cregueu que s'ha discutit amb Montilla. No us cregueu que voldría que governés a Catalunya qui ha obtingut més vots. No us cregueu al president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero.

És possible que de moment mantingui intactes les seves cotes de popularitat, però pel que fa a la credibilitat la cosa és molt diferent. Si Zapatero va forçar el relleu salvatge de Maragall assumint la davallada de vots que li ha comportat, només era per tenir algú que no anés per lliure, que no pensés i no decidís al marge de Ferraz (els despatxos des d'on es decideix tot el què afecta a Catalunya des d'ara mateix). Montilla i Zapatero mantenen un contacte pràcticament diari, una sintonia plena i un projecte comú: convertir Catalunya en una franquicia més del PSOE i posar en les màximes dificultats possibles al nacionalisme català àmpliament majoritari. Que el preu és ressuscitar Carod? Cap problema, ens posem la pinça al nas i endavant.

El què passa és que Zapatero és mentider però no tonto. Ell sap que el Tripartit 2.0 serà una font inesgotable d'incendis. Alguns seran accidentals però molts d'altres seran intencionats pels piròmans d'ERC que, en un moment o altre hauran de marcar el seu perfil propi en temes importants. I no parlo ja d'en Saura, a qui li han tret l'uniforme d'ADF i li han donat el bidó de benzina perquè patrulli pels boscos del Tripartit. De moment, aquestes eminències polítiques que regeixen els nostres destins han decidit instal·lar tot un parc de bombers a dins del mateix Palau de la Generalitat, creant tot tipus de protocols d'actuació per sufocar amb rapidesa els focus abans que acabin cremant tot el país i sucarrimant les seves minses reserves electorals.

I Zapatero no vol morir cremat. Sap que el procés de pau a Euskadi pot desintegrar-se en qualsevol moment i tornar a les èpoques dels assassinats i la violència. Sap que el PP es posarà les botes amb el tripartit i que Catalunya continuarà sent l'exemple del què no s'ha de fer en política si es vol eficàcia i estabilitat. Sap que a les properes eleccions generals difícilment repetirà el resultat aconseguit post 11-M i que, per tant, pot necessitar més que mai dels vots de CiU. Sap que a dins del PSOE li retreuran el Tripartit 2.0 a la que en Carod tregui el bigoti a passejar. Per tant, el què més li interessa des del punt de vista de l'opinió pública és fer-se l'ofès amb el nou govern català, marcar distàncies formalment amb Montilla i Carod i fer veure que ell hauria preferit una altra cosa.

Si Zapatero hagués volgut el Tripartit no s'hauria consumat. Segur que per Catalunya és millor que no hi hagi injerències des de la capital de l'Estat, però després cal mantenir la mateix independencià i el mateix grau de rebuig a les interferències en tot el que tingui a verue amb la política catalana. I per desgràcia estic convençut que això no serà així.

Pixar sang

2006-11-10T12:36:00.001+01:00

Fa mal d'ulls, molt mal d'ulls veure Montilla fet president per un partit que es fa dir independentista. Tindrem un president amb un nivell de català deplorable, sense estudis universitaris, que té com a gran hobby anar als toros el diumenge a la tarda (com demostra la fotografia). Un president que domina la cultura catalana menys que jo la de Botswana. I tindrem un president que no és el que ha rebut més suport dels catalans. És un president amb el que la majoria de catalans no s'identifica.

Però canviem l'enfoc de l'anàlisi i fugim del prisma catalanista. Els resultats de les eleccions demostren de forma molt òbvia que el catalanisme ha desertat de les files socialistes. Dels 790.000 vots obtinguts, 363.000 provenen del Barcelonès i el Baix Llobregat (més d'un 45%). I als pocs municipis on ha guanyat el PSC-PSOE, ERC ha esdevingut la cinquena força per darrera de CiU, el PP i ICV (Cornellà, Sant Boi, El Prat, Sant Feliu, Viladecans, l'Hospitalet...). És a dir... aquesta enorme massa de vots té clau espanyola. Són els que voten Zapatero, els que no tenen ni un petit rastre de nacionalisme en el seu ADN. On vull arribar? Doncs que si a nosaltres ens fa mal d'ulls veure Montilla fet president, aquest gruix de gent gens menyspreuable del cinturó roig pixarà sang veient a Carod-Rovira de número 2. Perquè si algú creu que el Gandhi català s'estarà quiet i es portarà bé, que s'ho faci mirar. Quan a Villarroel ja li tenien la caixa a punt, ha ressuscitat i està en plena forma. Com a mostra la seva aparició en prime time al TN de TV3 anunciant el Tripartit 2.0.

Pixarem sang, pixaran sang.

El país ha triat juerga, i la tindrà

2006-11-08T16:05:00.000+01:00

Catalunya és catxonda. El poble català, em vinc a referir. Em sembla que si els guionistes del Polònia haguessin pogut triar un escenari que els garantís gags a dojo hauríen dibuixat un panorama molt similar al què ha quedat. De fet, sembla difícil superar ja nomenaments com els de Joan Saura per Interior. Però no subestimem mai la capacitat infinita i sense límits de sorpresa del Tripartit 2. Això serà com Scary Movie, a mig camí entre la por i la broma cutre.

La pregunta és si el país ho acabarà pagant. Cal reconèixer que l'experiment Montillero arriba en un moment crític. Les inversions en infrastructures per Catalunya acabaran sent les que diguin a Ferraz; a la fira de Frankfurt hi exposarem obres escrites en swahili si convé; el quart cinturó el canviarem per un carril-bici; els Ciudadanos donaran pel sac tan com puguin, obtenint més share als mitjans que Piqué... i així anar fent.

Però no ens queixem. La gent ha votat lliurement. El sistema electoral és el que tenim i és el que permetria que l'Albert Rivera fos president si aconseguís els suports necessaris al Parlament, encara que això signifiqués pixar-se a la voluntat del poble de Catalunya. I més o menys això és el què ha passat. El poble ha triat juerga i segur que la tindrà.

Cares llargues, cares dures i cares estranyes

2006-11-07T13:43:00.000+01:00

Cares llargues: No descobreixo res si dic que l'ambient a Còrsega és de cares llargues. Pel què he vist durant uns minuts i pel què m'han explicat a les darreres hores, a la seu de CDC flota un ambient de desànim generalitzat, alleugerit només per la confiança en Artur Mas un cop assegurada la seva continuïtat i per la certesa que la decissió de fer un nou tripartit passarà factura més d'hora que tard a Carod i a Montilla. Però el cop dur no ha estat la reedició del tripartit, sinó els resultats de l'1-N. Es digui el què es digui públicament les perspectives eren molt millors, i no s'entén la resistència electoral que ha mostrat ERC després del seu accidentat i traumàtic pas pel govern. Pel què fa a la campanya de CiU, la sensació bastant compartida és que l'estratègia era bona (tripartit vs. CiU), què tècnicament no s'han comès errors (a excepció del debat de TV3 que es va rendir per sota de les expectatives) i que pel què fa al DVD potser s'ha anat un xic per endavant del què esperava la gent. Potser per tot plegat encara ha creat més perplexitat veure com s'escolaven 90.000 vots quan en tots els actes electorals l'acollida havia estat massiva. Això sí... que ningú li prepari el nínxol a David Madí, perquè encara li queda molta guerra per donar.

Cares dures: La cara dura no és la de la direcció d'ERC. Jo personalment no esperava una altra cosa. Ja ho van fer fa tres anys i ho han repetit. L'odi visceral cap a CiU és ja llegendari. Ara bé, el que no entenc, no tolero i no accepto és cap queixa dels votants d'ERC als que ara no els agrada que Montilla sigui president del seu país. Ara s'han d'empassar el govern que tenen, i haurien d'estar entusiasmats i engrescats amb l'aposta feta per la direcció del partit. Haver-ho rumiat abans.

Cares estranyes: La del neohippy comunista de pa sucat amb oli d'en Saura, que serà conseller d'Interior. Em moro de ganes de veure què fara el dia que els antisistema surtin a cremar el MACBA perquè estan en contra de la cimera de l'habitatge. Em moro de ganes de veure com ordena desallotjaments de cases okupades. Em moro de ganes de veure com disol manifestacions il·legals... Ara... que per cara estranya la de Pepe Montilla penjada a la sala de plens dels 832 ajuntaments de municipis de Catalunya on va guanyar Artur Mas.

Estimar Catalunya

2006-11-07T10:14:00.000+01:00

Catalans i catalanes... Avui he decidit arrencar un blog. Confesso que no ho havia fet mai, però se m'ha acudit que és una bona manera de compartir frustracions, il·lusions i, perquè no, també una mica d'informació sobre política, sobretot després de veure el panorama que s'està configurant a Catalunya després dels resultats de l'1-N.

D'entrada us vull donar algunes pistes de què us explicaré des d'aquestes pàgines. Jo sóc un nacionalista que, d'una manera o altra (excloent-ne la militància) estic vinculat a un partit polític. Això em dóna accés a algunes informacions, dades, comentaris o impressions que segur que em perdria si no fos així. A mesura que vagi publicant els posts anireu perfilant més de quin peu calço i quines són les meves fòbies i les meves debilitats.

En qualsevol cas, això només és un missatge de benvinguda i una salutació a tots els que a partir d'ara volgueu compartir amb mi impressions i comentaris.